Dàior, estimat Dàior, avui començaré amb una màxima de La Rochefoucauld que s´avé amb el meu estat d´ànim. Escolta bé: Le soleil ni la mort ne se peuvent regarder fixement. Potser ho traduiria així: Ni el sol ni la mort no es poden mirar de fit a fit. Crec que en la seva extrema senzillesa aquesta frase pot ser una bona matèria per meditar-hi una estona.
A. L´amnèsia ja no és el que era. Fa dies que duc aquesta història dins el cap. I també dins els papers. Bàrbara, la que ha de contar els esdeveniments, és amiga meva. La vaig trobar fa dues setmanes molt esverada per la Rambla. Duia un gran ram de violer d´un lila viu, quasi violent, que amollava una olor que tot d´una em despertà mil i una sensacions. Na Bàrbara feia una cara travessada de preocupacions. La vaig convidar a prendre un cafè a una de les terrasses. Va demanar una til·la. Li vaig dir que el violer per a mi era sinònim de Pasqua, de resurrecció, de joia. Es va posar a riure amb aquelles dents tan blanques i lluents damunt la pell bruna.
Tot això que dius m´emociona perquè puc entendre-ho perfectament, sentir-ho. Em passa el mateix. El violer em desferma un feix de records i em deixa un poc estormiada. Me´n vaig a dur aquest ram a la tia Nísia, que està ingressada a la clínica Juaneda des de fa dues setmanes. La tia Nísia és una de les dones que estim més en aquest món. No és una tia en el sentit exacte del mot, sinó una tia padrina, una bestia, una germana del meu padrí Pau. I des de molt petita he passat temporades a ca seva, a un turonet a prop de Salern. Et puc assegurar que hi he après tantes de coses, hi he descobert tants de mons, hi he viscut tant, que ara que la veig tan malalta pens que som tota jo qui està a punt de partir.
Escoltava la veu i la dicció de na Bàrbara, que tenen aquesta qualitat especial i rara de dur les empremtes d´una nostàlgia de silenci. L´horabaixa era rúfol i jo volia que ella parlàs i parlàs, que em contàs tota aquella vida d´una dona insubornable, exquisida, feminista avant la lettre, amadora dels llibres i de l´escriptura i que ara agonitzava en un llit d´hospital. Però quan em deia que sempre plou damunt banyat per contar-me que, a més a més, s´havia barallat amb el seu estimat Andreu, es va posar a plorar. No sé mai com he de reaccionar davant la fragilitat. Som llosco, travat, esburbat. Em vaig treure un mocador que sempre duc a la butxaca de darrere del pantaló i l´hi vaig donar. Aquell pedaç blanc va obrar el prodigi.
Na Bàrbara es va posar a riure entre les llàgrimes, mentre es defeia en qualificatius amables a la meva persona. I després va començar a demanar-me perdó d´una manera obsessiva. Li vaig tapar la boca amb un llibre. Llegeix això quan puguis, que t´anirà bé. Era l´Elogi de l´ombra, de Junichiro Tanizaki. Aquell home que ens ensenyava els colors de la fosca podria ser un bon guia per a na Bàrbara en aquell moment de trànsit, de tempestes emocionals, de vertígens de l´esperit per arribar a una serenitat salvífica.
B. Una infinita delicadesa. Sempre m´he mogut damunt el fil perillós de les coses. Els meus primers records no són colors ni olors. Notes, em vénen al cap les notes de les cançons de bressol de mumare. Nísia, em deia, has de ser una nina forta i bona al·lota. Era una dona que tenia uns ulls d´un blau fosc que sempre semblaven plens de llàgrimes. Li agradava contar històries, tocar el piano i cantar, anar a passejar per foravila. I m´ensenyava els noms dels arbres (ametler, garrover, figuera, pi...), els noms de les plantes (aritja, vidalba, albó, coltell...), els noms dels ocells (teulader, falcó, colom, sebel·lí...). El passeig era ple de noms i de coses. I a poc a poc entrava dins les arrels del món.
També em duia al cementeri per anar a la tomba de la seva germana morta en un accident, la germana de qui jo feia el nom: Nísia. Em deia que no havíem d´oblidar els morts estimats. També allà vaig començar a comprendre que els morts són part de la vida. Certs dolors no s´espassen mai. La veu de mumare m´acaronava.
I de vegades entrava dins períodes d´apatia. Deia que estava malalta i no s´aixecava del llit. Els metges no li trobaven res. Jo sabia que estava malalta de tristesa i de malenconia. Na Nísia s´havia ofegat al safareig, ho vaig sentir contar a madò Bet, la majordona, un horabaixa que es pensava que jo dormia. Els neuròlegs tampoc no sabien tractar mumare. L´enverinaven amb unes pastilles que la deixaven com morta. Un vespre em digueren que havia estat molt malament i l´havien duita a l´hospital. Després vaig descobrir per la indiscreció d´una serventa que havia pres un pastillam. Vaig estar molt de temps sense veure-la. Hi vaig dinar un parell de vegades a la casa de repòs i em va dir d´amagat que quan partís m´enviaria una carta. Jo no sabia on havia d´anar. I quan ho vaig demanar a mon pare em va contestar que no li fes cas, que no sabia què deia, que delirava. Després mon pare em contà que mumare s´havia mort del grip. Jo sabia que no era ver.
Vaig aprendre a viure amb la solitud. Mon pare me´n va voler treure organitzant-me una volta per Europa (París, Londres, Viena, Berlín, Ginebra, Florència, Roma...). Vaig esperar la carta de mumare molt de temps. Vaig fer estudis de piano i cant, com ella. Tothom deia que n´havia heretat la veu i la gràcia. I aquí va ser quan em vaig enamorar d´una amiga, na Francisca. La vaig estimar immediatament. I vaig descobrir quin podia ser el temps de la joia, de la felicitat. Només na Francisca em comprenia sense paraules. Certs cossos són vertaderament consoladors.
C. L´angle de l´atzar. Feia estona que no veia na Bàrbara. Li vaig telefonar un parell de vegades, i res. I un vespre, quan prenia un tallat al bar Cristal, la vaig veure que passava per darrere els vidres. Pareixia com si li haguessin caigut deu anys damunt: ullerosa, més prima, sense aquella brillantor dels ulls color de xampany que m´agradava tant. Em vaig sentir acollidor i bon amic. Li vaig dir per anar a sopar plegats i no es va fer pregar gaire.
No puc contar tot allò que em va dir na Bàrbara aquelles hores en què menjàrem i sobretot vàrem beure. El vi negre ens entusiasmava. La tia Nísia, la mare Nísia, la germana Nísia, l´amiga Nísia, fràgil i lúcida, li havia mostrat com es pot construir una vida quan les dues persones que més ha estimat, la mare, i el gran amor, et deixen sense ni un motiu. Amb un tall sec. I has d´aprendre a viure amb dues morts que dus dedins cada dia.
Em va mostrar cartes de na Nísia quan suplicava a na Francisca que tornàs amb ella, quan l´amenaçava amb el suïcidi, quan feia córrer els mots més crus i apassionats que he llegit mai en unes lletres amarades de tot el dolor d´una dona coratjosa. Na Francisca es va casar amb un metge barceloní i no la va tornar a veure pus. De llavors ençà només es va dedicar a plorar el dol de la separació, una altra desaparició.
I quan na Nísia va morir a la clínica Juaneda, encara duia entre les mans una cinta blava, senzilla, sense brillantors ni res que la fes especial més que el record de les mans que la hi havien regalada, feia ja tants d´anys i tantes de carícies.
