De vegades, Dàior, et veig el relleu de la veu amb unes profunditats emboirades que em fan un poc de feredat. L´altre sempre és un estranger que ens mostra moltes de coses de nosaltres mateixos. No ho oblidis!
Estic molt content, Dàior, perquè m´has dit que llegeixes Proust. L´enlluernament de Proust no es troba ni en Albertine, ni en Swann, ni en Charlus, ni en aquell món riquíssim de nobles i servents, que s´esbuca a poc a poc. L´enlluernament resideix en la resultant simfònica de tot, gràcies al moviment que l´anima. L´ensenyament de Proust és l´ensenyament de la transparència de les formes, entre les quals sempre es pot anar i tornar, i la seva indesxifrable complexitat.
Assaig d´una lectura de poemes. No sé qui em va triar per participar en aquell acte que s´havia de fer en un teatret petit del barri de Gràcia de Barcelona, L´Esquer, un dilluns de principis d´abril. Dirigia la feta un director jove, en Carles, que havia conegut pels diaris quan va muntar un Hamlet que va fer molt de renou.
Vaig anar de Palma a Barcelona amb un avió infecte. El menador semblava que s´aficava a posta dins totes les tempestes, i allò era un pujar i baixar de muntanya russa que em va deixar marejat com una sopa, o com un aguiat o potser, millor dit, com una muntanya russa amb un parell de drais.
Sort que a l´aeroport em va venir a esperar la meva amiga Maribel, que era un trebolí i una cuidadora excel·lent. Em va fer engolir tres tonopans de cop amb un suc de poma ecològica i en arribar per devers Bellvitge ja m´espassava aquell dolor tan fort a la cervellera i escoltava la veu matisada de la professora de bioquímica que em contava les excel·lències de l´oli d´oliva verge per viure llargament sobre la terra.
Ja li havia dit ben a les clares que a les tres de l´horabaixa havia d´arribar a l´assaig, però ella semblava que no m´escoltava, i m´explicava les meravelles d´aquell restaurant, Can Almirall, on podria tastar l´ambrosia dels déus. Li vaig treure del cap la idea d´anar-hi. Dues tapes i una birra em bastaven i sobraven pel poc temps que tenia. Hi va haver estires i amolles i quasi ens vàrem arrabassar els respectius moixells fins que vaig acceptar que menjaria un plat i partiria correntsos. El rap a la planxa amb carxofetes arrebossades fou una delícia. I després d´un cafè curt vaig partir de quatres i la vaig deixar assaborint una mousse de crema catalana.
El taxista quasi no sabia on era Gràcia. Un mulato amb un accent argentí que no duia gepeessa i tenia una mica de mala llet. Vaig haver de telefonar a la productora per demanar quin era el camí per arribar-hi quan ja havíem fet dues voltes completament perduts.
Com sempre, vaig haver de fer el numeret de ser el darrer quan en Carles, na Paula, na Joana, na Maria i en Fèlix m´esperaven al voltant d´una taula rodona per començar l´assaig.
El narrador explica alguns moments del nostre protagonista. A ell, al recitador que ve de Mallorca, li agrada allargar-se damunt el llit per meditar. Parla de les meditacions somniadores que esmorteixen el xoc de la creació literària que sempre seguit el persegueix. I l´altre vespre va sentir al seu voltant com una atmosfera on tot un conjunt de coses petites i joioses voleiaven. I les va sentir d´una manera tan forta que les petites coses joioses varen esdevenir quasi reals, corporals, amb formes de papallons, de lluernes i d´estols sencers de formes lleugeres i aèries. Es va sentir com un Gulliver amb petites coses dansant feliçment damunt ell i al seu voltant. I una cosa més interessant encara: semblava que aquestes coses petites com fades estaven siderades per la seva presència perquè les havia descobertes, perquè havia girat el cap i les havia vistes, i en la simplicitat dels seus cors petits, elles estaven alabades de la seva presència, l´estimaven i ballaven envoltant-lo.
I ell estava simplement colgat amb un somriure i una alegria per mor de la seva presència. Una altra cosa: el recitador i poeta creu en aquestes petites coses. Creu que existeixen, però només en certs moments meravellosos i feliços. Ell pensa que si fos un poeta vertader es podria concentrar exclusivament en aquestes petites joies del seu cor.
Aquell vespre el poeta-recitador escriu: No és el mal allò que és perillós per al món humà, no és el mot que convé, és la cretinització el que amenaça.
Tant de temps perdut en aquesta vida assajant de decidir qui som...
La sessió de ritmes verbals ocupa l´espai, el cap i el món de l´esperit. M´agradava la forma de dirigir d´en Carles. Semblava que no deia res, donava la llibertat més absoluta i, alhora, amb poques paraules i els moviments de les dues mans et marcava el ritme que creia més convenient per a cada poema. Na Paula va començar d´una forma tan senzilla i abrupta uns versos de Jaume Pomar, que al principi em vaig pensar que es dirigia cap a mi i em feia algun comentari. Varen passar bastants segons fins que vaig veure que era la seva forma de dir allò que em fascinava d´aquella al·lota de rialla tumultuosa i estatura longilínia que desplegava una veu cavernosa que podia servir per a qualsevol dicció. En Fèlix, que estava assegut al meu costat, també em va sorprendre en aquell començament d´un poema de Miquel Bauçà perquè va posar una entonació de col·lega que et convida a una copa i va convertir la paraula bauçaniana en una corranda de carrer que em va deixar dins la meravella. També m´havia fixat en els seus ulls verdosos i la seva timidesa aparent durant la presentació, que ens havia fet donar-nos la mà en lloc de dues besades. Na Joana filava les músiques joanalcoverianes com una experta actriu que sap trobar a cadascuna de les entonacions un sentit exacte que deixava a l´aire com un eco. Quan em va tocar a mi no vaig poder demanar a en Carles quin ritme i quin to m´aconsellava per a Costa i Llobera, perquè tenia por de capficar-me en les aigües procel·loses del lloc comú. Crec que amb un poc de sort me´n vaig sortir. I en Carles senzillament em recalcà algunes de les meves troballes.
L´assaig anava com una seda. Na Maria era la cantant i esperava el guitarrista, que no arribava. Tenia una cara d´aspecte persa i em recordava una amiga de Palma, n´Antònia Maria, que feia molta d´estona que no veia.
No sé quan va ser que la meva cama i la d´en Fèlix es tocaren. Sé que vaig sentir un calfred. Després vaig pensar que tenia molta d´imaginació i veia bubotes o no n´hi havia. Mentre ell recitava un "Autoretrat" de Blai Bonet vaig fer, això amb tota intenció, un moviment cap a ell, i un lleuger tremolor en l´entonació em va permetre comprovar que m´havia imaginat la forma de connectivitat elèctrica que des del primer moment m´havia imaginat, no era sols una fantasia. Sé que em va fer por. No m´agrada lligar amb els companys de feina perquè això sempre pot ser dolent per a la feina mateixa. I durant la resta de l´assaig vaig fer com si en Fèlix no existís. En va tenir bona part de culpa la veu de na Maria, que semblava que sortia d´un avenc profund i tenia la subtilitat i l´energia de les gran encisadores.
Càndid i lúbric. Realment no pensava que els esdeveniments majors fossin reals „com els assassinats, la mort i la destrucció„, no m´havia vengut mai al cap que aquestes coses es podrien realment produir a la meva vida, i ara, que això em tombava damunt, estava estupefacte, desconcertat també.
Al meu costat, dins un llit molt ample i amb els llençols de color cru tacats de sang, hi havia el cos mort „perquè no alenava ni es movia, malgrat que jo l´estamenejava com un boig„ d´en Fèlix, amb aquella rialla seductora de quan m´havia fet acompanyar-lo al seu apartament. I amb els ulls verds ben oberts.
Crec que va ser en aquell moment quan vaig tenir la idea que potser estava condemnat.
