Has de tenir, Dàior, voluntat de clàssic i temperament de romàntic. Només així podràs fer una obra que no cristal·litzi, que sigui autèntica i que es forgi amb voluntat de monumentum per lluitar contra el temps, que ho esvaeix tot.
Però no oblidis, Dàior, que els humans som fets d´oblit, que som matèria d´oblit, per la qual cosa, si no vius poèticament, seràs un estúpid. Ens envolta tanta decrepitud moral, que per mor d´això, que avui em fa pressió forta, que afirm massa directament com si no fes servir els filtres d´un pensament que sedassa i discerneix.
Si de vegades, Dàior, penses que les coses haurien de començar sempre i no acabar mai, vas per bon camí. Cal que facis voltes a aquestes idees senzilles que se t´ocorren i que n´extreguis materials de vida i d´humanitat.
A. Faixa de la novel·la ´Els ineludibles´. Lectors, feis via per a llegir Els ineludibles, el gran casal gegantí de Son Maral (amb les set-centes quarterades de muntanyes plenes de boscs, camps d´ametlerars, conrons de cereals i marges de vinya, una costa enrandada de cales transparents i penya-segats plens de cavorques, un jardí amb arbres centenaris, glorietes, hivernacles i aquella piscina de marbre i aigua salada), reencendrà totes les electricitats per començar la festa i ser envaït per aquelles gents impossibles que beuen xampany rosat, devoren caviar i ballen fins a l´alba als ritmes d´una jazz-band encisadora.
B. Un bitllet d´un dels personatges. L´escriptor de novel·la negra Jordi Santaner fa borratxos en una moleskine de color vermell maduixa per a la novel·la L´olor de l´herba: He descrit els fets amb l´exactitud que em permet la memòria d´aquella nit dels cristalls romputs. Això que acab d´escriure és fals. Vertader. Ni fals ni vertader, com tot allò que cont. És molt divertit perseguir les mentides com a mosques d´hivern en una casa d´estiueig. Fins a quin punt puc creure en el meu deliri?
La vaig trobar un diumenge. Duia un vestit blanc, l´esquena nua, i l´ombrejava un capell d´ala ampla. Semblava treta d´un quadre i no d´un d´aquells iots amarrats devora el bar Pesquer. La vaig mirar molt de temps mentre bevia un campari. I ella també em va mirar. És molt estrany com l´amor ens entra dedins. I m´entrà quan vaig veure aquelles dues rues petites que tenia davall els ulls, i vaig pensar que no era tan jove.
Parlàrem (ella en un francès mestís, estrany, dolç) de coses senzilles, del temps, del menjar, de la mar, de les estrelles. Tenia els ulls color de mel i quan la mirava al fons de les ninetes li sortien brillantons. Al mont de Venus de la mà dreta duia una mitja lluna tatuada com la de l´escut de Ramon Llull. Li interessava molt la literatura i em digué que ara llegia el duc de Saint-Simon. La vengué a cercar un cotxe negre lluent, crec que era un bentley, amb els vidres tintats. Em va dir que ens podríem veure l´endemà a la mateixa hora. I partí com una exhalació.
C. Parla un crític d´una revista literària. L´olor de l´herba passa en una societat ideal, en un país de somni, en una Mallorca inexistent. Són delicades hipòtesis sobre l´ànima humana que Santaner explica amb una gran seguretat i una ploma tremolosa. En un clima artificial, en un paisatge irreal, ell col·loca un element natural, un sentiment vertader del qual ens obliga a descobrir l´essència i les propietats per reaccions característiques. Aquestes dades no representen res, o molt poca cosa, de la realitat. Però aquestes dades serviran per il·luminar els sentiments de l´esperit d´uns humans, efectes de mecànica i de química moral, que ens costaria molt observar en les condicions fortuïtes i comunes de la vida.
Un món immund i encantador en què cada un cerca en l´altre el reflex de la seva importància. Amb la brutor econòmica, l´extorsió i fins i tot l´assassinat perfecte com a teló de fons, Santaner es troba en un entrecreuament de camins on abunden les contradiccions, com trampes que els lectors hauran de sortejar en un equilibri tan difícil com apassionant.
D. Una citació. Hi ha metàfores més reals que les persones que passen pel carrer. Hi ha imatges en els racons dels llibres que viuen més nítidament que molts homes i dones. Hi ha frases literàries que tenen una personalitat absolutament humana. Fernado Pessoa
E. Una vida sense esperança i dins el desordre. Jordi Santaner volia escriure una novel·la fonamental. Ell, no hi ha acció externa, segueix les passes de Deborah, el furor, el fervor i la fascinació del desig són la matèria del seu relat vertader. El fogueró de la trobada amorosa té lloc el dia següent al bar Pesquer, quan ella no apareix, ni l´endemà, ni l´altre. En aquella absència es reconeix tocat. Per això, quan la setmana següent la descobreix per casualitat a la Rambla, acompanyada d´aquell xofer àrab amb un bigotis excessiu, i la veu entrar dins el mateix cotxe amb un ram de roses grogues, ell es fica dins un taxi i, com a les pel·lícules de sèrie B, li diu que segueixi aquell cotxe sense que se´n temi ningú. Per sort troba una taxista jove i rossa, que sembla treta d´un conte de la Sagan. Van cap al cementiri de Palma. El cotxe aparca a prop de la rotonda. Ella baixa amb el ram i es dirigeix a l´entrada. En Jordi, al cap d´una estona, fa el mateix camí amb molta dissimulació. Quan és dins el cementeri, no la veu. Fa voltes. Al final la descobreix que està agenollada devora una tomba amb la figura d´un àngel. S´hi acosta d´enfora. Deborah s´aixeca i surt precipitadament. Ell ha de fer una cucavela perquè no el descobresqui. Dins el taxi que segueix el cotxe apunta en la moleskin: Tomba de Rudolf Stroheler, Legió Còndor. Van cap a Establiments, després Esporles, després la carretera de Banyalbufar. En una entrada monumental les barreres s´obren d´ampit en ample i el cotxe desapareix. El taxi fa la volta just devora els murs de la possessió, que amb grans lletres damunt la pedra dóna el seu nom: Son Maral.
F. Llampeguen les paraules i tot acaba com a la vida. Obsedit per l´existència física del cos enfollidor de Deborah, Jordi Santaner ens conta el que millor sap inventar: els records. Amb informacions d´un detectiu amic seu, en Felip, aconsegueix saber qui és el propietari de la possessió. I també gràcies a una periodista molt xafardera, na Sara, descobreix que allà se celebren grans festes on van, sobretot, esportistes, immobiliaris, artistes, botifarres, polítics i membres de la colònia alemanya i sueca. El propietari és un suec que es dedica a fer vi. I gràcies a un enòleg de reconegut prestigi, en Xavier, fa que el convidin a la festa del vi novell. Allà Santaner descobrirà que l´objecte del seu desig és la secretària del propietari. I començarà un tèrbola persecució que durarà una setmana i el durà a desentranyar per casualitat una cèl·lula gihadista (entre la llagoteria, la corrupció i el terrorisme) dirigida per aquella Deborah que adora. El final no agradarà a ningú. Per al mal totes les metamorfosis són possibles, ineludibles.
