No oblidis mai, Dàior, que la poesia són curtcircuits de sentit que es produeixen entre les paraules. La primera i principal funció de l´esperit és la creació de relats, de contes, de faules, d´històries. La poesia reconeix aquests sentits extraviats, torna les paraules al seu lloc original, les uneix segons el seus significants antics.
Sempre escrivim, Dàior sobre un món perdut. La pèrdua és la benzina que mou, al final de tot, els motors de l´ànima. La pèrdua és la troballa. El sentit de la pèrdua és el que sobreviu.
A. Caprici. A la dreta de la mà que escriu a mac hi ha dues prestatgeries plenes de pepes i la finestra que pega al carrer i que em deixa veure el pis de la casa d´enfront on viu una família que té molt de gust per les plantes. La terrasseta pareix una selva tropical.
He de decidir què faig amb les pepes. N´hi ha de totes castes. Des de les petitones de quan era una nina d´uè fins a les més grossetes, que fins i tot deien mamà abans que les espenyàs, de fa tres anys. Però si faig segon de batxiller a l´Institut Ramon Llull i estic enamorada d´en Rafel fa beneit que encara estotgi tota aquesta pepada.
No, no som una nina. I ara que mumare m´ha repetit, bastant rabiosa, que som una embullosa perquè no vull creure que mon pare faci un curset de quinze dies a Barcelona, he vist que es pensa que som poma i beneita. Estic segura que mon pare és un dels policies municipals que són a la presó. He llegit els diaris i no hi surt el seu nom. Però si que parlen del seu cap i diuen que hi ha altres policies tancats i no en donen ni les inicials. Quan va partir no se´n duia més que una maleta petita i em va dir que no em telefonaria gaire perquè a l´acadèmia controlaven els mòbils per raons de seguretat. I que jo tampoc li telefonàs. Allò no tenia ni cap ni peus. I em va fer l´ullet d´amagat de mumare com quan hi havia alguna cosa que només volia que la sabéssim ell i jo.
L´enyor i no l´enyor. Trob que no és aguantador quan arriba a la mala hora gat, drogat, li fa barramades a mumare, que sempre li besa els peus i li encalanteix el sopar com una esclava. El sent com li dóna ordres dins el llit i tremol perquè sé que més tard es presentarà a la meva habitació i voldrà que tot sigui com quan era una nina petita i em xuclava el dit.
S´ha acabat, li vaig dir no fa ni un mes. Em va mirar amb uns ulls d´odi, de dolentia, com deu mirar les putes dels puticlubs on fa la ronda quan no li fan allò que vol. Em va anar a pegar una galtada. Em vaig tapar la cara i li vaig amollar: Cridaré, cridaré i ho contaré a tothom. Allò el va desarmar. I va sortir com si l´hagués picat un escurçó, pegant una portada. Sempre he cregut que mumare ho consentia. I això em destrossava.
Però ara ho he contat a en Rafel que m´ha dit que no ho vulgui fer pus, que m´ajudarà, que si no s´atura el denunciarem. Allò que no he pogut contar a en Rafel és que de vegades no puc evitar enyorar mon pare i les coses que em feia. Fins fa no-res em pensava que això era el que feien tots els pares del món. Hi ha moments que en Rafel pensa que ca meva és una casa de bojos.
B. El narrador es confessa. Quan hi ha una referència massa personal sobre els personatges tot s´embulla. De vegades, moltes, em costa separar on comença la ficció i on acaba la realitat. Això em fa por. Així mateix m´escarruf quan toc temes massa incandescents, massa vers. Sembla que els fets s´encavalquen i he de fer vertaders esforços per no deixar-me dur per una correntia exaltada que podria causar seriosos esqueixos a la contarella. En una època sovint reduïda a dades, xifres i judicis cal trobar una llengua sonora i plena de còctels caçats en el fons de la podridura, de l´estupre, de la indigència mental i dels fems reals.
Espiar, desitjar, contemplar, descriure, inventar en mots les turbulències d´uns cossos que bateguen a flor de plana no és una feina edificant. Demana molts de cops una gran capacitat de voyeurisme malaltís i lúcid alhora per poder dir a les clares com funcionen aquesta casta d´humans nerviosos i oberts, explosius i exsudadors, llançats i rellançats a les possessions i als poders més mediocres i patètics que es puguin imaginar.
El pare de la protagonista, el municipal d´una patrulla de nit en gran part venuda al capital dels after-hours, és una encarnació de la virilitat més dura que va cap al mal comú i s´estén com una pesta. En Rafel, aquell estudiant que la protagonista estima, és la virilitat més antitètica de la del pare: bondadós, ecologista, estudiós, amable i que va cap al bé precari i escàs ara i aquí. I que vol ser pintor.
C. No els serà fàcil escapar a la seva història. Cadascú és esclau de tantes circumstàncies que ens farien feredat si poguéssim veure-les amb la claror d´un microscopi. En Rafel creu que només la pintura té el poder d´arrabassar a la vida quotidiana l´escorça de la mentida. I creu que per molts d´esforços que es facin per ignorar la veritat, l´esperit la reconeix sempre i vol la claredat. Ara prepara una sèrie que titula Irisacions en què conjumina l´art del vitrall, del mosaic i del mirall. Fa servir laques orientals: una superposició de capes translúcides que tornen opac el seu suport reflectint el misteri del món. Escriu a la plagueta d´esborranys: "Vull aconseguir la indiferència, el buit, la matèria sense forma, aquest fugitiu entredós, entre el que veig i el que està amagat, entre el que és i el que no és. Amb la conquesta de la claredat podria arribar a aconseguir una mestria de la perspectiva?"
D. Parlen els enamorats. Ella: Vols dir que no exageres? Rafel: Estic segur que hi ha coses que no et vols confessar ni a tu mateixa. La relació amb ton pare i ta mare no ha estat mai molt sana. I tu en aquesta redacció que m´has passat ho demostres sense témer-te´n. Ella: On ho has vist? Rafel: Aquí, escolta: "Fins i tot les mans de nuus forts, les llargues i ossudes mans de mon pare amb les ungles panxudes, tenien la seva analogia en les urpes del còndor. Quan el veia adormit al meu costat no em podia resistir a la sensació que hi havia una mòmia, la mòmia dissecada, i també disminuïda, de mon pare. Adormit perdia tot els seus poders i semblava un ocellot indefens i fràgil ben enfora d´aquella fortor que duia abans, quan em feia fer tot el que volia. En aquells moments em sentia com si em trobàs en una zona eterna que no volia que s´acabàs mai. Sota el signe d´un rellotge d´arena en què l´arena estava immòbil." No veus quantes de coses dius? Ella: Em surt així quasi sense pensar-ho.
E. Lapsus. En Rafel aquell horabaixa se´n va dur la seva estimada a l´estudi que li deixava un oncle seu devora Can Barbarà. Era la primera vegada que podien estar en un llit plegats. I es colgaren just arribar, dins la claror d´un capaltard vermellíssim amb un venteguer. Es besaren molt de temps. Es despullaren a poc a poc. Ell es va posar un condó. I va entrar dins ella temorec, com qui entra en una cambra de mals endreços. I ella, entremig, mormolava fluixet unes paraules empastades que en Rafel va arribar a entendre: paip-paip-paip-papi...
