Fil de vida

Sensible, càlida, somniadora, estricta, nerviosa, falsament tímida, irònica, rumbosa, crua, resistent, difícil, impostadament dominant, aviciada, juganera, endurida, elegant, directa, malaltissa, tancada, clarament justa, excessiva, ordenada, extraviada, vital, fabuladora, seca, entremaliada, estricta, infantil, elegant, directa, tendríssima, trista, encisera, esmunyedissa, sensual, detallista, canviant, enèrgica, sulla, nítida, infinitament desolada... Aquests són els qualificatius que vaig entimar a aquella dama tan gran i tan viva, Dionísia de Salas, que després d´haver dit que no volia veure cap dels estudiosos i recercadors que havien intentat entrevistar-la, m´havia rebut a mi, una aprenenta d´escriptora que volia fer un llibre d´estampes dels esqueixos personals de la guerra incivil a Mallorca. Crec que hi havia dos motius bàsics per obrir-me la seva intimitat: el fet de ser amiga de la seva neboda Guda, que li havia descrit la meva ètica estricta que em feia digna de tota la seva confiança amb l´afegitó de les meves habilitats per bastir una història i, sobretot, aquella primera entrevista en què em va mostrar ben a les clares tot el que em podia donar. Na Guda ja m´ho havia advertit, però m´ho va repetir una altra vegada quan pujàvem la costa d´aquell carrer que pujava cap a Can Amuart, el casal que des del capcurucull del turó dominava el poblet de Galierna i la mar. La bestia Nísia, germana gran del senyor avi Príam, és un tros de pa, però li agrada amagar-ho darrere un posat de dona malsofrida i aspra. Ho ha passat tan malament, li han fet tant de mal que no es fia de ningú. A mi m´adora perquè quan vaig perdre mumare a cinc anys ella em va fer de segona mare. Sé que tenia una eufòria i una excitació exagerades quan vaig posar el peu dins aquell primer aiguavés d´altíssims sostres amb les parets plenes de quadres grossos i foscs, cadires de frare i un aire de temps clausurat. La majordona ens va fer travessar sales i sales amb les finestres tancades i fosques fins que arribàrem a un espai de vidres i llum on, en una butaca d´orelles ens esperava Dona Nísia. Els seus ulls, d´un blau grisós, i el to ressonador de la seva veu m´impressionaren. Va demostrar tot el temps una actitud curiosa i reservada, eixuta i demanadora i, alhora, poc receptiva. Aquell matí no vaig poder veure els retrats que reposaven damunt un piano de coa d´aquelles dues persones que tant arribarien a interessar-me, els seus dos germans. No es va aturar de fer-me mil i una preguntes esmolades que tant es referien a la meva genealogia com als meus estudis. Volia saber per què volia remoure tota aquella història tan antiga . I m´interpel·lava amb decisió: "Podem dir les coses amb una sinceritat infinita i malgrat tot trair-nos. L´ésser humà és feble i els assalts repetits del dia a dia no fan més que treure-li un poc més de força i el priven de dignitat enfront de l´existència. El problema és que ningú no es capaç de caminar damunt la mar, deu ser per això que els peixos no tenen peus." M´exigí la presentació d´un currículum complet i unes cartes de dos catedràtics de la universitat que es responsabilitzassin del meu treball. I, a més a més, em demanà un document personal en què em comprometia a mostrar-li tots els texts que sortirien a la futura publicació. La seva manera de vestir, amb un acolorit camiser de seda estampat de flors, xocava amb la rigidesa de les seves formes. No sé si el que va obrir camí fou la persuasió per l´emoció, però al final de la conversa em va donar una altra cita per la setmana següent. "Vostè m´agrada perquè em sembla que en lloc de voler carregar les coses de sentits els vol donar una espessor muda com la d´aquestes natures mortes, uns raïms i unes magranes damunt un fons negre que pintava el Labrador. Res no es pot conjurar." I quan deia això Dona Nísia quedava hieràtica i llunyana. Va ser la tercera vegada que la visitava quan em va dur a través d´un complicat laberint de cambres, sales i escales, que pujava amb una agilitat rara per als seus anys, als porxos immensos per mostrar-me el lloc exacte on va ajudar la seva germana Belona i un missatge de confiança a amagar el cos del seu germà Sebastià. Era el lloc on es guardava el gra, les ametles i m´envestí una flaire melosa de garroves que s´acaramullaven dins sacs fins al sostre. Mentre veia els maresos d´en terra plens de taques vermellenques que havien tapat amb una estora negra vaig recordar per mor de l´olor de les garroves el casetó de pedra i fang dels meus disset anys, on m´havia colgat amb l´oncle Andreu que em va ensenyar un univers de voluptuositats ardents. Des d´aquell horabaixa es va fondre aquell posat emparpalat de Dona Nísia, que no era altra cosa que el blindatge d´una dona que havia patit a matar. Començaren les complicitats. La història que cercava que em contàs era com un calc clàssic. Quan esclatà el Moviment a Mallorca uns falangistes de Galierna amb uns altres de Porreres detingueren en Sebastià perquè havia estat un dels fundadors d´Esquerra Republicana. Belona el va defensar amb ungles i crits. Un poc més i se la´n duen fermada amb ell. Don Felip Cruanys, l´oncle dels tres germans orfes, amic del fundador de Falange, el Marquès de Zayas, era el cacic de Galierna. Ordenà que matassin el seu nebot a l´Escorxador i que el seu cos quedàs a la vista de tots per a afront i escarni. "És molt difícil de contar tot això, i em fa mal, jo no som com na Belona, tan forta i sense por de res. De petita la meva germana ja no volia jugar amb pepes i sempre anava pels racons, tota sola, llegint sempre, vestida de negre. Tot era insensat, llavors, tot era forassenyat. Aquell estiu del trenta-sis va ser com si tothom hagués tornat boig. Els rics mataven els pobres. Els senyors i els militars mataven els obrers i els pagesos. Les dretes mataven les esquerres. I l´Església Catòlica beneïa les armes. Na Belona va ser molt valenta. Amb un missatge partí cap a l´Escorxador a la mala hora de la nit. Jo tenia una porada. Varen dur en Sebastià amb el cap destrossat dins un llençol de fil. Tothom va fer com si no ho veiés. L´enterràrem al jardí. L´endemà tornaren els falangistes i no trobaren traça del cos per enlloc. Se n´anaren rosegant claus. Però al cap d´un parell de setmanes se´n dugueren na Belona. Vaig moure influències pertot. Les coneixences dels pares no varen servir de res davant la pressió de l´oncle malanat. Belona es morí de pena a la presó. Ella era una entusiasta, una somniadora, una avançada i defensava totes les paraules que la dugueren a la mort: Llibertat, Justícia, Cultura, Igualtat, Autonomia, Fraternitat. Va ser terrible. No en puc parlar pus. Anem al jardí" I l´has acompanyada al lloc exacte davall un immens cedre del Líban: "Encara pas moltes d´hores aquí asseguda devora aquest roser blanc que tapa en Sebastià. I quan fa estona que hi pens, sent que alena, que les roses i les espines alenen, que tota la terra alena. Que alenen na Belona i en Sebastià plegats. No sents els alens fluixets i fondos?".