A
Aquesta calitjota insuportable anuncia a les totes l´arribada de l´estiu. Si un mira aquell xalet construït quasi damunt les roques de la costa dels Grumers de Salern, podria pensar en un edifici curiós i un xic extravagant, mig modernista mig racionalista, fet devers els anys trenta. I no s´equivocaria gens ni mica. Perquè Mercè Saulelles era una barcelonina, filla d´uns botiguers d´ultramarins de Provença-Llúria, que es va enamorar d´un mallorquí, Sebastià Adrover, i s´hi va casar quan just acabava els estudis de Dret a la Universitat de Barcelona. Això passava devers el 1934. Les noces foren de pinyol vermell i tota la família Adrover, que es dedicaven a l´exportació d´oli i bessó a França i Alemanya, va haver d´embarcar amb la Trasmediterránea per assistir al casament, que els va fer anar de l´església de sant Felip Neri a l´hotel Colon.
Els noviis s´instal·laren a Palma i varen tenir un fill i una filla. A la nina li posaren Mercè, com totes les dones de la família Saulelles, i al nin, Sebastià, com tots els homes de la família Adrover. Quan les criatures tenies devers sis i set anys va ser quan feren el xalet, que va seguir els gusts de cadascun: a donya Mercè l´entusiasmava el modernisme i a don Sebastià li agradava el racionalisme. L´arquitecte conjuminà els dos estils a Villa Mercè, com deia una placa historiada de roses policromades a una de les columnes que donaven la benvinguda al jardí entre peduncles de buguenvíl·lea i peces de trencadís.
Ara, quan comença aquesta història, els padrins Adrover-Saulelles ja estan enterrats. La petita de rínxols d´or, na Mercè, va heretar Villa Mercè, es va casar amb un periodista i tingueren una filla, na Mercè Submagí. Per desgràcia, el dia del casament de na Mercè, que ja era advocada i doctora en Polítiques, amb en Salvador Truyols, els pares tingueren un xoc frontal i també desaparegueren d´aquest món.
La Villa Mercè és on na Mercè Submagí i en Savador Truyols, que no han tingut fills, estiuegen tres mesos, com en temps primer.
B
No m´estamenegis, estic tota plena de llàgrimes. M´has dit això, Mercè, quan t´he despertat perquè no t´aturaves de gemegar, com si t´hagués pegat un atac de qualque cosa. Salvador, no has sentit aquest renouer per allà baix? Somniaves i feies voltes com una condemnada. Tranquil·la, Mercè, vols que et prepari una til·la fluixeta? Però si no estic gens nerviosa! I tenc una sonada. De totes maneres, vés a la cuina i pega una mirada pel jardí. Em pots dur un tassó d´aigua de la nevera, amb aquesta calitja tenc la boca seca seca. Encén tots els llums del caminal i mira que no hi hagi ningú. Agafa el mòbil. Els diaris en van plens, de robatoris. M´he posat aquella bata de fil que em regalares i he partit. Quan era al replà de l´escala he escoltat de prim compte i només he sentit el xass-xasss-xasss de les ones que remouen les pedres del caló dels Pilers i que m´agrada tant sentir des de la terrassa de ponent o del llit estant. Na Fifí, la moixa persa de na Mercè, era dins el seu cove i ni ha obert els ulls quan he encès els neons. Allò m´ha semblat un bon senyal. L´animalet estava ben adormit i s´afluixava de la meva presència. He posat aigua al foc i he sortit. El renou de les ones i aquella calitjota donaven al jardí aires tropicals. Les washingtònies i les palmeres no es bategaven. I un focus que pegava damunt la buguenvíl·lea fúcsia donava a tot un aire escenogràfic. He sentit crac davall el peu dret. Havia trepitjat un caragol. Allò m´ha escarrufat una cosa de no dir. He anat a la cuina per agafar un poc de paper i embolicar-lo. I quan he tornat, el caragol havia desaparegut. He mirat per totes bandes. Ni rastre de caragol, ni de bava, ni de closca, ni de res. Dos calfreds m´han travessat l´espinada. He sentit el xiulet de l´aigua que bullia. Quan pujava l´escala quasi he travelat i he estat a punt de fer un desastre. Sort que he pegat un bot i he salvat la situació. Na Mercè m´esperava amb els ulls oberts com dos plats. T´he preparat la til·la. Només vull aigua. Has vist res? No, tot està traquil, hi ha un poc de maregassa. Escolta, no sents les ones? No, som sorda i no sent res. Bé, tot estava tranquil. Has donat res a na Fifí? No, no s´ha bategat en tot el temps. És ben raret tot això. Estic segura que havia sentit molt de renou per baix. Somiaves, ja t´ho he dit. No, estic segura que estava ben desperta. Venga, ja has begut, apagarem el llum i dormirem. Ara m´ha fuit tota la son! Relaxa´t i pensa en la posta de sol damunt el pinaret de les Feréstegues, amb aquells colors melats i vermellosos. Sentia la seva respiració un poc accelerada. Sentia les ones molt enfora. Em venia una soneta dolça. Quan ja estava més de mig adormit, na Mercè ha pegat un crit esfereïdor. Ara sí que és ver! He sentit corregudes per dins el menjador i han tomat qualque cosa de vidre. Crida la policia. Segur que són lladres. Hem d´instal·lar una alarma. Ja t´ho vaig dir abans de venir. Una alarma bona. Tothom té alarma. Jo no havia sentit res. I mig adormit m´he tornat a posar la bata de fil. No, no baixessis, que et podrien pegar una troncada. Crida la policia, t´he dit! Mercè, això són imaginacions. Jo estava ben despert i no he sentit res. Que havies d´estar despert, feies el ronquet a les totes. Ja t´havies adormit com sempre, com una marmota!
C
Ensomnis, follies, paradoxes, fantasies, imaginacions, fantasmes, tot de petits blocs d´imatges variades i calidoscòpiques cristal·litzades dins un instant. Són tres llimacs que han agafat el caragol esclafat i han retirat també la closca rompuda i ho han duit tot cap a davall la pedra que hi ha darrere el mur on viuen. Serà carn fresca per a les seves filles llimaquetes. Però una rata traginera els ha localitzat i els vol convertir en el seu sopar gustós. Hi ha uns cucs de terra que han vist la feta i vigilen des d´una perspectiva molt baixa que només podrien afinar dos escarabats que també voldrien participar en el festí. Un nigulet de beates ataca la pell de la rata, que amb la picorada perd de vista els llimacs i es posa a córrer cap al clavegueram. Un teulader que hi havia damunt la branca d´una mata ha davallat per menjar-se els cucs, que han desaparegut cop en sec. La calma i la serenitat de la nit tropicalosa és falsa: allò és una jungla en què la vida i la mort s´entremesclen en un combat incessant.
D
Una tristesa quasi feliç. Jo tenia tota la raó, sergent, però el meu home em deia que eren imaginacions meves. Els vaig sentir des que varen entrar al jardí. I ell em deia que eren somnis d´estiu a vorera de mar. Aquest home meu llegeix massa novel·les dolentes. I no va voler telefonar. Què diu? Que ens varen flitar amb uns esprais que ens deixaren com a morts? Sí, n´estic ben segura perquè cada dia m´aixec a les vuit com un rellotge, i avui hem dormit fins a les dotze com si fóssim marmotes. Ben adormits ens deixaren. I miri com tot està fet un desastre. Se n´han duit els doblers, les joies, els dos televisors de plasma, l´ordinador, les dues pissarretes i més coses que segurament encara no hem vist. Estic ben trista, però m´alegra tenir la raó. Ja hi tornaràs, Salvador, a fer la teva sense escoltar-me. Estava ben segura que eren lladres. Si no hi ha cap vidre romput és perquè varen obrir amb qualsevol cosa aquest pany antic que posaren els meus padrins fa vuitanta anys. Ho veus, Salvador, com no eren imaginacions meves?
