Estimat Dàior, has de ser un escultor dels mots. Els has de tocar, girar, capgirar, mossegar, assaborir, buidar, fer i refer fins que et donin el so exacte que et diguin a les totes tu o la teva absència.
El narrador ens explica l´estat de Teresa a la clínica Vistamar. Na Teresa és una dona de quaranta anys que estima tres homes. Sense poder donar cadascuna de les formes d´aquests amors, intentaré explicar qui són els personatges. En Ferran és un pintor de cinquanta-dos anys, molt racionalista i seriós, que viu dins un casetó de foravila a prop de Puigpunyent convertit en el seu estudi. Fa tota casta d´obres: olis, frescs, escultures, gravats, etc. Ara, quan comença aquesta història, es dedica a treballar amb unes grans masses de fusta i les converteix, amb una feina dura plena de mestria i paciència, en animals de grans dimensions i molt estranys. Un té un cap de girafa i un cos de porc, un altre és com una gallina amb una coa de lleó, aquell és un cavall amb dos caps i aquell altre és un ca gran danès amb l´única singularitat que és cec. Des de fa tretze anys estima na Teresa, que va conèixer al vernissatge d´una exposició seva titulada Nenúfars dins la carn, en què mostrava grans olis de dones amb tatuatges minúsculs de nenúfars de totes castes col·locats en zones tan diverses com les parpelles, els llavis menors, el clotell, el crani o els palmells de les mans. Viuen en cases separades: ella per preservar la seva llibertat de traductora i escriptora, ell per preservar la seva independència de pintor.
L´altre home de na Teresa és en Jordi, un poeta de vint-i-nou anys que des de fa dos anys i busques li escriu una carta cada setmana convertida en un calaix de sastre de dietari, poema en prosa i escriptura automàtica de la més irracional i apassionada. Es veuen d´una manera informal a l´apartament d´ell, un loft petit al capcurucull d´un gratacel del passeig Marítim que domina tota la badia de Palma.
El tercer home de na Teresa és El Sense Nom, un germà seu, que tendria un any més que ella i va morir en néixer. La seva mare no el va voler batejar amb un nom perquè deia que li escauria més una tomba anònima.
Ell és el primer que ha aparegut dins el seu cap quan s´ha despertat a l´habitació 202 recuperada d´aquell aneurisma cerebral que ha estat a punt de matar-la. Devora el llit hi havia en Ferran, que la contemplava amb els seus grans ulls grisos i un somriure pacífic. Quina alegria! Ja t´has despertat, bella dorment!
Na Teresa pren consciència a poc a poc. Després de totes les explicacions que m´han fet en Ferran i el doctor Rosselló, sé que he estat a una passa de la mort. Això és un retard, un temps donat, suspès, que sembla que ha estat regalat a algú altre, algú que no té res a veure amb mi, algú que em resulta totalment estranger. Per què el meu primer pensament quan he obert els ulls ha estat pel Sense Nom? Aquest germà Sense Nom és el que es reencarna en la figura del doble ideal, del bessó perdut que sempre cerc en els meus somnis més enfollidors? És la imatge d´un Jordi que m´apareix en aquestes cartes que omplen la meva tauleta de nit de l´hospital i en aquest ram de camèlies que ha arribat sense ni una nota?
No record exactament com varen passar les coses. Sé que estava escrivint una contarella on una dona es trobava entre les dues branques d´uns alicates quan va succeir la catàstrofe. El doctor Rosselló m´ha dit que en el meu cas la ciència no pot dir cap gran cosa: no saben per què es va produir l´aneurisma, ni saben com es va tancar. Misteri. Si s´hagués produït un gran vessament, hauria pogut morir-me o quedar com una planta. Sempre he pensat que no sabia què volia dir quedar com una planta. Ha estat un vertader miracle. Però d´aquí a una setmana d´observació li donarem l´alta. Ha tornat a néixer!
Paraula d´en Jordi. Cal aprendre a viure sabent que la fi del món pot tenir lloc en qualsevol instant.
En la perspectiva del pitjor, el fet quotidià més minso pot revelar un valor absolut, a partir del moment en què es pren consciència que podria ser el darrer. La imminència de la catàstrofe intensifica cada sensació, aguditza cada gest, ens fa veure l´invisible. Comparada amb el no-res, la realitat més ínfima posseeix innegable perfecció: és. Neix així una espècie d´èxtasi en el real, la sensació forta, tràgica tanmateix, de coincidir amb un present que no existirà pus. Agafar una taronja de dins la canastra del venedor, pujar a poc a poc les escales del pis, somriure a un vianant que no coneixes de res, tot això esdevé increïblement bell, viu, suprem, quan es pensa en la possibilitat de la fi del món.
No és en les crisis, les guerres, les fams, les revoltes, les epidèmies on cal cercar els signes precursors del final. Aquests, si existeixen, es manifestaran en els esdeveniments anodins de la vida quotidiana, en el truc d´un telèfon portable, en l´eslògan d´una campanya publicitària, en les paraules d´una cançó de moda, en la mirada d´una vella que demana almoina.
La creença de cada vegada més forta en un futur negre de catàstrofes, terrorismes, pandèmies, penúries, escalfament climàtic, masses de refugiats i no refugiats, crisis econòmiques i socials replega el temps sobre el present. La recerca desenfrenada del plaer immediat es revela com la conseqüència joiosa de la dissolució del món. Si la imminència de la catàstrofe n´enfonsa uns, aguditza en els altres la voluntat salvatge de satisfer els desigs a no importa quin preu. Com més s´acosta el final, més la urgència de gaudir esdevé intensa i exclusiva.
Aparició. En Jordi tenia entre altres facultats la d´aparèixer quan na Sara ja no l´esperava. Es va presentar a les cinc davant el portal del jardí, amb el seu paraigua negre, les seves botes plenes de fang i aquella còrpora de gegant. Com que arribava amb un retard horrorós, na Sara, que havia sortit una mala fi de vegades damunt la terrassa de l´entrada, feia cara de no estar gens contenta. Estic sincerament desolat, va dir en Jordi mentre tancava el paraigua i s´acostava cap als llavis fins de na Sara. Et pots treure les botes a l´entrada i posar-te unes sabatilles. Dus fang fins als cabells. Ell no li volia dir que havia botat un bassiot com quan era petit, amb tanta de mala sort que havia travelat i hi havia caigut de morros. Na Sara ho va veure d´una hora enfora.
T´he preparat una xocolata d´aquelles que t´agraden tant. En Jordi va pensar que aquella casa era càlida i acollidora com na Sara. Llegires els darrers pensaments que et vaig enviar a l´hospital? Na Sara es va posar a riure com si hagués contat un acudit. Ets un poc animal, deu ser per això que et consent tantes de coses! Crec que les teves teories sobre l´apocalipsi no eren allò que una dona que surt dels braços de la mort necessita. Vaig pensar que et podrien fer companyia en uns moments com aquests. Tu no em deixaves venir a la clínica, calia que et contàs el meu estat. Sí, estic segura que deus dir que les coses arriben quan han d´arribar i et quedes tan tranquil·la. No vull posar ni un mot inútil. Ja saps que m´agrada l´esclat, l´audàcia i la densitat abrupta de la llengua. Si no et conegués tant, m´imaginaria que ets un infant que es refugia en el mutisme a través de la logorrea. Per què em dius això? Aquesta xocolata és divina. Només intent expressar, per una concentració d´elements rítmics, la pulsació interior. Sembla mentida que una dona com tu no em vulgui entendre. En Jordi com a reproducció real del Sense Nom? Podia ser que el penjament que l´arrossegava cap a ell, que ja durava devers tres anys, fos el reflex de la presència imaginada del germà perdut? En Jordi mormolà: Estimada Sara, només cerc la densitat i la concisió. Llavors va ser quan na Sara pensà que calia segellar-li els llavis amb un bes amb llengua molt llarg, molt llarg.
