Parla el narrador: Abans de presentar el personatge vull escriure un somni que vaig tenir anit passada i que acaba d´aparèixer en la pantalla del record amb una clarividència aclaparadora. No sé on era, ni qui hi havia, ni què passava. Només veig aquells dos mòbils, un de gros que devia ser un Samsung i un de més petit que segur que era un Iphone. A les pantalles hi havia dones nues en una escena que podria ser d´una orgia en foto fixa o d´un quadre de Jean Auguste Dominique Ingres que havia vist al Louvre. Crec que es titulava Le bain turc. Però no sé per què m´entretenc amb això. Els dos mòbils, un damunt l´altre, es cremaven. Ah!, els mòbils eren propietat d´una parella de dos amics meus casats de fresc. Tot ha durat el temps d´un sospir. M´he quedat amb els mòbils cremats dins les mans i m´he despert amb un regiró espantós. Quan he anat cap al bany encara sentia l´escalfor dels mòbils flamejants. I quan em rentava les mans he vist entre les lleganyes una foscor de mascara.
El personatge és una dona que nom Damiana i té moltes de migranyes. Fa feina d´infermera a una clínica privada de Palma. És una lluitadora feminista. Pertany a un grup que estudia el feminicidi. Té la cinquantena ben complida i una gran afició a les novel·les de sèrie negra. Va ser amant d´un metge durant tres anys. Quan ell havia decidit deixar la seva dona i casar-se amb ella, va tenir un accident de cotxe i hi va morir. Ha llogat una caseta de Son Serra de Marina per passar les vacacions de cap d´any fins després dels Reis. L´entusiasma la mar, la tranquil·litza i li calma els mal de cap. També li fa llegiguera. Ha agafat un bon feix de novel·les dels seus clàssics, Raymond Chandler, Patricia Highsmith, Ross MacDonald, Dashiell Hammet, Paul Cain, Horace McCoy, etc. Un taxi l´ha deixada davant el xaletet dels anys cinquanta i estil eivissenc, d´una planta envoltat de pins davant la platja grossa. És un dia molt clar d´hivern amb un sol tan calent que fa nedera. Escolta les ones que dibuixen una línia de farbalans blancs a l´arena, mira cap al faralló de Ferrutx, que li sembla com un gegant, i contempla les casetes llunyanes de la Colònia de Sant Pere. Llegeix el diari i l´escarrufa aquella sangada que duu: el terrorisme islamista ha matat quaranta persones més. El tanca cop en sec. Després parteix a caminar fins a la Canova. Aquelles dunes tan dolces a vorera del pinar i l´aigua salada li recorden les de l´Arenal de quan era petita i collia rams d´assutzenes que li perfumaven l´habitació tota la nit.
Parla Damiana: Ahir vaig caminar molt. El paisatge, el poblet, la badia d´Alcúdia, tot em semblava irreal i jo, la protagonista d´un miratge. En tornar estava rebentada. Vaig dormir com un àngel. Avui de matí he anat al bar i he passat un guster de veure la gent que està enrabiada perquè l´Ajuntament vol posar xiringuitos a la platja. Hi ha molt d´ambient. Després d´entimar-me un cafè amb llet amb ensaïmada una al·loteta m´ha convidat a signar un manifest, i m´ha fet recordar l´ímpetu i l´entusiasme de la meva joventut. Esper que ella no el perdi mai, perquè van mal dades en aquests temps tan difícils. Jo crec que encara conserv aquesta capacitat per emprenyar-me fort davant tantes d´injustícies. De vegades pens que faig massa poc, d´altres que massa.
Els dies passen amb la calidesa d´un hivern mai vist: el sol m´acompanya cada matí quan em munt excursions magnífiques. He anat fins a Caloscans i m´he perdut entre mates, càrritx i garriga fins a descobrir aquelles vetes de roquissar que em semblen planes del llibre de la natura. L´altre horabaixa vaig veure la posta de sol des de la necròpolis de l´illa dels Porros, i malgrat que és molt tòpic, vaig pensar en el poc que em queda del poc que tenia. No em vull posar malencònica. Trob que és un prodigi extraordinari contemplar quotidianament aquesta mar antiga, escoltar, ensumar, sentir, llenegar per aquesta llum admirable, per aquesta pau sideral.
Un malson: M´havia anat a colgar un poc nerviosa. Em tornava a atacar seguit seguit aquella migranya que em feia por. Vaig prendre una pastilla. Al principi em vaig pensar que els renous venien de la bugaderia. Després se sentien mobles moguts i crits apagats pel costat de la cuina. Devia ser un lladre. Em vaig aixecar i de puntetes vaig anar cap al menjador. Estava terroritzada. El primer de tot que vaig veure va ser una dona estirada en terra davall la taula. Hi havia un home que la volia punyir amb un ganivet a la mà. Em vaig despertar amb un gran crit. Vaig encendre tots els llums de la casa i no hi havia ningú. Una til·la em reconfortà. Els mobles no estaven com en el meu somni. Però vaig endevinar el reflex d´un bassiotet de sang a prop de la taula. Quan va venir na Llorença, la dona de fer feines, li vaig demanar si en aquella casa havia passat cap denou. Som jornalera des de fa vint anys i li puc assegurar que els senyors són molt condrets i els llogaters també. L´endemà vaig tornar a tenir el mateix somni, i quan vaig remirar de prim compte devora l´estora del menjador, vaig trobar unes taques vermelloses. Encara que em quedaven dos dies, vaig decidir partir i tornar les claus als propietaris, que vivien a Palma.
Parla el narrador: Damiana va saber pels diaris que aquest principi de gener de 2016 a Madrid i a Guadalajara dues dones havien estat assassinades pels seus marits. Allò la regirà. Havia de tornar les claus tot d´una. El propietari era un mestre d´obres casat amb una cosina d´una companya de l´hospital. Varen ser molt educats i Damiana va cercar una excusa per no haver agafat tots els dies del lloguer. De totes maneres la trobaren un poc rareta, perquè des que havia entrat a la casa els mirava amb una expressió reconcentrada. Conèixer el futur i no poder fer res per evitar-lo és el pitjor que pot passar a un ésser humà.
