Rememor aquells dies estirats de la tardor, que adoraves. En sabia reconèixer els detalls de l´aparició: la forma quasi sobtada de l´arribada del crepuscle, aquella grogor difusa de les fulles dels plàtans, la boira densa d´alguns matins, la suavitat que agafen els caires més afuats, un calfred que et demana més tapall. No-resos que imperceptiblement et passen d´una estació a l´altra. No calia que ens diguéssim res. Silenci contra silenci, tacte contra tacte, pensament contra pensament. El món estava ben fet. Tot tenia el color que tocava. Les coses i el seus noms coincidien sense cap duplicitat. Pareixia que podies retallar els punts de vista. Cada paisatge era un quadre, un documental, una combinació de formes i colors „els colors de la forma„ amb un nom propi: el terròs de les roques de la serra era color de mel com en un oli de Rusiñol, Jardí i puig, que s´ha venut per més de cinc-cents mil euros en una subhasta de Sotheby´s. La línia de l´horitzó, amb tres hemistiquis de cada vers («Entre el cel i l´aigua / la línia de l´horitzó / un res pus»), em projectava Joan Lluc Godard de Le Mépris des de la casa de Curzio Malaparte damunt els penya-segats de Capri. Els contrallums de les figueres i els fassers mostraven la mestria tan delicada com exquisida de l´aquarel·lista xinès Mu-Zan. L´arena no era de Joaquim Mir, sinó dels pigments mirians de la paleta equilibrista de salts mortals que aquell ermità lúbric penjava des d´una bastida entravessada damunt l´abisme. Cada esguard era una meditació del temps i el seu pas sobre les coses, sobre les llums, sobre els desigs o els records, tant se val! Podria fer un pont de paraules entre la realitat d´aquell temps i la d´ara. Caldria confessar que no sabia entreveure cap dels teus esglais, de les teves sortides de botador? Caldria poder dir que les nostres existències anaven tan llatines que tot em semblava que duraria per sempre? No sabia veure res on no hi fossis tu. Imaginar-me el món sense la teva presència no era faedor. Si mir els quaderns que escrivia no hi trob cap indici ni un que em pugui provocar la menor sospita. Rememor pàgines viscudes i no hi veig cap senyal que anunciàs la catàstrofe. Escolta: «sent les músiques de la bellesa, el tremolor propi, per entre nuus d´aigua i profunditats desconegudes. No creus que som un cos d´imatges, de memòries i d´oblits, d´insistències a cada palpitació de les hores? Cauen al fons de nosaltres les imatges i la podridura. El món no està ben fet, però nosaltres sabem sargir les teles païdes, els esqueixos del temps, l´atac de les malenconies. No sents com es despulla el nuu d´aigua i sal? Com bastir-ho?» He anat a l´hotel en ruïnes de damunt aquell roquissar marí tan perillós perquè sabia que allà podria trobar algunes respostes. Potser també esperava poder reconstruir l´itinerari de la distància que ens allunya. Ja sé que és una transgressió, una putada. T´havia dit que no tornaria a trepitjar aquells llocs d´ignomínia. T´havia repetit que no intentaria recordar cadascuna de les nits en què visquérem dins el fems d´aquella successió de cambres abandonades a tots els vents i a totes les tempestes. Allà trobàrem alguns dels més potents verins de l´amor, emperò no fórem feliços. Ofegava la teva por amb expedicions ardides cap a l´ofec, cap a l´afàsia. I en tornava exhaust, ple de les ferides de les roques com ganivets de pedra, amb el cervell estormiat de nedar per davall aigua en els límits de l´oxigen en sang, fet un explorador fracassat que no duu ni els senyals dels horitzons, dels trets, de les batalles perdudes. Va ser una decisió impensada. Un desig violent de les algues mesclades amb els escarabats i els crancs que formaren la zoologia cruel d´uns instants inoblidables. No era gaire tard. L´horitzó de Macaral em mostrava el mateix espectacle de niguls que ens embambà la tardor quan ens coneguérem. Es desplegava l´Arbre del Món: dins el cel tavellat s´obria un buit que era una soca que creixia per ambdós costats en dues grans branques. Va durar molt poc. Emperò em va fer caure totes les teves llàgrimes, com una tempesta. Descobrires les abelles que xuclaven la mel de les flors d´heura damunt una pèrgola mig esfondrada. Allò ens va ajudar a veure-hi més. Seguíem els vols irregulars dels insectes damunt aquelles inflorescències rodones com uns apicultors curosos del seu ramat. De vegades el zumzeig ens excitava i acabàvem rebolcant-nos damunt aquella terrassa perillosa, sense barana, si cau no cau damunt l´heura, les abelles i el mar. O ens passàvem les hores, fins que arribava la fosca, dins la vigilància estricta d´aquelles circumvolucions d´uns animals que treien l´ambre de les flors amb tant de delit com aquella necessitat d´afectes que ens embargava. No podia sospitar res. No sentia passar el temps. Vivia sense témer-me´n, alguna cosa de terminal, de definitiu. I vaig quedar xop de tu. L´Arbre del Món va tornar hemorràgic mentre recorria la piscina rectangular damunt el mar i contemplava les ones que pegaven fort contra els formigons enclavats als cocons, a les tenasses i als penya-segats. Era un territori d´exili. Ho vaig entendre mentre els esquitxos del temporal em guiaven cap a l´abís infondable dels teus braços. El mar tan ple de cims blancs era l´extrem d´un temps d´acer. Les saladines em menjaven la carn. No hi havia gavines, ni corbs marins, ni coloms salvatges. Només els llençols d´escuma que ens taparen en aquelles vegues inacabables. Coltells dins l´aire. Una por menudeua per les estances. Els pares morts i nus dins els llits d´hospital roents. La clariana d´un sacrifici ignorat. Reviviscències humides. Crosteres a les paraules. El tel que ens unia sura pel sutge de les cuines ennegrides de l´incendi. I aquella cambra darrera. Viva. Intacta: l´altar de la metamorfosi.
