No som una dona això que camina damunt unes sabates negres de taló baix pel carrer del Sindicat. Em mir dins els vidres dels aparadors i no sé què veig. Un embalum amb una jaqueta vermella, i uns calçons negres que se m´aferren com una segona pell. I per acabar-ho d´adobar, un mocador al coll també de color de sang. La vida és plena de signes que no sabem desxifrar al moment. Trenc pel carrer dels Comtes de Lortala per anar cap al meu primer destí: el mercat de l´Olivar. He de reconèixer que en aquest barri de Palma s´entrecreuen certes cases que encara conserven alguna cosa de la noblesa gòtica i pensionetes humils en què aquelles dones que veig per les cantonades practiquen l´ofici més vell de món. Fa molt de temps, anys, eternitats, en un piset d´aquells encontorns la figura d´un home que ara record em deia coses que avui em pareixen clares i diàfanes i que en aquell temps no sabia ni comprendre "M´agrades pel teu coratge, el teu humor lacònic, la teva set d´absolut, aquestes felicitats simples que culls seguides d´una malenconia ombrívola, però, sobretot, per la teva intransigència i un sentit molt agut de la dignitat." No sé on treu cap recordar aquestes paraules dites com un xiuxiueig en una habitació amb un llit de matrimoni en què ens havíem rebolcat fins a l´esgotament. I després, quan ens separàrem sense quasi ni un adéu, jo vaig entrar a l´església de la Mercè, aquesta mateixa església que ara tenc davant el nas, per confessar-me d´haver pecat greument. I el frare tot vestit de blanc que feia una oloreta de sabó i tabac que m´agradava molt, m´havia amollat que després del meu penediment podria continuar mirant-me al mirall cada dia sense tenir vergonya de mi mateixa. M´he posat a riure. I m´han entrat ganes de confessar-me de bell nou per saber si podia experimentar avui, quaranta anys després, aquella mateixa sensació d´alliberament que m´agafà quan vaig sortir del confessionari tota plena de gràcia per tornar cap a ca nostra, aquells baixos humils del barri de la Soledat en què mumare es treia els ulls per cosir roba per a unes veïnades que li donaven molt poc per hores i hores de feina. De vegades no podia pagar ni el lloguer d´aquelles quatre parets fosques. No parlàvem mai de mon pare: aquell home misteriós que una vegada havia vingut per recollir-me amb un cotxe negre amb xofer i m´havia duit a una casa immensa dels afores, enmig d´un gran jardí ple d´arbres altíssims on m´havien preparat xocolate amb galletes. Allà m´havia dit que si volia podria viure amb ell en aquell casalot, aniria a una escola d´unes monges franceses i tendria molts de vestits nous i tot el que volgués. Devia ser molt ingènua i molt nina en aquella primera visita perquè li vaig dir que hi estava d´acord si hi venia mumare. Ell va fer una ganyota de disgust, em mirà molt seriós amb cara d´enfadat i em cridà que si volia viure amb ell seria com si mumare s´hagués mort. Que aquesta era l´única condició. Encara puc sentir el renou de la màquina de cosir de mumare, que plorava per davall les ulleres quan jo li contava aquestes coses i em mormolava fluixet: hi hauries d´haver quedat, hi hauries d´haver quedat. Allà tendries de tot i molt. Jo la mirava amb els ulls plens de llàgrimes i li contestava: però no et tindria a tu, que és el que estim més del món. I llavors ella deixà la màquina de cosir i m´aferrà fort amb aquells braços primets i esquifits, i quedàrem allà, dins el taller, dretes, plegades, plorant una bona estona. Ja som a dues passes del mercat. M'arriba aquell nigul d´olors de verdures i fruites, de peix i de carn, de benzina i de gent que em fa sentir una calrada de gust. Crec que quan passeig per aquesta extensió vasta de carrers plens de llocs on es venen tota casta de queviures, hi ha alguna cosa balsàmica que se m´aferra a l´ànima i la consola de tantes ferides mal curades i vives. La vida és com un accident llarg que ens torna amnèsics, vaig llegir una vegada a un llibre de frases. I ara ho puc experimentar dins els meus pensaments. Em passeig pel peix, per aquelles avingudes amb taulells lluents d´escates fresques amb totes les espècies marines de la Mediterrània. És un aquàrium en què em veig nedant entre escórpores i pagells, entre pops i gerrets, entre bruixes i pedaços, entre calamars i seitons, entre llampugues i daurades. És un miratge. El cap em fa voltes, m´assec a un baret de xinesos i deman un sushi de salmó i una copa de cava. Em sent cansada. Aquella bocinada i les bombolles efervescents em deixondeixen. Les nines adoren el rosa. Mumare m´havia fet un vestit preciós de mussolina rosa i m´havia dit que era la seva princesa. Com si aquell vestit m´hagués impregnat de pólvores màgiques, havia entrat en un paradís d´il·lusió. I tot s´havia transformat. Tot, al meu voltant, s´havia transfigurat: ca nostra era un palau d´argent, aquella cuina pobra i aquell taller miserable esdevingueren les sales plenes d´aranyes fulgurants d´un castell encantat. I tot s´havia posat a brillar: tot el que veia estava recobert de palletes lluents, tot era guspirejant i irradiava bellesa com si el món anàs cobert de platallons i de pedretes diamantines de cristall. He sortit cap al carrer de Sant Miquel mig entabanada pels vapors del xampany. Caminava com esperitada, sense fixar-me en la gent, ni en aquell sol tan potent d´aquest estiuet de sant Martí. Només els vidres dels mostradors m´atreien per veure´m dins els clarobscurs i imaginar-me que era Monica Vitti en una pel·lícula molt antiga i retxada d´Antonioni en què aquella dona avança, entotsolada, cap a terrenys perduts i erms plens de fàbriques de gran xemeneies fumejants. Ja tenia tretze anys quan mon pare va tornar amb el cotxe negre i el xofer. Jo no volia anar amb ell de cap manera. Però mumare em va forçar perquè deia que era el millor per a mi. Sí, aquell dia em dugué a la mateixa casa. I tot semblava com abans, com quan era petita. Però res no era el mateix. Em va dir que ara ja s´havia acabat la comèdia, que mumare havia signat uns papers perquè quedàs amb ell, que em donaria els seus llinatges i quan es morís heretaria la seva fortuna. I la primera nit va venir a la meva habitació. I amb moixonies em digué que m´estimava molt, com un pare i com un home. I es ficà dins el llit. I em violà, encara que jo m´hi vaig resistir amb totes les forces. L´endemà vaig intentar fugir, però quan em preparava per botar la paret recoberta d´heura, em va caçar un dels criats amb un pastor alemany. A poc a poc m´hi vaig acostumar. Ell viatjava molt i passava temporades de tranquil·litat. Sempre tancada dins aquella casa des d´on es veia tota la badia de Palma. Un dia em digué que la meva mare havia mort i un criat em dugué unes capses amb les coses que havia deixat. Record que em vaig posar molt malalta. Em volia morir. Ara sé que ell és mort. Feia més de vint anys que no el veia. El notari m´ha deixat una citació per a aquest migdia. Arrib a la porta de la Rambla, 18. Veig la placa de llautó lluent. D´aquí un no-res em diran puta una altra vegada.
