Potser, caldria deixar-ho per a més tard si et sembla bé. „On som? „Per exemple, a un hotel. „Es podria tractar d´un altre lloc? „Sí, podria ser una clínica. „No se sap mai l´hora? „No, només es veu si és de dia o de nit. „Quina època? „Un estiu calitjós. „Calitja al cor? „No. „Calitja al cap? „Potser. „Per què hi ha tan poca figuració? „S´ha suprimit per mor de la precarietat del pressupost. Quan dius "hotel" tothom ha de saber que hi ha molta de gent, molts de turistes. Sobren turistes. „És una pel·lícula política? „Superficialment, no. „És un film social? „Tampoc. „Què és? „Una història sobre la destrucció de l´ésser personal, sobre la destrucció de l´amor, sobre els costums d´avui en dia. „Per què gran part de l´acció passa dins el saló del piano? „Hi ha un Pleyel de coa, a un costat, amb la tapa aixecada, i se´n poden veure les cordes i els coixinets, devora un dels gran finestrals oberts de pinte en ample que peguen damunt el parc. Ella, na Maria Ignàsia, s´entreté tocant aires de George Shearing com "When Darkness Falls" amb la mirada perduda entre els grans lledoners que hi ha darrere la glorieta. Sap que d´un moment a l´altre entrarà el seu fill, en Jordi, que només viu per fer surf. Però qui apareix és en Joan Miquel, un home alt, de cabells grisosos, que li fa una capada de cortesia i s´asseu a un chesterfield negre a l´altre costat del saló amb un llibre a la mà. Na Maria Ignàsia recorda que ahir vespre el va reparar al menjador, darrere un Financial Times, mentre la mirava d´amagat. En Miquel Àngel, el seu home, ha baixat a Palma i no tornarà fins l´endemà. Na Maria Ignàsia toca "Can´t we be friends" molt seriosa. En Jordi no apareix. „Per què heu dit que aquest film tracta el tema de la follia?„Un foll és un individu en què el prejudici essencial ha estat destruït: els límits del jo. „Els protagonistes són bojos? „Hi ha una correntia que els uneix, encara que ells no ho saben. És molt semblant a la de la tragèdia clàssica: la destrucció com a moment capital del canvi de les formes. Cal que els personatges facin un buit dins ells mateixos. Que ho oblidin tot per poder recomençar. Això és molt bo de dir, però molt mal d´expressar en cinema. I és ple de riscs i de perills, és enfonsar-se en l´abisme i perdre´s per sempre. Es podria titular Tabula rasa o El punt zero. Van cap a la passivitat, però aquesta passivitat encara és molt activa, massa. Vull mostrar el pas cap al buit, cap a fer el buit com qui diu fer el mort. „No hi ha coses molt fosques? „Sí, i moltes d´aquestes coses encara resten fosques. I no m´interessa aclarir-les. Per exemple, quan na Maria Ignàsia i en Joan Miquel comencen un diàleg de llunyanies. Ella ha acabat aquell aire de jazz tan asserenador, mira cap al finestral i demana: "És perillós aquest bosc que arriba fins a la mar?" Ell es regira i dissimula. La veu de la dona l´ha deixat corprès. I contesta quasi amb una exhalació i amb una frase incorrecta, perquè també és interrogativa: "Com ho sap?" Na Maria Ignàsia dubta un moment i deixa passar una eternitat. És com si ells dos es trobassin sols dins un planeta d´una altra galàxia, com si aquell diàleg no tingués res a veure amb les converses quotidianes, com si a través de les paraules entrunyellassin uns fils invisibles i es nuassin en una xarxa de complicitats minses, subtils i vertaderes. "Mir el bosquet, és atapeït, em fa por!" En Joan Miquel s´aixeca com si l´hagués de salvar d´un perill immediat i s´acosta cap a ella mentre amolla: "No passi ànsia..." Ella el veu venir com si fos una aparició i es regira. Això es manifesta en el tremolor de les mans, que aixequen unes notes falses que suren en l´aire densificat. Hi ha una certa irrealitat, en tots aquests diàlegs i moviments. Cal que l´espectador se n´adoni. Aquest film, aquesta història, no són gens psicològics! Pertanyen més als dominis tàctils, a alguna cosa que podria recordar l´acaronament.
Una pregunta: L´any MMXVI, encara és possible estimar? Allò que és bell a les totes és l´amor. L´amor mou el cel, la lluna i les estrelles. L´amor és començament de natura. Ja no s´estima com abans. Basta que mireu els joves d´ara! Vull creure que la sensibilitat augmenta. Vull creure que la seva percepció del món és molt més sensible. Vull creure que les dones surten de l´esclavatge. Vull creure que la intel·ligència bondadosa creix. Però quan veig els refugiats i els no refugiats que no poden entrar a Europa, els morts, ofegats a la Mediterrània, dels vaixells sobrecarregats i de les pasteres, les dones, els vells i els nins sacrificats a Síria o Afganistan, l´Iraq o onsevulla, és quan em tem que som molts els qui no podem suportar la societat actual, els qui no podem viure en aquests estat de coses. I el meu film amb la seva aparent superficialitat, parla de tot això.
Què fan na Maria Ignàsia i en Joan Miquel dins el saló del piano? Ella és una malalta de la fidelitat: la dona i la mare perfectes. Sabem una dada seva: és una malalta de l´amor. Però quan comença la pel·lícula, tot sembla emboirar-se per a ella. El retorn als aires de jazz, el record de la mirada d´un home durant un sopar, d´un home que apareix com en un somni dins aquella sala de música on, en aquest hotel de luxe, no hi va ningú, una sala perduda en el si d´un altre temps, d´una altra longitud d´ona, d´una altra velocitat de la llum.
La conversa amb l´home. "No et record, fa tant de temps!" "Sí, era una festa d´aniversari a can Sureda, tu anaves amb un vestit de gasa de color rosat i duies unes flors naturals a la cabellera. Et pintaria. Vàrem ballar un vals i tu reies molt amb els dois que et contava. L´endemà partia cap a l´Argentina per obrir un negoci de cavalls. Em digueres que t´agradaven molt els animals." "Sí, va ser la nit que vaig conèixer en Miquel Àngel! Hi havia tanta de gent! Crec que em sones. Duies els cabells amb gomina?" "Sí, sempre em posava gomina, en aquells temps."
S´ha produït un accident en la vida de na Maria Ignàsia. L´accident del desig. Els esdeveniments agafaran una velocitat de vertigen. Ella no es temerà de com ha arribat a aquella suite tota plena de roses de color de xampany amb música de Strauss. Ella es veurà arrossegada a un altre vals que acabarà en una besada llarguíssima. Ella s´enfonsarà en aquell llit de cobricel de roba de llengües vermellosa com dins el mar.
L´adulteri pagat per en Miquel Àngel estava fet per rendibilitzar el desig de la parella. Però na Maria Ignàsia no se´n refarà, d´aquella aventura. Morirà perquè no ha estimat el mateix home fins a la mort. Serà el marit que la trobarà l´endemà, freda i amb el tub de píndoles buit damunt la tauleta de nit.
Una dona dels boscos de l´edat mitjana. No t´agrada el títol definitiu de la pel·lícula?
