He vingut, Daior, com el vent i partiré com l´aigua. Daior, t´ensenyaré el fervor!
Et diré com fer les coses sense interferències de l´ego, sense càlcul, sense desig, sense urgència, sense tensió, sense mirar l´objectiu tot el temps.
Pel pur plaer de fer-ho i de fer-ho bé. No t´obsessionis amb la perfecció perquè la perfecció no existeix i això que tu trobes que són petites errades formen l´essència viva del teu art.
No vagis correntsos darrere la conquesta d´un estil. T´has d´estimar més la lleugeresa, la fluïdesa: has de fer anar llatines les coses que fas com si les coses es consumissin talment el deixant d´un vaixell a la mar.
El personatge. Un home, en Martí, que es troba a la seixantena. Professor de literatura a un institut, divorciat d´una dona que el va deixar fa vint anys per un guia de turisme suec. Ella viu a Hutte, un poble dels afores d´Estocolm. L´única filla del matrimoni, que s´avé amb el pare i no es parla amb la mare, fa feina a Berlín, on és violinista d´una orquestra simfònica.
En Martí sempre ha cregut que la gran consolació de la vida és la literatura i l´art. Però aquests darrers temps ha viscut dues experiències molt dures. Tenia un alumne de batxiller, en Sebastià, que era molt introvertit, solitari, poruc. En algunes coses li recordava ell mateix quan tenia la seva edat. Després va saber que era transsexual. En Martí sempre ha estat molt a prop dels seus estudiants. Un matí que li havia anat a fer una consulta, en Sebastià li havia confessat que segurament aquell mateix any començaria un tractament hormonal i podria tenir el DNI amb el seu nom. I li agradava molt escriure. Quan va descobrir la singularitat dels treballs d´en Sebastià, en Martí tot d´una l´animà a dur un diari personal com a forma disciplinada d´exercitar-se en l´escriptura. Ell li va dir que ho faria.
Un horabaixa en què en Martí practicava l´esport de veure passar gent al bar Cristal el va afinar. El va convidar a beure. Parlaren molt de temps. En Sebastià va tenir uns moments de sinceritat extrema: el que més mal li feia era l´assetjament que sofria, les rialles i les burles contínues d´alguns companys, d´amics de la família, de la gent. També li va confessar que escrivia molt al dietari: m´agrada escriure perquè és un forma d´absència. Ell es va oferir a parlar amb el director de l´institut. En Sebastià va dir que no, que se´n sortiria. Ja era un home. Així mateix en Martí va fer gestions i va notar que tothom es treia de damunt aquell problema complex. Va passar el temps. Ara ha arribat la notícia. En Sebastià s´ha suïcidat. La seva mare ha duit el diari a en Martí. Li ha donat amb uns mots: Un dia em va dir que si em passava res li entregàs a vostè aquesta plagueta.
Parla en Martí: Tots necessitam alguns instants de desesperació per conèixer que som vius i sensibles. El suïcidi d´en Sebastià m´havia deixat dins un estat de postració extrem. Les planes del dietari eren la denúncia d´una societat podrida des del cor d´unes persones dolentes: mala gent que en Sebastià narrava amb una prosa extàtica i plena de delicadeses d´orfebre.
I la meva temptativa de trobar una sortida de socors va començar quan el metge em va llegir les meves darreres anàlisis clíniques i em va dir que segurament allò era un ultimàtum. Hi va haver un esbucament dels codis en vigor dins la meva vida. Em sentia com si em cremàs dins el temps sense consumir-me, amb una consciència carnal i alhora irreal de la meva temporalitat, d´això que queda quan ja no resta res de res. Se´m va obrir per dedins una vertiginosa perspectiva desconeguda que m´urgia a retrobar els meus punts de suport, els fonaments de la meva vida de cada dia. Era com si cop en sec em trobàs enmig d´un bosc salvatge, d´una selva laberíntica, d´un desert inabastable. Tot sol, perdut.
Sentia pena que no era exactament pena sinó alguna altra cosa més lligada amb la idea del xoc, de la contusió, de la ferida. El temps havia canviat. Tenia un altre sentit, una fluïdesa diferent, una comptabilitat estranya. Era el mateix temps comptat, però amb unes dimensions agegantades d´ençà que l´ultimàtum del metge m´havia assenyalat la caducitat imminent. La malaltia em tapava el cos, que havia oblidat massa sovint, i ara es convertia en l´única possibilitat de pensaments, de vida. El món sencer havia canviat i tot tenia aparences noves que calia que veiés amb lucidesa perquè eren ben diferents de tot allò que esperava. Em somniava a mi mateix. Em demanava si podia deixar la vida de costat com un vestit massa estret. Em feia preguntes sobre la meva pròpia existència. El jo em semblava una ficció, una projecció imaginària. Quan més cercava el jo menys el trobava, i apareixien continents desconeguts, terres inexplorades que s´obrien i empenyien la meva recerca. Recordava un autoretrat de Rembrandt que hi ha al Louvre: Rembrandt a l´obrador. Les traces visibles del pinzell apareixen en la caputxa de tela blanca que mostra la pintura que treballa „i no el pintor que treballa„, aquest treball que il·lumina la tela, les traces de pintura que assenyalen el camí treballós cap al coneixement d´un mateix.
Aquest pensament em va fer decidir partir cap a París. I després a Berlín, tot d´una. Volia estar amb mi mateix, volia estar amb na Cecília, la filla que just ara se´m feia àncora i pòsit de l´existència. Sabia que l´únic que cura és saber-te i sentir-te estimat.
Parla el narrador: Som un viatger sense nom. No partesc per arribar enlloc, camí i camín en un món gelat i de cada vegada més fred. Per què em contestaves això, amic Octavi, quan et deia que volia explorar més a fons els lligams entre literatura i periodisme? Necessit més que mai confrontar-me amb aquesta matèria que anomenam "realitat" i que no és altra cosa que un conjunt de textures, de capes, de complexitats, de buits, d´universos que s´entrecreuen i ressonen en un moviment inacabable. Per què no puc fixar una part d´aquesta constel·lació de successos que m´envolten i m´omplen de la pols i la sang del temps present? Per què no puc conjugar la precisió per un costat i la imaginació per l´altre? Per què no vols entendre el caràcter múltiple del jo individual? Per què no creus que la vida produeix escriptura, i aquesta canvia al mateix temps la vida? Per què no puc integrar el desordre del món i la necessitat de comprendre´l? Per què no pots entendre l´espai en blanc que hi ha dins cada vida? Escriure és partir del principi que no saps res de la història que contes, i que escrius per provar de veure-hi més clar.
