A
La recerca del temps passat. Vaig encendre la gravadora i donya Nísia es va posar a parlar sense que li hagués fet cap pregunta: "Pocs records i massa memòria. Vostè, senyoreta Pepa, és molt jove i jo som una vella xaruga que ja ha perdut un poc el cap. Demana molt. I demana d´una forma ben directa. Això m´agrada. No he suportat mai aquells que va en segones. I n´he conegut molts. Especialment en aquells temps que a vostè li interessen tant. Em demana que li conti coses d´aquella guerra tan terrible. I que aquí ens ha deixat ferides que encara no s´han tancat. Totes les guerres són horroroses, però la nostra crec que ho va ser un parell de pams més. Uns germans mataven els altres per qualsevol cosa, i això és el pitjor que pot passar en el món. I si no vaig viva i tinc molta prudència, no puc decidir si aquelles escenes o aquells fets són vers o inventats, de tant de dolor d´aquell carnatge com duc al cervell."
Na Miquela, la majordona, va dur els cafès, les pastes i una botella de vidre tallat amb un líquid de color ambre i ho va col·locar tot damunt la camilla. Donya Nísia, amb aquells cabells blancs pentinats en una gran ona damunt el front, asseguda al centre d´aquella semicircumferència de l´hivernacle que pegava sobre el port de Palma, semblava una tanagra grega. I la casa modernista del carrer Polvorín de la Bonanova, Villa Isadora, tota envoltada de palmeres, xiprers, washingtònies i un immens arbre de pisos, era una relíquia encerclada d´apartaments dels anys setanta d´un mal gust espantós.
B
Un arxiu municipal ple de tresors. Havia trobat donya Nísia cercant en un dels "Expedientes de limpieza de sangre" de 1938 que hi havia a l´arxiu de l´Ajuntament de Palma. Aquest cantó fosc de la guerra a Mallorca em podria servir per a un capítol de la meva tesi, Racisme i diferència. Les lleis de Nuremberg prohibien els matrimonis mixts entre aris (o italians) i jueus. La presència de tropes alemanyes i italianes a Mallorca va fer que moltes de dones mallorquines es volguessin casar amb soldats alemanys i italians, per a la qual cosa havien de demostrar que no eren jueves. I els grups nazis, coneixedors de l´existència dels jueus conversos i del problema xueta, volien identificar els llinatges xuetes i fer un cens per poder algun dia deportar-los als camps de concentració. Hi havia 46 expedients. Vaig començar a fer una feina detectivesca i vaig tenir molta de sort. La tercera dona que cercava la vaig trobar a la guia de telèfons de Palma. La primera conversa va ser molt difícil. Em va donar mil i una excuses per no rebre´m.
C
Na Pepa decideix fer feina de camp. Primer, na Pepa visita el carrer Polvorín, 39, i es troba amb una fortalesa inexpugnable amb unes barreres altes plenes d´heura i una data a la part superior, 1918. No hi ha timbre ni campaneta. Demana a una botiga de queviures i a tres forns sobre la propietària sense èxit. Quan està a punt d´abandonar, una senyora molt gran que l´ha sentida fer preguntes al forn de can Borreó l´espera defora. Li diu, amb molt de misteri, que vagin al bar Farmacia. Allà li conta que sap que la casa és de donya Nísia, perquè la seva mare hi havia fet feina. Donya Nísia era filla única i mestra d´escola. El 1936 els seus pares moriren d´un accident de cotxe. Just esclatar la guerra es va casar amb un enginyer italià. Sabia que la senyora va tenir un avortament en estranyes circumstàncies i va perdre un nin. Ingressaren donya Nísia a la clínica Rotger fins al final de la guerra. Després es va tancar amb el seu home dins aquella casa d´allà dalt. L´home va morir del cor al cap de pocs anys. Ella va viatjar molt. I des que va tornar, fa més de trenta anys, viu tota sola amb una dona de companyia. No la veuen mai. Hi ha gent que diu que ja és morta.
D
Donya Nísia accepta una visita. Més viva que mai, era aquell horabaixa. "Senyoreta Pepa, abans m´agradaven molt les joies. No, no fuig d´estudi, he sentit la pregunta però m´estimaria més parlar-li de les meves perles grises que d´aquell matrimoni tan elegant i tan sàdic d´Ema Jeahnke i Johann Dumpert, que eren agents de l´Abwher, la cruel associació d´intel·ligència militar alemanya, que vostè ja deu tenir ben definida. Vostè no es pot imaginar com estimava el meu home, Carlo Sarione. Era un ésser intel·ligent i noble que per mor de la guerra es va veure a Mallorca dirigint els mecànics dels avions italians que en Verga havia comprat per salvar-nos del dimoni del Bayo. En Carlo, el pot veure en totes les fotos que tinc, va ser el gran amor de la meva vida. Ens casàrem al consulat d´Itàlia tres setmanes després d´haver-nos conegut. Vaig haver de fer aquell paper humiliant de la meva sang neta, encara que la meva padrina era Miró de primer llinatge. El que em quedava de família em va girar l´esquena. La nit de noces vaig contar a en Carlo el meu secret: tenia, des de feia mesos, dues persones amagades al celler de casa. Era una parella de pintors que s´estimaven, Johannes i Thomas, alemanys i jueus. Ell va dir que m´ajudaria sempre. Vostè vol saber, saber. Però no sap res ningú. Què vol dir saber? És que jo sé el que sé, és que ho sé? Tot no vol dir res. Qui és en el lloc de qui en aquesta història? Qui traeix qui en aquesta història?" Donya Nísia va quedar pensativa i l´interrogant ressonà en aquelles marines de la sala, en els retrats d´en Carlo i ella que hi havia damunt un piano de semicoa, en el cristall de l´aranya que na Miquela havia encès. Donya Nísia bevia una altra copa de Courvoisier i jo em moria de ganes de demanar-li què va passar amb... "No, no m´ho demani.", aquella frase em va fer posar de pell de gallina. Era com si ella em llegís el pensament. "No se sap mai qui mata, morir pot matar. Qui vol matar, qui vol morir, qui vol fer morir, no sé qui, ho he sabut, sé que ho he sabut, jo ho sabia, abans de voler-ho, però quan ho he volgut, què? Es pot matar donant-se la mort? No va ser culpa meva i alhora sempre me n´he sentit culpable. Va passar quan en Carlo era al Port de Pollença. Aquella setmana estava tota sola amb na Bel, la meva dida, que em cuidava perquè ja estava molt grossa. I m´ajudava amb els pintors. Aquell matrimoni alemany dels Dumpert varen venir de visita sense avisar. Vaig prémer el timbre del celler que indicava perill. Els Dumpert em digueren de mala manera que ho sabien tot i que els entregàs els enemics del Führer. M´amenaçaren amb una pistola. Vaig tancar-los dins aquest saló i vaig partir cap al celler. M´agafaren quan baixava les escales i m´empenyeren. Vaig redolar i em vaig acubar. Després em vaig despertar a la clínica. Havia perdut el meu fill. Els pintors alemanys s´havien suïcidat amb cianur just abans que els atrapassin. Em vaig salvar d´un judici per les influències del meu home amb el maggiore Luigi Cirelli, que era amic del Conde Ciano, i va poder tapar-ho tot. Només li puc assegurar que no hi ha dolor més gran que recordar l´amor. L´amor perdut. Li ha agradat aquesta feta d´una vella dama indigna? Ja fa fosca i estic molt cansada. Estimada senyoreta Pepa, na Miquela l´acompanyarà fins a la porta. Si vol demanar-me més coses, esperi uns quants dies. Estic molt cansada. Els records també fan mal." Li vaig donar les gràcies amb molta d´emoció. Quan baixava a peu cap a la plaça Gomila per aquella costa infinita, vaig pensar que tots els humans tenim els dies comptats. La setmana següent Donya Nísia va morir i l´entrevista quedà a l´aire.
