A. Sempre he vist en els Evangelis, Dàior, un esforç sobrehumà cap a la joia. El primer miracle de Crist és la metamorfosi de l´aigua en vi. El primer mot que m´arriba de Crist és: "Benaventurats..."
Sempre he pensat que la joia és més difícil, més bella i més rara que la tristesa. És una de les descobertes, Dàior, més essencials que he fet a la vida. I per això mateix la joia ha esdevingut per a mi no tan sols una necessitat natural, sinó una obligació ètica. La millor manera de repartir al meu voltant la joia era de donar-ne jo mateix la imatge, i vaig decidir ser feliç. La meva joia consisteix a augmentar la dels altres. Tenc necessitat de la joia de tots per ser feliç. I recorda també, Dàior, els mots crístics, que retraten la tristesa fins i tot dins la joia: "Benaventurats els qui ploren." I no entendríem res si només veiéssim en aquests mots un encoratjament a plorar.
En el principi fou la llum. Les paraules fan llum. I és el primer que veu el lector sense témer-se´n. Per això he dit moltes de vegades que la literatura és descripció. Aquest relat lluminós d´un lloc, d´un paisatge, d´uns personatges i, a continuació, d´una contarella. Però el conte ja pot ser aquest esdeveniment lluminós que fa brillar el món i les coses. Una textura, un tint, una claror quasi imperceptible, oblidada per no ser vista, que dóna en realitat forma, color i figura a les coses i als éssers. Aquest medi en el qual ens banyam sempre i al qual no donam importància fins que algun accident de l´ombra o de la transparència ens fa témer-nos que hi ha uns batecs acolorits que ens envolten com una simfonia silenciosa. És com una ona aèria que llenega sobre les superfícies i s´impregna de les seves emanacions visibles per definir-les i modelar-les i fer-les arribar a nosaltres com un perfum, com un eco que dispersa al nostre voltant una pols imponderable.
I no oblidem que la il·luminació d´un text no és només la llum, sinó sobretot la producció de les ombres. Fer escultures d´ombra podria ser alguna de les funcions d´això que us cont.
B. Llum de crepuscle amb les primeres estrelles de principis d´estiu. Hi ha una brisa càlida i suau que arriba a aquest àtic del Terreno des d´on es veu com s´encenen les clarors de Palma i la mar de la badia torna de cada vegada més fosca. N´Àngel, que acaba de trobar feina de recepcionista a l´hotel Acapulco de Can Pastilla, enyora na Bel, la seva al·lota, que ha dit que arribaria un poc tard del curs de restauració. Fa devers una hora que ha vingut al pis sense avisar n´Aina, una amiga de na Bel que acaba de sortir d´un fracàs amorós amb un arquitecte que va resultar que era casat i, com en un vodevil dolent, la dona els va trobar dins el llit matrimonial i es va armar un mal rotllo de mil dimonis.
N´Aina és a la terrassa amb un gintònic i fuma un cigarret d´herba amb grans calades. N´Àngel ha posat l´Spotify i ha trobat una cançó de Serge Reggiani que parla de Comme est longue à mourir ma jeunesse. Tot sembla aturat en un espai dens. Aquella hora ha passat lenta, feixuga, i n´Aina ha plorat quasi tot el temps. Per això n´Àngel li ha fet el xirri. No, no en vull, li diu n´Àngel quan n´Aina s´hi acosta amb el joint. És com si habitassin en un món suspès en què només la música i els mots corren aviat i molt de temps. N´Aina fa un gir per darrere n´Àngel i l´abraça pel coll. Vols que t´ofegui? Avui, si pogués, assassinaria algú. M´agradaria córrer com una boja pel Born amb una pistola pegant trets als vianants. Has llegit massa poemes surrealistes. I aquesta herba afgana potser és massa forta per al teu estat d´ànim. N´Aina li llepa l´orella dreta mentre xiuxiueja: I si ara t´ho demanàs, et colgaries amb aquest cos meu? No, no em contestis. Ja sé que no. Però podria ser una història entretinguda. No ho trobes?
N´Àngel li agafa el porro. Vénga, en fumaré un poc per veure si se m´aferren aquestes idees tan tocades. I s´aixeca i pega una calada quan s´obre la porta de l´apartament i entra na Bel. Quina alegria, Aina! Hem tingut transmissió de pensament. Ara et volia telefonar per si venies al cine. Al Ciutat fan una pel·li antiga d´en Rohmer que em fa moltes de ganes, Conte d´été. Idò jo intentava violar el teu mascle! Les dues amigues s´aferren pel coll. Després, com a bons amics, parteixen cap a l´Escorxador.
C. Em sentia porós a quasi tot: les persones, les coses, els espectacles, les pèrdues. Sort que na Bel havia arribat en aquell moment just amb un pla de sortida. Quan conduïa cap al cinema Ciutat, elles dues parlaven de no sé què. Jo sentia la impaciència que sempre m´agafa abans d´anar a veure una pel·li que em fa ganes i també experimentava la intuïció misteriosa i forta que aquell vespre era molt important dins la meva vida. Potser era l´aire perdut de n´Aina, amb aquella mirada fonda i vidriosa, i la joia d´una Bel, tota cabells d´or i ulls color d´alga, que intentava animar-la amb acudits i dois dins aquella atmosfera del cotxe il·luminat pels fars i fanals.
Ha estat arribar i començar. Les imatges de les coses molt ordinàries que desfilen a la pantalla em provoquen una sensació inèdita, com si em temés cop en sec que un vot secret i molt íntim es realitza davant els ulls sorpresos. No hi ha més que un al·lot que baixa d´un vaixell amb els únics bagatges d´una motxilla i una guitarra. Va tira-tira cap a una adreça d´una urbanització vorera de mar. És un xalet amb pins damunt un roquissar. Li costa un poc obrir la barrera de l´entrada. Fa una volta per la sala, el menjador i les habitacions. S´instal·la en la que té una terrassa. Toca una estona la guitarra. Després es prepara un entrepà de formatge amb una birra. Se´l menja mirant la mar i els llumets, i surt a fer una volta dins l´agitació nocturna d´aquell poble turístic. N´Aina aquí ja protesta. En aquesta pel·li no passa res. És un poc avorrida, mormola na Bel. Les mir amb cara d´odi, però sembla que no em veuen. Mentre elles diuen pestes del film, no deix d´estar fascinat per la successió d´esdeveniments minúsculs, perquè en aquests no-resos s´amaguen per a mi mil i un mons. Em sent arrossegat per la sensualitat bategant, fràgil, subtil, que emana dels diàlegs, estic enlluernat per la separació que hi ha entre el que es pensa, els que es diu i el que es fa, i la manera com tot això està contat. Estic content de descobrir que es pot ser carismàtic essent un poc collapes, solitari, singular. Tot això és lluny de ser evident.
El sentiment que he experimentat durant la projecció era d´una energia, d´una força i d´una dolçor desconegudes. Com és que esdeveniments tan probables, que no representen res d´extraordinari, poden suggerir la immensitat dels possibles? Com és que algú que no em coneix ha pogut escriure i filmar una història que sembla que em concerneix d´una manera tan personal?
Quan hem sortit, elles volien anar de marxa de copes i els he dit que jo no podia. Tenia una urgència, em calia transcriure al més aviat possible allò que m´acabava de passar, perquè tenia por de perdre imatges, ressorts, diàlegs, sensacions sobretot.
Hem acompanyat n´Aina a ca seva. M´ha mossegat la galta com a comiat. Pel camí de tornada na Bel m´ha dit que no tenia compassió per l´amiga deprimida. En arribar a l´apartament m´he posat a escriure a l´ordinador com un boig. Contava un detall o una seqüència sencera, una coloració del cel o un diàleg banal. I escrivia amb ràbia, impaciència, passió i energia. He omplert més de vint planes. Després les he esqueixades totes. Després m´he posat a plorar.
