Estimat Dàior, no ens basta llegir que l´alba té la claror del safir oriental, no ens basta llegir que les arenes de les platges són dolces; vull que els meus ulls vegin l´alba, vull que els meus peus nus sentin l´arena... Tot coneixement que no va precedit d´una sensació m´és inútil.
Parla l´editor. Crec que em vaig fer editor per llegir inèdits. Pàgines noves de trinca que no s´han publicat mai. Pàgines que algú ha escrit per contar coses als lectors presents i futurs. Pàgines on un individu vessa el seu pensament, el seu esperit, la seva vida o la d´uns altres que es converteixen en més reals que ell mateix. Pàgines inventades o documentals, viscudes o somniades, escrites a mà o amb ordinador. O també amb màquina d´escriure.
Crec que va ser això el que em va atreure d´aquell llibre. Va arribar per correu. Amb una enquadernació molt correcta. Cobertes dures i negres. I amb l´escriptura feta de les belles lletres d´una olivetti o alguna eina semblant. El títol era atractiu. Sempre m´he deixat impressionar pels títols i crec que són molt importants a l´hora de sentir-te atret per un conte, una novel·la, un poema o un assaig. Ruleta rosa. Ho vaig repetir un parell de vegades per sentir-ne la música. Ruleta rosa. Ruleta rosa. Ruleta rosa. Sonava molt bé. Era una bona porta d´entrada que s´obria de pinte en ample cap a la meva curiositat desfermada.
Aquella dona que escrivia tenia tots els trets d´un personatge de novel·la gòtica entravessada de mestressa de casa que la sap llarga i que ha sotsobrat moltes de vegades dins tempestes i naufragis variats: una supervivent que conta coses amb aquesta ironia un poc àcida que voreja el sarcasme.
"Mon pare va morir d´un accident de cotxe quan jo era petita quan jo era petita. No el record. Érem tres germans: un al·lot més gran, jo i una germana petita. Mumare no es va tornar a casar. Era mestra d´escola i va morir d´un càncer de pit just quan s´acabava de jubilar i jo tenia trenta-cinc anys. M´havia casat amb un home que estimava molt mumare. De vegades m´imaginava que ells eren els meus pares. Ell era alt i fort i em duia dotze anys. I això em feia molta de gràcia. Visquérem junts disset anys. I llavors ens separàrem quasi sense adonar-nos-en. No sé si va ser el meu amor a l´escriptura allò que me´n va allunyar. No sé si va ser que ell s´havia tornat molt misantrop. No ho sé. De comú acord, no havíem tingut fills, i això va fer que tot fos més fàcil.
"Vaig deixar la feina del banc i em vaig posar de traductora. Volia escriure tot el temps. Al cap de dos anys vaig conèixer un altre home que em feia sentir especial. Tenc una tirada a l´enamorament. I em vaig pensar que m´estimava. En una mamografia de passa-tu em trobaren dues taques. Els homes no són gaire bons cuidadors, i ell em va deixar. Les taques no avançaren."
Hi havia alguna cosa inquietant i seductora en aquella prosa magnètica, de senzilla que era.
Dilema. Què hem de fer amb la casa de Gospamar? Vendre-la? Guardar-la? Na Joana Maria havia convocat un cap de setmana d´abril els seus dos germans per discutir la feta. Aquell casal, situat damunt un turó que dominava la costa de Nerlàs i especialment el caló dels Cirerers, l´havia bastit el besavi quan tornà de Cuba. Fet dins els cànons més estrictes de l´arquitectura modernista, tenia un cert aire de castell per mor d´un pinacle tot lluent de rajoletes blau marí que sobresortia sobre les quatre aigües de les teulades de color d´almangra. Tenia aquelles roses rodones de totes formes que eren el leitmotiv de la decoració dels exteriors i també dels interiors. La besàvia Rosa va tenir allà un roserar dels més famosos de tota l´illa i na Joana Maria, seguint les passes de la seva mare, l´havia intentat ressuscitar. Quan va arribar aquell divendres, na Pilar féu la primera incursió cap al cantó dels rosers. Allà havia tingut les seves primeres experiències sexuals amb un fill de l´amo en Pau, el majoral de la finca. Na Pilar recordava amb calfreds quan ell li va oferir una d´aquelles roses dobles perfumadíssimes i ella l´arrossegà cap a la cova, una espècie de talaiot amb una verge de Lurdes. Al fons de tot, damunt unes saquetes, va despullar aquella carn pagesa plena de savieses i sabors. Encara ara podia sentir aquella olor de rosa i sentir també les mossegades tendres i ensalivades d´aquell al·lot als mugrons de setze anys.
En Felip feia uns quants dies que havia arribat de Nova York, on vivia la seva homosexualitat sense tots els problemes i complexos que arrossegà per una Mallorca en què ballava estret. Dirigia una orquestra a Brooklyn que el feia sentir l´home més feliç de la terra, i feia classes de música al conservatori, però s´enyorava de Gospamar. Això ho va reconèixer des que hi va arribar.
En aquells dinars, i sobretot sopars, inacabables, cadascun dels germans contava com la casa havia modelat la seva personalitat i determinat les seves tries a la vida. Na Joana Maria, que hi havia viscut amb el seu home Jordi els darrers vint anys, defensava aquells murs i aquella terra prima d´ametlers i garrovers amb un poc de vinya i algunes figueres i albercoquers. Deia que allò era el darrer paradís sobre la terra que calia preservar de la destrucció. Na Pilar, que era una dona pràctica, insistia que una oportunitat com aquella no la trobarien mai: un suec que ens dóna una milionada d´euros, que conservarà el casal i sembrarà de vinya aquests camps raquítics no es pot deixar de costat. En Felip dubtava. Es trobava entre el voler i el doldre. Per un cantó desitjava que aquells llocs on va ser feliç fossin encara seus (el safareig on va prendre els banys més voluptuosos de la seva joventut, la visió de la mar gran des de la torreta on es tancava per a llegir, tocar el violí i fer-se palles en aquells llargs horabaixes d´estiu, el cant nocturn dels sebel·lins...), i per l´altre la seguretat econòmica era un esquer fort en aquests temps de crisi.
Cal abandonar aquest paradís fràgil? Per què?
Exploració de meandres, pors, angoixes, desigs. Per a mi aquella escriptora de Ruleta rosa és una filadora que sap com trunyellar una prosa plena de períodes d´una passió amorosa fulgurant que alternen amb uns altres de decepció i tristesa com si cels i inferns s´interferissin segons les estacions d´un temps d´amor impossible d´agafar al vol. Ella va i ve entre el món diürn i el nocturn i es converteix en la imatge de l´escissió, acceptada però sempre conflictiva, entre l´experiència forta però desestabilitzant de la vida onírica, fantasmàtica i eròtica i el quadre tranquil·litzador, però sovint monòton i restrictiu que constitueix la vida social i les seves obligacions.
Hi ha planes en què alterna la prosa amb versos lliures plens d´una tonalitat autobiogràfica que m´encenen la sang de lector i em fan desitjar conèixer aquesta autora que m´inflama. "Per guiar-me: res. Em fii de les escletxes pròpies. M´hi capfic amb els ulls tancats. Em capfic cap a les fondàries. Em capfic lluny. No sabia que es pogués baixar tan avall a l´interior de mi mateixa. Vull ser matèria de gust i la forma de trobar-la. Escric en eco la sobirania de certs instants vitals, per omplir el buit que m´han deixat, per perpetuar-ne la intensitat."
He decidit que public el llibre d´aquesta dona encisadora.
L´aventura d´un cos. Quan ho vaig aclarir, tot allò tan complicat se´m va tornar transparent. Aquella escriptora no nomia Eva Sansó. Això era un pseudònim. El seu vertader nom era Gonçal Amorós, i estava en coma a una clínica de Ciutat per mor d´un vessament cerebral.
