Estimat Dàior, quan escrivim amollam llavors, seria com una espècie de semença i, per consegüent, ens trobam sotmesos a la circulació general de les semences
Comença amb un vernissatge a la galeria Bitzoc damunt la mar del Mal Pas. Tota l´existència es desxifra en els somnis. Aquesta frase te l´havia dita algú feia estona i havia quedat enregistrada dins la teva memòria com una efemèride.
Antònia Maria, mentre et pentinaves la cabellera negra davant el mirall d´aquest bany amb els murs recoberts d´una pedra de Binissalem rosada amb vetes blanques, que tu mateixa havies triat feia set anys, miraves amb els teus ulls grisosos aquella pell de dona de mitjana edat que ja duu les empremtes de moltes derrotes i ara, just ara, hi afegirà la darrera, la separació de l´home al qual has dedicat set anys, que has estimat set anys i que ja no estimes.
Potser la clau, penses amb un ai el cor, te l´ha donada aquell somni que tingueres fa una setmana. L´hauries d´escriure perquè ja es desdibuixa dins el pensament com si una boira el tapàs amb capes tan potents com el ciment armat. Però encara pots salvar-ne alguns bocins: l´arqueologia d´un amor. Aquest era el títol de la pel·lícula que apareixia en els teus records. Hi veies una dona que deixava el seu home que habitava en una casa colonial al centre d´un gran jardí que s´assemblava a una selva, i partia amb un criat negre cap a una celebració ritual d´una tribu. I aquella dona rossa, vestida amb tuls de gasa, tenia la mirada inquieta de les heroïnes que saben que el desig pel seu home ha acabat; que s´han condemnat durant tots aquells anys d´amor, de cops, de tendresa, de revoltes, d´abdicacions, d´inèrcies. I ella i el criat negre parteixen dins l´interior de la nit amb un guia desconegut per intentar trobar-hi alguna sortida.
Mentre et maquillaves amb unes pólvores daurades que et destacaven la pell embrunida per l´estiu et senties identificada amb la protagonista d´aquell somni. I el vernissatge d´en Miquel Mas, un pintor amic de n´Andreu Ramis, el potent hoteler de la zona de Saler que compartia la teva vida domèstica a títol de marit oficial, podria ser la sessió ritual d´una altra tribu tan salvatge com l´africana, o més i tot encara.
Les parets totes plenes de natures mortes. Quan n´Andreu i jo hi entràrem, vaig sentir que es produïa una pujada del mormoleig de l´ambient. Estava segura que la gent d´aquella colònia de vacacions que assistia a la festa „matrimonis de professions liberals, els seus fills joves, alguns representants de la colònia estrangera i amistats diverses que havien vingut de Palma per a la feta„ sabia que alguna cosa no funcionava en la parella que amb un somriure obert anava saludant a tothom.
No em va costar gaire separar-me de l´agitació ambiental i trobar una de les sales en què per un miracle no hi havia ningú que admiràs aquelles canastres de fruits, aquelles flors i aquelles calaveres, aquells rellotges d´arena devora els cossos d´uns faisans i d´unes perdius a punt de ser cuinats.
Crec que els meus nervis d´aquella darrera setmana i els insomnis de les darreres nits m´havien donat un grau superior de sensibilitat que feia que aquelles vanitas, d´una alta qualitat pictòrica, però sense gaire originalitat, m´aglapissin i em fessin pensar en coses que m´obsessionaven: els pas dels dies, l´efímer de l´existència, el temps comptat que em quedava, la necessitat de viure el moment.
I mentre estava entre aquest desvarieigs amb els ulls amarats d´uns bodegons que feien pensera, vaig sentir la veu càlida d´en Damià que em donava el bon vespre i m´entimava dues besades que em tragueren dels meus ensomnis i d´aquella exasperació que em dominava.
En Damià era un amic de tota la vida. Crec que ens havíem conegut a Barcelona quan ell estudiava de metge i jo feia aquella carrera de Filosofia i Lletres que no vaig acabar. Havíem compartit molts de combats i hi havia tot d´anys d´amistat que el convertien en un bon confident per aquelles hores infames. Però no vaig voler donar peu a les meves intimitats i el vaig impulsar a parlar-me de les natures mortes que tant ell com jo adoràvem.
Escolt en Damià i la seva lliçó magistral mentre bevem un negroni en un racó del jardí d´aquella gran galeria Bitzoc.
Potser el primer gest artístic del primer primat que feia olor d´humà ja va ser una natura morta. L´art parietal també ho és. De cada vegada estic més enamorat d´Altamira, de Lascaux, de Chauvet. Crec que faré una tournée de coves pintades. T´hi apuntes?
I també ador aquell mosaic de la porta Maranciana, Datter Poisa, que deus haver vist al museu Vaticà, també supòs que coneixes molts de mosaics pompeians del museu de Nàpols, certes pintures a les cases de Pompeia i els baguls grecs de Paestum... Però no va ser fins al segle XVII que les natures mortes s´imposaren. Als Països Baixos reberen el nom de still leven; a Anglaterra, still life; a França, vie coye o vie coite; a Espanya, bodegón i naturaleza muerta; a Itàlia, pittura de cose piccole,i als Països Catalans, natura morta.
Amb un reflex sobtat, quan en Damià m´acompanyà a una petita terrassa davant la mar, vaig veure una sortida. Li vaig dir que digués a n´Andreu que havia hagut de partir precipitadament perquè no em trobava bé, el vaig besar a la galta esquerra i, com si fos una princesa d´un conte obsolet, vaig obrir la porta que em separava de la platja i amb un gest d´adéu vaig partir. M´havia tret les sabates i el contacte fred amb l´arena em reviscolà.
Sempre m´havia agradat caminar per la platja a vorera de mar, però avui em sentia òrfena, sola, perduda i obscurament culpable: culpable de no haver estimat més n´Andreu, culpable d´indiferència, i aquesta paraula em feia por, m´horroritzava. La indiferència era el gran jòquer, l´as de mort de totes les relacions passionals, i per això l´odiava. Admirava la follia, la constància, la gratuïtat i fins i tot una certa forma de fidelitat. Havia necessitat passar molt de temps de desimboltura i de cinisme per arribar fins aquí. Però al final la indiferència havia aparegut, i si jo no tingués un odi animal i visceral per allò que s´anomena el gust de la desgràcia, segurament hauria quedat al costat de n´Andreu.
Sempre he tocat a contratemps, distreta quan calia alegrar-se i alegre en els mals cops, com si la vida fos un piano del qual jo hagués fet desaparèixer els pedals. No ho feia per perversió mental, sinó perquè la vida em semblava tan crua, de vegades, tan ridícula en les seves simplificacions provisionals, que molts de cops em moria de ganes de tancar-ne la tapa brutalment, com de vegades he desitjat fer-ho amb certs pianistes... emperò en aquest cas el pianista era jo.
No sé per quines cinc-centes vaig arribar a un bar un poc hippiós que hi havia just al començament de la zona protegida del parc del Puig Gros.
I vaig decidir entrar-hi i prendre una copa.
Com pot ser veure una dona en tan breu espai de temps, en el breu lapsus d´una mirada, i saber que ella m´ha vist, que els seus ulls interrogants han quedat nuats amb els meus com si no tinguéssim més remei que trobar-nos en aquesta frontera obscura i enigmàtica de la consciència? Sí, vaig saber tot d´una que un llamp elèctric ens havia tocat a totes dues, que ens havíem cremat amb aquell mateix fulgor i que calia que ens conjuràssim tots els mals una a l´altra fins que estiguéssim curades.
