Estimat Dàior, el cinema de poesia no és fet segons les regles i les convencions ordinàries del guió tradicional i no obeeix als ritmes narratius habituals. La desproporció és la regla: els detalls estan enormement dilatats i els punts considerats clàssicament com importants són explicats molt ràpidament
Na Bel Mas monologa davant el seu amic Joan Coll un dia calorós d´estiu. Què mires? El Pla de Mallorca? Les terres de call vermell sembrades d´ametlerars, garroverars, figuerals, albercoquerars, vinyes i sementers de blat i civada entremesclats de garrigues i bosquets de pins i d´alzines? És això el que veus? No t´ho pensaves, que trobaries això altre? T´havien contat que la destrucció només afectava la vorera de mar, el litoral illenc ple d´hotels i urbanitzacions des del boom dels anys seixanta i setanta amb afegitons sempre seguits fins ara mateix. Et pensaves que el Pla, l´interior de l´illa, era verjo? Que encara trobaries uns pobles de betlemet plens de pagesos que conreen la terra dels seus avantpassats com si el temps s´hagués aturat en una societat agrícola tan bucòlica com de vídeoclip de fira de turisme? Que les possessions del camp serien aquelles cases magnífiques amb fonaments de l´avior, i algunes de les quals bastides després de la conquesta del bon rei en Jaume I, en què els amos i els senyors conviurien „els amos devora les establies, els senyors a la planta noble„ en estat de gràcia? I què tens davant els ulls? Què pots tocar amb les mans? Què pots experimentar amb els cinc sentits? Els pobles desfets i desfigurats per grues i construccions que han fet pisos disforjos i lletjos a balquena per convertir les casetes de poble en xalets adossats i el corrals plens de verdor en aparcaments on s´han perdut les memòries, les veus i la bellesa dels llocs. L´especulació ha esclafat el territori, l´ha anorreat amb urbanitzacions il·legals que els ajuntaments de qualsevol signe polític consenten, amb horribles naus de plàstic plenes de mercaderies, grollers acaramullaments de material de construcció o trasts plens de fems de tota casta i condició, allà on creixia el blat, la civada, l´ordi i la vida. No en fas un gra massa? No et poses apocalíptica? Però que no te n´adones? És que has tornat cec? No veus com han tudat els pobles, la terra, l´herència dels avantpassats? Sempre m´ha fet gràcia que la gent del Principat digui de mil i una formes diferents que els mallorquins fan olor d´arrencat, olor d´autèntic, d´aquesta força tel·lúrica que atribueixen als habitants de l´illa „i especialment a la lletra dels escriptors„ en què el perfum de les espècies indígenes, els bocs, els porcs, els peixos, les formes de vida autòctones, els paisatges bellíssims i la llengua ramonllulliana tenen una veritat fonda que ja s´ha perdut al continent. Quin miratge! Quina falsedat! Quin romanticisme de pa amb fonteta! Quina desgràcia! La plaga de la corrupció bruta i brutal ha destruït qualsevol mirada mitificadora. Polítics dins la presó, polítics jutjats, polítics imputats i la infanta amb l´esportista com a cireretes del pastís. S´ha acabat l´illa de la calma! Som un paradís perdut, una relíquia, una desolació, la despulla podrida d´un món esbucat!
Cada veu crida una cara, però sé que no tenim mai la veu de la cara que toca, ni la cara de la veu que toca. Na Bel tenia una veu ronca, dura i convincent, i la cara era d´una dolçor inefable amb els cabells de rínxols rossos damunt una pell molt blanca i uns ulls estranyament grisos. No puc consentir que vagis a fer aquest míting. Serà un escàndol. Pensa que l´Associació de la Tercera Edat de Salern està controlada per pepers i et tiraran les tomàtigues del trempó. No entens res, Joan, m´han demanat una intervenció durant el sopar a la fresca dels vells, quin mal hi ha que hi digui la meva? Què vols? Que reciti "El pi de Formentor" o "La colcada"? Tu feres una cara de prunes agres. Aquell matí na Bel estava insuportable. Tu estaves cansat de sofrir per coses que no havien passat. Per això encara tingueres esma de respondre: Pensa-ho. Podries fer una cosa més ecològica amb poemes que parlassin del tema d´una forma esbiaixada. Tu no ets ingènua i saps que t´han convidat perquè ets la filla gran del batle. Na Bel reaccionà: mon pare, encara que sigui de Més, no ha fet tomar aquelles dues cases que es varen fer dins una àrea protegida, consent un parell d´abocadors il·legals per son Farràs i no diu res al constructor que acumula material a un camp que era un bladar devora el cementeri i ara és carn de polígon industrial. Vull fer vibrar allò que tothom calla. T´agrada el fester?
Les xarxes socials donen l´experiència d´un nou paisatge moral. En Joan va dir a na Bel que penjàs aquell text al seu mur del Feisbuc i així podria veure les reaccions de la gent. Na Bel no n´estava gaire convençuda. És convertir un inèdit en alguna cosa passada. En Joan trobava que na Bel no estava com sempre. Hi havia una rebel·lió exagerada, una inquietud excessiva i uns nervis a flor de pell que no sabia d´on sortien. Li va fer preguntes indirectes sense trobar cap resposta que li donàs un indici d´aquell estat que anava in crescendo.
Potser na Bel tenia raó quan deia que havíem esdevingut ombres espectrals, al·lucinatòries, en el laberint de les nostres pantalles d´ordinador. Quan més connexions hi ha més infinit és el món, repetia. Però en Joan pensava que el link interrogador sobre el seu estat d´ànim tan nerviós no tenia resposta.
A Feisbuc hi havia un riu de respostes i de "M´agrada". Na Bel n´estava alabada. Entre vint-i-set comentaris només n´hi havia dos que la insultaven per verda i per gobera. Allò la va reafirmar en la decisió de llegir aquell text durant el sopar a la fresca. I dit i fet!
Mentre na Bel llegia hi va haver per un cantó poca atenció i per l´altre alguns mormols de protesta. Na Bel va fer com si no sentís aquelles reaccions contràries i va llegir el seu manifest amb la meula més forta i més rebel. Vaig mirar la cara de son pare, que passà del somrient al seriós i del morè al blanc. La seva mare també feia cara de circumstàncies. Em va pegar una mirada assassina com si jo fos la causa d´aquell devessell. Quan na Bel va acabar aplaudiren dues besties, un besoncle, la tia, un oncle i unes velletes sordes mentre que un grup de vells dretans varen xiular sense cap vergonya i cridaren "fora", "fora". Na Bel va baixar molt digna del cadafal on ja havia pujat a tota na Niní, una presentadora vestida de vedette, embotida de platallons i amb la pitrera a l´aire, que anuncià l´actuació de la cantant Romera del Rio, una al·lota del poble d´ascendència granadina que cantava copla i que tenia un èxit espaterrant.
Na Bel em va agafar del braç i em va dir que partíssim. Quan bevíem dos gintònics al bar Reus de la plaça na Bel em va confessar que feia una setmana que havia trobat un condó dins l´americana de son pare i això l´havia treta de solc i li havia demostrat que, per afegitó, enganava la seva mare. S´ho mereixia, el que he fet, s´ho mereixia, mormolava na Bel plorant a les totes.
