Diario de Mallorca

Diario de Mallorca

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Manual d´encarnacions

Com s´aprèn l´idioma de l´absència?

Estimat Dàior, dins el meu vocabulari de descregut només hi ha un mot sagrat. Saps quin és? Amistat.

Com s´aprèn l´idioma de l´absència?

Omnes feriunt, ultima necat (Totes feren, la darrera mata). No a contracor. No la violència malencònica. No caminois de tendresa. No fars. No qualitats. No pena. No distincions. No la ferida als ulls. No pasta de fulls. No la destrucció de l´ordre familiar. No ignorància. No obscur interregne. No la facilitat de la paraula. No boscs que dormen. No desatenció dels pobres. No la competició com a crim. No suplici. No la mateixa nota elegíaca. No criteri. No suspicàcia. No la guerra. No mà. No revelació. No precarietat. No senderi. No niguls. No desfici. No carn escapçada. No la coneixença com a forma de record. No clarícia. No vanitat. No regir. No kíries inútils. No solidaritat de la procreació. No les estacions de la nit. No vestigis. No acceptar la solitud. No estacions. No mar. No la posteritat del cos. No desxiframent. No l´arena del temps. No vivisecció. No copinya. No santuari. No l´èxtasi sensorial. No platges. No trepans. No les urgències del present. No tot és en totes les coses. No la xarxa infinita de relats. No un enigma anterior. No el sacrifici. No el bot alquímic. No el frontis. No la sensació de déjà vu. No la memòria imaginada. No les roses musties. No el vell retorn. No la pell dolça. No la visió múltiple. No la pluja com a pretext. No fer. No cada frase és un abisme. No el grotesc. No el teixit del desfer. No riure. No l´estètica de la memòria. No vapor. No núvols. No ponts esbucats. No hule. No sentir veus a través de veus. No la inseguretat respecte a la llengua. No fulard. No un lladruc dins la nit. No la llavor d´una trama. No por. No la follia de l´art.

Una escena sollada de dissonàncies i de líquids corporals i espirituals. Si algú pogués veure des de defora l´escenografia quedaria esglaiat. Dins aquella sala despatx d´una casa de poble, moblada amb exquisidesa per una dona sàvia, tot, tot està desfet, trastocat, com si un terratrèmol hagués fet caure damunt l´estora constel·lada de dibuixos de miniatures perses el gerro Lalique ple de roses grogues, hi ha copes rompudes, una cadira Lluís XV tirada entre dos coixins de seda signats Versace, revistes i diaris escampats, un llum vintage dels setanta amb forma de semicircumferència, romput entre el chesterfield de pell negra i la finestra que pega a un pati ple de verdor. I descentrada, devora un cossiol de fulles de saló gegantí, una dona amb un vestit d´un blau elèctric romput, amb la cara tacada de vermellors i amb les cuixes totes plenes de sang.

Na Damiana acaba de ser violada damunt les rajoles hidràuliques, amb forma d´estrelles de colors que va triar ella mateixa, per un desconegut emmascarat i cobert de pell negra de dalt a baix. Després d´una lluita desigual que ha produït aquella endemesa en el decorat, el violador, prim i fort, ha fermat els canells de na Damiana amb cinta plàstica grisa a les potes de la taula, l´ha deixada feta una ecce femina i s´ha volatilitzat.

El moix d´angora gris, en Fifí, mira com amb les forces que li queden na Damiana es treu les manilles plàstiques, s´aixeca molt a poc a poc amb uns gemecs suaus, agafa el gerro amb les roses grogues que per un miracle no s´ha romput, el col·loca damunt la taula del despatx i amb dues estirades es treu aquell vestit camiser que tira al poal del fems.

No se sent res més que els piulos dels teuladers al jardí. Amb una calma atroç na Damiana se´n va cap a la banyera monumental i hi amolla l´aigua. No es vol veure dins la paret de mirall. Té una plorera immensa, però només surten llàgrimes seques d´aquells ulls verd alga.

En l´aigua, un vermell intens s´escapa del sexe martiritzat i sura damunt la sabonera blanca com si fos un nigul o una taca en els draps d´una verge un vespre de noces. Na Damiana agafa aquesta taca vermella entre les dues mans i juga amb les irisacions com el moix, en Fifí, juga amb un ocellet ferit que li ha caigut entre les urpes devora la finestra per on ha botat el violador.

Escenari visual fet d´emmirallaments i de reminiscències, d´ecos i de pretexts. Tot és ple de detalls furtius que converteixen na Damiana en una dona diferent i amb la parsimònia d´una baldada no deixa que quedi cap signe d´aquella feta damunt la seva pell.

Hi ha un dinar familiar amb el seu exhome i la seva nova companya, el seu fill i la seva al·lota embarassada, la seva mare i un pretendent molt jove que s´hi vol casar. Amb un maquillatge daurat fosc na Damiana amaga els records de les mans pesades del violador, es deixa els cabells castanys i llargs a lloure per amagar-se un poc, es posa un vestit vermell fosc, unes sabates de taló d´agulla, unes gotes de Bel Respiro de Chanel als costats del coll envermellit per aquelles mans plenes de tatuatges. Sí, na Damiana recorda que ha entrevist un cap de dragó-serp i una palmera en aquelles mans torturadores.

Un lector ataca el narrador. Per què la sordidesa sempre ha de sollar els seus relats més fins? M´agrada aquest fons molt marcat, aquest abús dels detalls inútils, que dóna una falsa impressió de realisme i del qual el color local no n´és mai absent, encara que estigui impregnat de simbolisme. M´agraden aquests personatges fracassats, que neden entre dues edats, antiherois solitaris, que es veuen obligats a fer actes de coratge en moments crucials. M´agrada aquesta forma de parlar d´una altra cosa ben diferent i llunyana d´allò que ens ha anunciat des del principi, però odii aquest món en què la deslleialtat és una virtut, on tot passa de nit, on plou tot el temps i el que estira els fils de la història es fa sempre l´advocat del diable per a individus fora dels límits.

La vergonya no és un sentiment prou fort per no deixar-me fer qualsevol cosa. Aquell dinar al reservat cava „un túnel amb sostre de volta de maresos„ de Can Sebastià Taronjí, el chef de moda d´Ullaró, semblava fet a posta pel meu estat d´ànim. Calia que fes el numeret de dona triomfadora. El dinar era per celebrar que la meva empresa, Double Dare, havia obert dues tendes noves de la meva cadena de gurmets de luxe. Quan vaig arribar tots ja hi eren i m´esperaven amb delit. Em feia un poc d´oi veure com s´enorgullien d´estar emparellats i vaig decidir que em faria la màrtir. A l´hora del primer brindis vaig dir: Pels enamorats, pels aparellats i perquè jo no trobi mai ningú! Mumare, agafada al braç d´aquell gigoló amb el qual es volia casar, em tractà de folla. El meu exmarit va dir que si no tenia ningú era perquè no volia. Passava pena que algú sabés que m´entenia amb aquell betzol d´en Jaume, l´home de na Rita, la meva amiga coral, que m´agradava precisament per la botxor que desprenia.

Tots menjaren com a morts de fam. Jo vaig embrutar el plat. I a l´hora de les postres, quan algú havia demanat un Dom Perignon, vaig tirar la bomba amb totes les lletres: avui de matí ha entrat un home a ca nostra i m´ha violat. M´hauria agradat filmar la cara d´aquelles teresetes amb el xoc de la notícia. Primer hi va haver sorpresa, estupor i després un enfilall de preguntes que vaig contestar amb tota la calma del món. Segons ells les dues coses que havia de fer i no havia fet eren clares: anar a la policia per denunciar la feta i anar a la clínica per a una revisió, en aquest ordre. Els vaig dir davant la seva cara d´estupefacció que no faria ni una cosa ni l´altra. Tampoc posaria alarma ni contractaria segurates. No se´n podien avenir. Tots som psicòtics!, vaig cridar amb la copa de xampany a l´aire. En qualsevol moment podeu trobar estranya qualsevol cosa familiar, irracional el comportament d´algú que pensàveu conèixer molt bé. Tots som psicòtics! Em miraren sense bategar-se ni alçar la copa com si jo fos una orada.

Compartir el artículo

stats