Em demanava si la imaginació dels insectes en les seves transformacions sumptuàries, mimètiques o terrorífiques, màscares de festeig o de combat, ornaments nupcials o panòplia d´hipnosi, moltes de les quals no tenen fins utilitaris, podria ser el testimoni de la necessitat quasi inconscient de canvi i d´elaboració. Aquell matí fred i assolellat de desembre amb Palma tota vestida, pintada i, sobretot, il·luminada de Nadal, el pensament dels insectes m´havia atacat quan contemplava el nigul d´abelles que envoltaven les inflorescències d´una heura en els terrenys abandonats de l´antic canòdrom de darrere l´Institut Ramon Llull. Les paraules em venien al cap a poc a poc, com si pensar fos una feina lenta i lleugera que calia practicar amb la gravetat restringida de les grans altures. A través de les construccions precàries del meu pensament matiner volia rompre les rutines que m´enfangaven sempre seguit i poder qüestionar els misteris de l´univers, l´impensable de la vida, l´incomprensible del món, els impossibles i els perills de la realitat, el sentit de l´existència, les angoixes de la mort i la qüestió de mi mateix. Calia que inventàs les meves idees dins aquest món bategant que m´envoltava. Per això necessitava un relat que donàs una coherència provisional a alguna cosa que per la tremolosa consciència humana esdevenia impensable. Sempre m´he contat històries per resistir, caminar damunt l´aigua o travessar amb els peus nus els calius d´una foguera. Em resulta més fàcil viure en els contes i la seva música que en el món. Em venien al cap, quan contemplava aquelles ruïnes d´un lloc que abans, quan hi anava amb el meu pare a posar messions i mirar els cans que corrien darrere una llebre falsa, m´havia resultat fascinant, tot d´alquímies de llenguatges de pobles, de cultures de civilitzacions de totes les èpoques i de tots els llocs que han ajudat a estructurar les consciències, a humanitzar els humans. Vaig tenir un calfred quan vaig recordar que just su allà un vespre de feia molts d´anys dos bergants m´havien posat un ganivet al coll i m´havien robat la cartera. El fet de trepitjar aquelles fulles dels plàtans que feien catacrec m´ha fet oblidar la peripècia. Calia que em confrontàs amb l´inexplicable si volia tirar endavant, cercar les vies de l´inenarrable, les camades de l´indicible, el viu de l´impensable. Em costava anomenar, trobar el mots. Sabia que la intensitat resideix en allò que no es diu. Les sonoritats de les paraules, de les frases, aquelles vibracions estructurants, meravelles sobtades, extrems de la dolçor i de la intensitat que de vegades trobava en els meus pensaments em donaven un sentit "cosmosònic" de totes les coses. Enfil pensaments amb el plaer, un poc excèntric, de veure´ls caure en un efecte dominó provocat per mi mateix. Som un especialista en renúncies. Tenc una plagueta de color negre lluent amb un llapis minúscul. Ara mateix escric sobre la barana del torrent de la Riera davant Jaume III: "Cercar la densitat extrema de l´expressió com si descrivís el paisatge desaparegut: la mar, la garriga, les roques, la sal? Vull fer un balanç de texts narratius reeixits que es toquin, es mesclin, es reanimin l´un a l´altre, es completin i formin un arxipèlag mòbil, un mosaic fluid. Anar cap a una estètica de la diversitat, de l´incert, de l´imprevisible, del caos, del desordre, de la digressió que no s´atura mai. És la idea de relació la que dóna a la diversitat la indefinible unitat i que ajuda a fer-la practicable en l´incert i el moviment: el tremolor. Quan una obra bona parla diu que tota veritat és tremolosa. Milers d´obres diuen això en l´informe, l´inacabat, l´obert, l´incert. Sent com els misteris del cosmos influencien directament la meva vida". No som un misantrop, emperò m´he apartat de la tribu com si fos un profeta pagà retirat al desert de les multituds. Tenc els ulls enfonyats i les galtes begudes amb els pòmuls marcats i duc sempre un abric gris i llarg fins als peus que caminen a poc a poc, amb passes ràpides que es perden en un racó d´aquest full que encara no he escrit. Uep! No puc fer tanta de via perquè no sé seguir la liquidesa dels meus pensaments: "Hem entrat en una nova era glaciar que no vol veure ningú. De cop es gelen els cervells i els sentits. Els humans queden anestesiats sense témer-se´n. Després es gelen tots sencers". Quan acabava d´escriure aquestes lletres vaig davallar cap al Born entre la manifestació de les masses enfollides que cercaven regals els uns per als altres. Per exorcitzar aquesta frenesia, he repetit com una salmòdia: "Besau-vos els uns als altres; besau-vos els uns als altres". Les bombetes de Nadal, un déjà-vu d´una tradició rància, il·luminen una societat en via morta. En arribar a la plaça de la Font de les Tortugues mir els plàtans devastats des d´una perspectiva que s´esbuca „tot Palma s´esbuca sense pietat„ com qualsevol planter d´esperança d´arrel. Observador del nihilisme d´unes persones sense valors, esclafades pels poders, decidesc prendre una llet merengada al Bar Bosch. "Per què necessit que les coses em ferin per copsar-les? És l´aprenentatge dels animals!" L´interior del Bosch em sembla una natura morta on el tremolor dels objectes és l´única respiració de la vida. Els individus, purs zombis dirigits per l´absència d´ésser: evaporats, volàtils. Mentre assaboresc l´ambrosia merengada prenc notes: "Dins quin mirall puc desxifrar els símptomes dels mals que m´envolten? Dins quines aigües es reflecteixen els cucs necròfils, les serpents verinoses i tota la zoologia immunda que bull davall el sotabosc d´aquesta Ciutat de Mal „fonamentada en claveguerams merders amagats„ que sostenen la comèdia general? Dins quin encegament es mescla, amb una tendresa fonda, la clarividència extrema? Minaré el terreny propi que deix a l´esquena, tallaré els ponts, m´enfrontaré amb el silenci. El Corpus Hermeticum aconsellava entendre la veu gran de les coses". I, escrit això, vaig tancar la plagueta i vaig quedar mirant el buit pleníssim que m´envoltava, molta d´estona.
