Estimat Daior, que la importància estigui en la teva mirada, no en la cosa mirada.
Voldria donar-te, Daior, una joia que no t´hagués donat ningú abans. No sé com donar-te-la, però sé que aquesta joia la posseesc.
Voldria dirigir-me a tu més íntimament del que ho he fet amb ningú. No escric més que per a tu, no escric més que per a aquesta hora de la nit en què tu hauràs obert i tancat molts de llibres cercant en cadascun alguna cosa més que no sabies, i esperes encara alguna revelació.
Daior, no deixis d´acceptar qualsevol gaudi que pugui oferir-te la vida. Hem d´aprofitar el temps que ens queda. Davall terra hi serem més prest o més tard convertits en pols unida a la pols, sense cançons i sense vi, sense amor i sense amistat, sense terme.
A. Sobre el narrador
Ell no ha tingut mai por de confrontar-se amb les grans figures, amb els mites històrics i literaris i amb els temes delicats, perillosos avui en dia perquè es troben tacats per un periodisme groc, sensacionalista i indecent.
Ha anomenat l´inefable que hi ha darrere el terrorisme i la prosa totalitària de Daesh amb la responsabilitat d´aquell que vol contar la complexitat de les coses i la singularitat dels individus sense tremolar, ha fet la crònica carnal de l´espera de Penèlope i la seva retrobada amb un Ulisses vell i cansat, ha relatat la infinita passió d´una Fedra que perd el cap pel seu fillastre i es troba en un cul de sac sense cap sortida, ha contat l´incest de dos germans, Sara i Jordi, rebutjats per la família i les lleis socials, ha envestit el drama de la violència d´una mare contra els seus infants i el terrible desenllaç d´un procés neuròtic medeesc, ha contat la història d´aquest escriptor que com que no trobava tema per a la seva gran obra assassinà la portera amb acarnissament per poder-ne fer el relat, ha mesclat el mite, l´horror, el gòtic i el sexual, etc.
Ell, el narrador, sap que és rar que la realitat coincideixi perfectament amb la idea que se´n fa. Ell vol explicar el punt en què es troben la més terrible crueltat i la més voluptuosa tendresa.
B. El personatge
Un home confús, temerari, negligent, obscè, ardent, pensador, escrupolós, turbulent, mentider, negligent i diabòlicament sincer. I que va tenir un accident quan el bus que anava d´excursió a la Calobra amb trenta-cinc persones que volien escoltar un concert al Torrent de Pareis va fer la volta de campana en un revolt i caigué per avall.
En varen morir tres de cop, una parella de vellets i un nin. Els altres passatgers quedaren ferits amb nivells diferents de gravetat. En Josep Maria, que té trenta-cinc anys, és fill únic, va acabar la carrera de filosofia i lletres i fa substitucions a instituts i algunes feinetes de guia de turisme perquè parla francès i anglès, es va rompre l´espatló dret i la cama esquerra per tres llocs. També va tenir una commoció cerebral forta. L´han operat tres vegades i diuen que ha quedat bastant bé. Però no saben per què té problemes a l´esfínter anal. Ha de dur paquet, s´ho fa damunt sense témer-se´n. Fa un mes i mig que és a la clínica i encara hi ha d´estar almenys un mes més fins que amb la rehabilitació pugui moure´s amb crosses. Això diuen els traumatòlegs. Emperò ell encara no s´ha pogut aguantar dret. I quan la seva mare va a veure´l, el renya de mala manera perquè voldria que fes quatre passes amb el caminador encara que coixejàs. La mare d´en Josep Maria li va dir que son pare s´havia mort quan ell era petit. Però ell sabia que no era ver, perquè la sentia parlar-hi per telèfon i demanar-li doblers sempre seguit. Quan ell era un adolescent, el pare va morir d´un càncer. I en Josep Maria va anar a l´enterrament amb vestit i corbata negres. Ell no volia saber res de nosaltres. Tenia una xixisbeia jove. La mare es va tornar a casar. El padrastre és un home molt sull i ha dit ben clarament a la dona que no vol cadires de rodes pel pis. I si no em puc aixecar pus?, li demana ell. Ella fa una cara de circumstàncies. No deus voler que et passegi com si fossis un carretet de supermercat! A més a més, no estic per torcar-te el cul i posar-te paquets. Ja en vaig menjar un fum quan eres petit! No sé on t´hauríem de col·locar. Una solució podria ser donar-te als pobres perquè fessin matances. Però estàs massa magre: ets tot pell i ossos. O també podríem tancar-te a la clínica del doctor Paravent. I quan diu això es posa a riure com una eixelebrada que hagués perdut el cap. La clínica del tal Paravent, que és el malnom que ha posat ella al doctor Master, és una antiga institució privada, i ben cara, per a alcohòlics, drogoaddictes i gent tocada del boll. Només de pensar-hi m´entren tots els mals.
La mare té la mania de dur rams imponents de flors de tota casta. I el pobre Josep Maria, quan ella ha partit, no té més remei que cridar la infermera perquè retiri aquella primavera de roses, gladiols, margalides, nards i altres espècies vegetals, que li produeixen una al·lèrgia terrible. Si es torben un poc li pega l´atac, es passa una hora tossint i l´han d´endollar al ventolín si no volen que faci el qüec. Ja li pot repetir i redir que no es gasti els doblers i el temps en rams i li dugui la llista de llibres que li va demanar. Ella contesta, tan seva i tan dura: Fora llibres, mira la televisió! Els llibres fan mal de cap. I la televisió et posa tranquil. I les flors són les coses més guapes que hi ha al món. Ton pare, que en pau descansi, em tapava de roses vermelles. I amb això em va conquistar. I en Felip sempre m´ha enviat garbes de camèlies blanques i rosades. Si no fos per això ja l´hauria enviat a florir pestes, perquè darrerament no és aguantador amb tanta de crisi, tanta de crisi, tanta de crisi. I té els tres hotels plens tot l´any!
C. Parla en Josep Maria
En aquest estat tenc moltes hores per pensar i he arribat a la conclusió que el lliure arbitri no existeix. Sent tantes d´històries a la sala de rehabilitació que puc deduir resultats generals a partir de fets individuals.
Qui pot calcular els desgasts produïts a l´amistat, a l´amor, a la vida, per un excés o un dèficit de tal o tal neurotransmissor? L´altre horabaixa vaig sentir un metge que parlava d´algú que havia tingut una caiguda en la cadena dels esdeveniments bioquímics, o una pertorbació en una cascada de reaccions proteíniques. No hi ha cap voluntat superior, un senzill incident molecular basta per influir molt més que la consciència en el nostre destí individual. Tot és fruit de l´atzar.
Ara mateix tenc una tendència a la plorera que no és aguantadora. Vaig demanar al metge si havia d´anar al psiquiatre perquè no fos una depressió. I em va dir que de cap manera. Que això eren conseqüències del xoc traumàtic. I em va donar unes pastilles que em fan una maldecapada terrible i em deixen empardalat tot el dia.
I em torna la plorera. Mumare no em pot veure plorar. I diu que ja li varen bastar tots les nits que no la vaig deixar dormir de petit. Que no era sofridor. Que mon pare de tot se n´afluixava i ella havia de carregar amb el nin d´uè que plorava sempre seguit.
Si no faig bona cara i em pega la plorera, ella parteix de quatres sense dir-me adéu i cridant que som un dimoni.
No sé com me´n sortiré. Necessit molta de paciència!
