Escolta, Dàior, tanca el llibre i pensa. Mira impassible el cel i la terra. Dóna als pobres la meitat dels teus béns, perdona les ofenses, no facis mal a ningú i tanca´t a un lloc tranquil si vol trobar la pau.
Dàior, et parlaré dels instants. Comprens la força de la seva presència? Un constant pensament de la mort m´ha donat el preu de l´instant més petit de la vida. I no pots entendre, Dàior, que cada instant no prendria la brillantor esclatant si no es trobàs destacat sobre el fons obscur de la mort?
Ressuscita, Dàior, de la rutina. Pren l´instat com l´única conquesta vital possible!
A. Pensa un personatge secundari, una dona d´una cinquantena d´anys, na Pepa, amiga de la protagonista, na Rita Desau. Fa un dia gris, gris fosc amb uns nigulots que amencen tempesta. M´agrada. Sempre em passa el mateix quan partesc en direcció a Salern: tornen eixams de records que es mesclen en un embull tan complicat que no em queda més remei que aturar cop en sec perquè segur que, amb aquest vell citröen i per aquesta carretera secundaria, podria tenir un denou. Uf! No hauria d´haver dit la paraula: denou. Segur que no serà res, però no se sap mai quines són les conseqüències dels actes dels amics quan et criden: Vine, tot d´una. Et necessit!
Si fos una guia maliciosa m´agradaria fer uns croquis com els que dibuixava Stendhal a la Vie d´Henry Brulard per poder col·locar marques a cadascun dels meus records: devora el port de la Salina dibuixaria el llagut d´en Macià que em duia a pescar llampuga pels encontorns del cap de Catalunya i amb el qual vaig tenir una aventura amorosa que va durar un no-res; als boscos i torrenteres de Son Deliu recordaria el sabor de les móres que agafava en uns esbartzers estibats i que feia servir per adornar aquella pularda festiva; al fons d´una covassa amb algunes estalactites al sostre em vaig morir de por quan sortiren dues rates pinyades que quasi se m´afiquen dins el monyo. El petit caminal que duu a la casa està vorejat de baladres florits, superbs. I sempre dic a na Rita que quan sigui milionària li regalaré una conjunt d´estàtues blanques perquè les posi entre cada baladre i donin al lloc aires de la Toscana. "No siguis tan escenogràfica sempre, em contesta ella ben empipada, això és un llogueret perdut i no té res a veure amb els palaus operístics del camps de Siena que a tu et fan tornar boja! Això és un vell casetó que accepta els cors ferits i les bosses buides. N´alimentam uns. En consolam uns altres. Tots som amics de mil i una batalles. Volem refer la infantesa. Mentida, volem que duri. Aquí hi ha tot allò que estim: és una casa fosca, els passadissos fan olor d´humitat, hi ha una mala fi de cambres amb mobles vells, un moix que ador, un parell de sales amb finestrals damunt jardins tancats. Defora, arbres frondosos d´altre temps... Poder veure com passa el temps sense matar-lo."
Ja arrib. Sembla que no hi ha ningú. Deix el cotxe amagat rere els xiprers. Començ a caminar cap a la porta fosca i massissa.
B. Parla el narrador, un poc pesat. A partir d´ara cal veure aquesta història amb molt poca llum. Saps, Lector, que de vegades vas al cine i comentes: és una pel·lícula molt fosca. Aquí tot és fosc: les persones, els sentiments, els objectes, les veritats i les mentides sempre queden dins clarobscurs que es mouen, es fonen i es confonen.
Cal, Lector, que sàpigues que escriure no és contar una història, sinó evocar allò que l´envolta, que es crea al voltant de la història un instant rere l´altra. Tot el que hi ha podria no ser-hi, com els esdeveniments d´una vida. La història i la seva irrealitat o absència.
No coincidim mai en allò que feim, no som completament allà on creim ser. Els personatges miren sabent que alhora són vists. L´escriptor dóna una forma a allò que els altres senten de manera informe. Diu allò que no es diu normalment. La literatura ha de ser escandalosa i ha de viure dins el risc i l´aventura. Tot es troba en els silencis, en les el·lipsis, en els malentesos, en els subentesos. Ha d´existir una complicitat quasi amorosa entre el text i el lector, que vagi més enllà de la comprensió de les frases i de la trama del relat.
C. Confidències d´un vell diari. Retana, sense data. La mirada de la dona travessa el vidre gropellós de la finestra i es perd en un mur tapat d´heura. Seu a una butaca d´orelles i sembla molt cansada. A l´habitació hi ha mobles d´al·luvió devastats per les mudances. A les parets es retallen les ombres clares de quadres immensos que ja no existeixen. Érem tres i ens pensàvem que ens podríem menjar el món. L´adoració que ens teníem fou extraordinària i monstruosa. Per què? No caldria fer cap pregunta. Les coses passen encara que de vegades les vulguem aturar amb tota la força de les nostres vides.
Retana, sense data. Un temps insubornable, inclement. M´agrada. Esclafa el paisatge. Fa que l´horitzó no existesqui. I és una bona manera de dir que jo també he quedat reduïda a la mínima expressió.
La dona que mira per la finestra aquesta pluja lenta i tan desitjada ha trobat en una calaixera un àlbum de fotos en què la memòria li ha sobrevingut com si fos en el si d´un calidoscopi. Era el 1983 quan va conèixer en Pau i anaren a Marràqueix. La mirada es deposita en els camps d´ametlers massa blancs davall aquella claror celest quasi negra. Va ser a Al-El Ashahir, a la porta del desert, i també hi havia una arena quasi color de tinta xinesa davall un sol apagat. Allà em besares massa estona i l´amor em va entrar per tots els forats del cos. Un paisatge es pot assemblar a un altre paisatge ben diferent quan la memòria el refà. I un sementer amb arbres florits i unes turons ran de mar i el caminoi que els uneix pot ser no tan sols allò que es veu, sinó el record de tants d´altres paisatges vists.
Retana, sense data. La dona que mira per aquesta finestra quasi emmurada sap que s´enamorà de na Júlia perquè na Júlia s´enamorà d´en Pau, i allò li va remoure tots els fils de la conquesta. Quines rialles feien dins les runes d´un temple de Paestum quan encara creien que s´estimaven! Ella ja no sap com passaren aquells anys de trobades i separacions, de reencontres i de bregues, d´exilis. Però sempre hi ha la fita d´una foto en què aquells sis ulls diuen que els ametlers floreixen el febrer i que es pot ser feliç algun dia.
Retana, sense data. M´ha arribat la notícia com una fletxa que es clava en la diana exacta del meu cervell. La història de la meva vida no existeix. Aquestes fotos no existeixen. No hi ha cap centre mai. Ni cap camí, ni cap línia, ni cap contacte. Hi ha grans paisatges buits on algunes fites insinuen que per allà hi va haver algú. Però no es ver. No hi va haver ningú.
D. Pepa declara. Vaig arribar devers les dotze del migdia. No em va contestar ningú. I vaig entrar. Cridava na Rita pels aiguavessos, per les sales, pel menjador, per les habitacions. No hi havia llum. Vaig encendre una espelma que vaig trobar dins la cuina. El moix em mirava devora el seu plat buit. Li vaig donar menjar. Estava molt regirada. Allò no m´agradava gens. A la butaca amb orelles de na Rita hi havia una plagueta oberta on escrivia coses. A la seva habitació tot estava ben ordenat i ella no hi era. Sé que vaig cridar molta d´estona i només em contestaven els meulos del moix i el vent. Al final em vaig decidir a pujar al porxos. I just entrar la vaig veure. (Plors convulsos).
