Luego está el otro tiempo. Un forma de Kairós más metafísica. Es el que acompaña y marca nuestras vidas, el tipo que en ocasiones nos regala horas maravillosas (...).
Ese tiempo no entiende de cifras ni de cálculos, tampoco de relojes ni partes meteorológicos. En ocasiones parece detenerse, como si un dedo invisible hubiera dado al botón pausa, y vivimos como un éxtasis.
(Juan Rigo, Cuaderno de islas)
Tenc uns amics que des de fa vuit anys dediquen una setmana de les seves vacances a navegar pes les illes gregues. Cada vegada que tornaven m´ho feien gros i em deien que m´havia d´animar, i enguany ho vaig fer. L´itinerari escollit va ser una part de les illes Cíclades, situades al mar Egeu (Kithnos, Siros, Sifnos, Milos, Sérifos..., entre d´altres). Val a dir que una de les raons per les quals em resistia a la invitació és que em consider més aviat de secano i sempre he tengut molt de respecte a la mar, per allò que fa forat i tapa...
Després de volar fins a Atenes partírem ben prest de Lavrio un diumenge dematí rumb a Kithnos, una travessia que inclogué la companyia dels dofins, que custodiaren una bona estona la proa dels nostres velers. Fondejàrem a un istme indescriptible; alguns no ens poguérem resistir a llançar-nos a l´aigua i prendre el nostre primer bany, tot i que estava prou freda. Després de dinar es va moure vent i posàrem rumb a Loutra, on arribàrem l´horabaixa, just a punt per relaxar-nos en una bassa d´aigües termals que hi ha en un extrem de la platja del moll. La primera sensació que s´experimenta en trepitjar aquestes illes és d´una certa indolència, com si el temps s´hagués aturat fa 40 o 50 anys. Aviat t´oblides del rellotge i et dediques simplement a gaudir de sensacions que creies gairebé desaparegudes: la calma, el silenci, la bellesa d´un paisatge tan auster com captivador... Hi ha alguna cosa a Grècia que t´atrapa, una mediterranitat atàvica que fa que, no saps molt bé per quina raó, t´identifiquis en allò més essencial i a l´abast.
Les jornades posteriors ens dugueren respectivament a Siros (impressionant l´arribada per mar a Ermoúpolis, que recorda vagament la de Dalt Vila a Eivissa, amb les seves cases i monuments distribuïts al llarg d´una vasta colina), Sifnos, Kímolos i Milos. A Kímolos visitàrem la kora o fortalesa emmurallada, notable malgrat l´estat de runa en què es troba bona part del conjunt. Dins aquest recinte es troba l´església, on ens semblà que s´hi estava celebrant un funeral segons el ritu ortodox, la religió dominant en aquest país. Pel que fa als habitants d´aquestes illes, més aviat escassos, a penes s´immuten davant la presència de forasters, als quals com a molt els adrecen un sobri kalimera (bon dia) o kalispera (bones tardes), acompanyat d´un lleu somriure.
A la fi assolim Milos, la nostra teòrica destinació en aquesta singladura. Ho feim vorejant el seu vessant nord, amb la mar calma i a frec d´uns bellíssims penya-segats que encomanen una pau serena i blava, com tot el paisatge d´aquest privilegiat entorn. En Miquel, el nostre capità particular, cerca amb avidesa una encletxa blanca dins el rocam, que a la fi albiram extasiats i joiosos. Fondejam les embarcacions i davallam als bots auxiliars, que ens condueixen mandrosament a un lloc paradisíac, on mar i platja es confonen en un oasi de llum i transparència indescriptibles. No ens podem estar de submergir-nos en aquestes aigües, malgrat la seva fredor d´abril: seria un pecat, i dels grossos! Però encara no han acabat els plaers ni la sensualitat que destil·la cada racó d´aquesta illa. Després de dinar a bord dels velers, ja horabaixando, llevam àncores i resseguim la costa fins arribar a Firopótamos: aigües cristal·lines, tamarells, escars ran de mar i una capella blanca dalt d´un petit turó conformen un dels conjunts més bells i harmoniosos que els ulls humans hagin vist mai. Hi davallam i un ca fermat prop de la capella ens lladra ostensiblement, com si ens volgués fer saber que en aquell lloc els intrusos no són benvinguts. Hem captat el missatge i tornam de nou als vaixells. L´instant i l´hora -baixa, absolutament màgica- conviden a fer un aperitiu refrescant i amical. En aquest plàcid moment es produeix un fet divertit i significatiu alhora: en Joan, el patró de l´altra embarcació, enarbora una bandera mallorquina, que conviu sense problemes al costat de la senyera catalana que oneja al vaixell del nostre capità Miquel, entre rialles i algunes adhesions sense controvèrsia.
És potser la imatge que sintetitza el viatge: un esperit de tolerància i alegre camaraderia unit a un entorn excepcional, l´hàbitat natural dels déus i els herois de la mitologia hel·lènica. No es pot demanar res més. Després de fer nit a l´illa de Sérifos tornam de bell nou a Lavrio, no sense certa recança. Una posta de sol neta, sereníssima, ens acomiada potser fins l´any que ve del nostre periple mariner d´enguany. Ens sentim sortats i feliços, sense oblidar en cap moment que només un grapat de milles a l´est ens separen de la peripècia que viuen éssers humans com nosaltres, persones amb drets, nom i llinatges que tracten de fugir de la misèria i la desesperació.
