Estimat Dàior, m´agraden molt les galtes. La galta és una carn llisa, transparent: pren diferents coloracions segons els moments i és d´una pell prodigiosament viva. Al mateix temps, no hi ha res que permeti penetrar-la: només es pot besar o acaronar
El narrador no sap per on partir. De vegades se li ocorren massa històries de cop i això el deixa bloquejat de mala manera. Avui no ha fet res. Primer ha pensat agafar com a protagonistes una banda de lladres „romanesos i búlgars, amb un mallorquí„, que es dedicaven a assaltar habitacions d´hotels de cinc estrelles (que estan plens a rompre), agafar tota casta de coses (joies, aparells digitals, vestits, carteres, etc.), i fer esclatar les caixes fortes de dins els armaris. Després s´ha sentit remugant sobre un dona vella de Ciutat que havia intentat apunyalar el seu fill únic de cinquanta-dos anys quan dormia, i aquest, amb la primera punyida, l´havia agafada i l´havia tirada per la finestra. Cop en sec ha pensat en una oficina d´un banc d´un poble petit del Raiguer (Consell, per exemple), on ha entrat un home primet amb una calça pel cap, que li donava un aspecte tan ridícul i patètic, que els tres empleats i els dos clients s´han tirat per terra de rialles. La idea d´un farer, encès als oros, que es passa tota la nit mirant pel·lícules pornogràfiques i matant-se a força de palles no li desagradava com a argument. I les dues bessones de deu anys, que es dedicaven d´amagat cada vespre a fer-se porros com unes condemnades als porxos de la casa d´estiueig, i acabaven posant trampes de filferro de banda a banda de la carretera als ciclistes per fer-los travelar i caure, mentre les bergantes, darrere unes mates, s´esbutzaven de rialles, era una contarella que l´obsessionava. O mesclar tots els temes i totes les històries que passen a llocs i èpoques diferents i fer-ne un artefacte per entretenir els lectors i treure´ls de la monotonia quotidiana.
El narrador té una imatge que s´imposa. Una imatge precisa, autònoma, que en principi no està integrada dins cap trama, dins cap història. La imatge no té cap sentit particular però a poc a poc esdevé obsessiva. El conte s´organitzarà al seu voltant. Un amic m´havia contat que coneixia una dona casada de devers quaranta-tres anys que cada dia rebia una telefonada d´un desconegut que volia parlar amb ella una estona. Alguna cosa s´ha començat a formar al voltant d´aquest fet i d´altres ficcions s´han posat a proliferar en els encontorns d´aquest primer nucli segons un ordre imprevisible i que de totes formes posseïa la seva pròpia lògica. Ha nascut un món amb els seus habitants, els seus paisatges, el seu clima i el seu desenllaç. M´encanta la manera com fa feina la imaginació segregant nacre al voltant d´un gra d´arena.
Què és una obra en vies de creació, sinó la recerca desolada d´una solució que encara no existeix? Na Clara és infermera. Encara que diguin que hi ha una feinada en aquesta professió, ella no n´ha trobat més que una que no l´entusiasma gens. Està contractada per un centre social i s´encarrega de visites domiciliàries a persones majors. Algunes viuen soles i són les més males de dur. Avui li toca donya Maria Antònia, de vuitanta-set anys i un caràcter dur, difícil i un poc violent. Es nega a viure amb una persona que tengui cura d´ella malgrat la insistència de la seva filla única. Na Clara ho ha esmentat a l´informe amb totes les lletres: la demència senil de la pacient, que caldria diagnosticar amb urgència, fa que el seu estat sigui sempre confusionari. Quan arrib em pren per la seva filla i comença a contar-me històries de joventut quan era l´al·lota més desitjada del barri. Mentre em parla amb un monòleg esfilagassat en què el passat i el present es creuen sense solució de continuïtat, em dedic a ordenar la casa, que sembla can Bum. També he de vigilar les capses dels medicaments. Molts de dies veig que no s´ha pres les pastilles del matí. Quan li ho dic, ella em contesta que la molest perquè no la vull escoltar. M´assegura que les pastilles no li fan res i que té les mateixes maldecapades de sempre. Quan la vull dutxar, perquè trob que fa una olor forta de pixum i suor, em diu que ja s´ha rentat amb una tovalloleta les parts que puden perquè ella sempre ha estat molt neta. I s´enfada molt. Aconsell amb urgència l´internament en un centre de majors.
En Josep, de vuitanta-dos anys, era conductor d´autobusos i ara es passa tot el sant dia davant la televisió mirant carreres de cotxes. Ha perdut el sentit del temps, però, amb l´ajuda d´una estudiant que viu amb ell a canvi d´una habitació, té el piset molt arreglat i damunt la camilla sempre hi ha un ram de flors. Els pitjors dies són quan es pensa que som a l´any 36 del segle passat i els dolents vendran a agafar son pare, que és del bons. Allò el deixa dins un estat d´ansietat tan gran que li he de donar un tranquil·litzant. Vertaderament en Josep no s´equivoca. El seu pare fou assassinat pels falangistes l´any 1937 i el nin ho degué registrar tot al seu cervellet.
Sort que hi ha vells agradables com les dues germanes Calafat. Na Maria és la més doctora i té noranta anys i na Catalina, la petita, vuitanta-quatre. Semblen tretes d´una rondalla. Na Maria és un prodigi de brodadora. Fa unes randes de frivolité i unes estovalles de xarxa que ni amb ulleres em sent amb cor d´intentar. Quan es posa al tambor, dibuixa una rosa i la broda amb punt de creueta diminut, allò és un prodigi. Té una paret tota plena de diplomes i premis per la seva artesania. Na Catalina és la cuinetes. Fa els plats més tradicionals de la cuina mallorquina. Un dia em varen convidar a unes perdius amb xocolata delicioses. Són les que em donen menys feina: ordenades, netes, treballadores, entretingudes i amb el capet ben clar. Que duri!
Un home a l´intèrfon. El meu marit nom Pere Antoni i és mestre d´obres. És una feina que li agrada molt però que jo trob molt esclava. Parteix amb el sol i torna amb la fosca. Amb els anys m´hi he avesat. O, mentida, no m´hi he avesat mai. Els horabaixes es fan inacabables, especialment quan els dies s´escurcen.
Fa una setmana, després de dinar tota sola, escurar i fer un poc de sesta, mirava una pel·lícula d´Ava Gardner quan sonà l´intèrfon. Era la veu greu d´un home: Vostè no em coneix. Jo la conec de vista, però m´agradaria poder parlar amb vostè, si té temps. Aquelles paraules m´intrigaren, i em deixaren aturada. Quan vaig sortir de la primera impressió li vaig contestar: No tenc temps. No és possible. Entén el que li dic? No podem parlar. No tenc temps. Em sentia la meva veu com si fos la d´una altra. Però estava contenta. Ell s´acomiadà i vaig quedar un poc regirada. Aquell vespre ho volia contar a en Pere Antoni, però va venir molt cansat i vaig pensar que allò el podria marejar. I en els fons no havia passat res.
Al cap de dues setmanes més o menys, posava la rentadora quan sonà l´intèrfon. Era el mateix home, era la mateixa veu, era la mateixa demanda. Li vaig contestar com la primera vegada: que no tenia temps. Em vaig començar a fer preguntes i em vaig embullar molt. Al final vaig decidir callar. L´altre setmana hi tornà dues vegades. Em vaig posar forta. Li vaig dir que no em molestàs més.
Quan vaig obrir la bústia i vaig veure aquella carta sense segell em vaig ensumar cosa. Era ell. Tornava amb la seva demanda per escrit. I m´enviava un poema. Sort que en Pere Antoni no obria la bústia mai. Un altre dia vaig trobar un sobre amb fotos seves. Era un senyor gran. Hauria pogut ser un dels meus pacients o un amic de qualsevol, però no el recordava, no... Una altra vegada dins el sobre hi havia un CD amb boleros de Lucho Gatica. També em va enviar una clau USB amb imatges d´una casa i un jardí amb una piscina i alguns videoclips de París i Roma. Li vaig contar a la meva amiga Xesca. Li vaig confessar: No he volgut obrir la porta mai. He reculat, he tengut por. I ella em digué: por de què? De la llibertat que desprèn aquest home? Del teu tancament dins una vida ordenada i rigorosa? De l´atracció que et provoca dins el teu avorriment? De la impossibilitat que tens de contar-ho a en Pere Antoni? De què tens por, Clara?
Resumir aquesta història a un cas d´assetjament seria com reduir la llum d´una estrella a un fenomen de combustió. És un relat entre el real i els fantasmes, on viuen totes les formes de l´amor.
