Com podia ser que hi hagués tantes de coincidències en la vida de dues persones d´un mateix temps històric? Com havia arribat a trobar tants d´elements que tenien un paral·lelisme tan exacte que vaig pensar que eren fruit de la meva imaginació? Com hauria d´intentar posar ordre en aquell garbuix de papers on hi havia les empremtes vives d´uns personatges que semblaven inventats per la ment d´una escriptora eixelebrada? Tot havia començat quan vaig veure que uns obrers treien un caramull de trastos vells d´una casa d´aquelles del capcurucull del Terreno, per devers el carrer del Polvorí, just devora el bosc de Bellver. Sempre he tengut vocació de brocantera i vaig demanar si hi havia coses per vendre. El treballador més simpàtic m´indicà que pujàs al xalet i parlàs amb el propietari. Dit i fet. Aquell home gran i retut que em va rebre i em va fer seure davall una parra mig esfondrada que feia de porxo em va dir que la seva tia Sofia s´havia suïcidat la setmana passada a noranta-nou anys. Allò m´impressionà. I em digué que si m´interessava em podia vendre la biblioteca i un caramull de paperassa. D´una forma impetuosa li vaig dir que sí. A les prestatgeries hi devia haver un centenar de llibres, i una lleixa era tota plena de carpetes, quaderns i blocs de tota casta plens d´una lletra menuda i molt bona d´entendre. Li vaig fer moltes de preguntes i em va citar per a l´endemà. La història era apassionant. Sofia, vint anys, mestra, bella, amb molta de classe, amant de la literatura i dels viatges, coneix un escriptor, Gaspar Taronjí, quaranta-un anys, misantrop, dibuixant, inestable, turmentat; 1936, s´enamoren i esclata la guerra civil. Viuen en aquella caseta, que domina la badia de Palma, tota envoltada de tarongers i palmeres, entremig d´un clima de por i de resistència, els anys d´un gran amor apassionat, fervent, ple d´embranzides d´exaltació i períodes de defalliment. Sofia es vol casar, però ell no. Ella fa classes. Ell escriu, pinta, té depressions molt profundes. Beu. Ella comenta en el seu diari: "Cada història d´en Gaspar és una protesta, plena d´humor i ironia, contra l´oblit, l´avorriment, la banalitat, la visió estereotipada de l´ésser humà, la tirania. Estic tan enamorada d´ell com de la seva obra." I en una altra nota: "Dels seus contes m´atreu la densitat lírica, l´obertura fantàstica i un tranquil fatalisme que converteixen les seves teresetes en membres d´una família estranya, raríssima, escardalenca, en la qual el pare és la figura mítica i dominadora que converteix la vida del fill en un infern." Feia feina amb aquells materials com amb les restes d´un trast en ruïnes o les despulles d´un naufragi, però hi havia alguna cosa en aquells fragments de diaris, de notes mig rompudes, de papers fets malbé pel temps, la deixadesa i els insectes, una cosa que em menjava per dedins, que impulsava la meva curiositat per aquella parella estranya: la mestra passional i l´escriptor insuportable i hiperestèsic, tot ple d´impulsos masoquistes que l´empenyien cap a mons irreals en què els fantasmes sexuals i una luxúria desenfrenada ho amaraven tot. I el nigul negre del suïcidi sobrevolant paraules i dibuixos. I, sobretot, aquella clarividència que li fa omplir planes i planes que no publicarà mai ningú: "La funció més fonamental de l'esperit és inventar faules, crear contes. La força motriu del coneixement humà és la convicció que al final de les meves investigacions el sentit del món, el sentit de la vida, es trobarà. Cercam sentit al capdamunt de bastides i apilaments artificials, de nivell en nivell. Malgrat això, els materials de construcció que faig servir es van utilitzar un cop, abans; vénen oblidats, contes fragmentats o històries perdudes. La poesia reconeix aquests significats retuts, restaura paraules als seus llocs i les connecta per les velles semàntiques. La calor del sol que cau damunt l'aigua subterrània en aquesta parcel·la de terra produeix una fermentació de substàncies verinoses, alguns derivats tòxics de la clorofil·la." Sofia es tem que ja no el pot seguir per aquell laberint d´abismes, de talls irremeiables, d´una bogeria que converteix la convivència en un camp de batalla. Ho escriu com pot: "Aquesta ambivalència en l´obra i en la vida constitueix un dels problemes més importants de la convivència i de la prosa de Taronjí: hi veig una vacil·lació constant, una incapacitat per prendre una permanent (també en el sentit emocional) actitud cap a la vida. A través d'històries comunes i experiències humanes, alguna cosa més gran pot trencar la descoberta i tota possibilitat de reconstrucció. Les qualitats destructives de la vida de Taronjí fa que m´hagi decidit a separar-me´n. Ell, que és tota la meva vida." Estic com si m´hagués passat per damunt una tempesta solar, sense aire, sense atmosfera, sense aigua. Mir dins les tenebres i veig dos punts de llum que espiregen. En la ficció la veritat no és l'argument decisiu i final: és la probabilitat. Moltes vegades els descobriments i revelacions de la ciència són a l'avantguarda de les transformacions anàlogues en la literatura i l'art. Aquí ve la feina de l´artista de la paraula: saber obrar, fer obra de la bona amb aquestes veritats objectives i convertir-les en el més fràgil de la seva subjectivitat, en l´escriptura. Així el lector podrà observar l´estructura i el funcionament de la psique humana en els ritmes i els sentits de la literatura. A vint-i-set anys, Sofia, quan ja està ben segura que no serà ni esposa ni mare amb en Gaspar Taronjí, el deixa. I fa el seu primer intent de suïcidi fracassat. Reneix a la vida i no va tornar a veure mai més en Gaspar. L´escriptor i dibuixant té un final molt segle XX. Un espia alemany, que el vigilava a una casa molt pròxima on va viure amb na Sofia durant aquells anys, el mata de dos tirs al cap un dia de novembre de mil nou-cents quaranta-dos. El segon suïcidi de Sofia va ser amb antiàlgics, somnífers i una botella de xampany que va deixar al refrigerador. L´endemà era l´aniversari d´en Gaspar Taronjí. Post scriptum que hi té molt a veure. Bon amic, Bru, això és la sinopsi que em demanares. Ja em diràs si et pot interessar que conti amb molts més texts i detalls aquesta història tan no-resera. Una besada. Josée.
