Diario de Mallorca

Diario de Mallorca

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Confessions Llibertines

Estudi de llunyanies

Escric perquè en tenc ganes. Escric per estar tancat dins una cambra. Escric perquè m´estimin. Escric perquè estic molt enfadat. Escric per ser feliç. Escric perquè no m´oblidin. Escric perquè ador els misteris de l´escriptura

Estudi de llunyanies imatge d´Herb Ritts

Quan em pos a contar retrob per camins que no duen enlloc una certa innocència. Tu tenies setze anys i a punt la joia el juny de 1964 quan et vaig conèixer a Barcelona, tota excitada perquè t´acabaven de dir que et publicarien la novel·la, Rosa de pols, que em deixares en un mecanoscrit estibat de correccions fetes a mà i que acab de trobar dins una maleta estotjada en uns porxos que, per mor d´un problema d´humitat dels veïns del pis de dalt, he acabat buidant amb quatre estirades; tu em digueres que volies un lector crític, ben dur, i et vaig assegurar que aquestes dues característiques no eren el meu fort, però vaig agafar aquelles dues-centes planes picades amb una màquina d´escriure que tenia la cinta molt gastada i em vaig treure els ulls per degustar les teves paraules trenades amb l´habilitat d´una persona que viu en el bessó de la literatura. Em deixava meravellat aquella capacitat de fer vibrar el món, de caçar-lo amb la xarxa fràgil de les paraules, de convertir-lo en una matèria seductora que m´abduïa completament i se m´emportava cap a llocs i situacions que no hauria imaginat mai amb aquella nitidesa sorprenent, em presentava personatges que s´entregaven amb la generositat dels desconeguts que en un breu encontre et poden dir coses més essencials que els amics de sempre i, sobretot, em donava aquest plus de vida que només un llibre és capaç de provocar en la banalitat de la nostra existència. Creaves un malentès tan gran amb la teva escriptura (i per afegitó amb l´ambigüitat del teu pseudònim, Lakis Proguidis) que, alguns moments, semblava que aquelles pàgines fossin escrites per un home. Aquest tret dominant al llarg d´aquells capítols curts i punyents en què descrivies la deriva ardent dins les textures polifòniques de la nit barcelonina d´un amant abandonat, em va enganxar amb una intensitat tan terrible que vaig mossegar l´esquer fins que aquell ram d´hams de les planes se´m clavà a totes les cèl·lules de la sang. Record que va ser com si hagués pres una sobredosi d´aquells àcids que de vegades, en aquella època de prohibicions i censures de la dictadura franquista, ens arribaven d´Amsterdam i ens feien volar i perdre´ns per cels, paradisos i inferns de totes menes. Una estació a l´infern ple de delícies podria ser la impressió d´aquelles soirées quan ens trobàvem a un bar enfonsat sota un cornaló del carrer Comte d´Urgell, Bar Lapsus, dins unes ombres tremoladisses, davant una successió de negronis que constituïen la benzina de les nostres converses inacabables quan em lligaves tots els voravius de la sensibilitat i electritzaves els caps solts que em penjaven d´un jo que encara no sabia res de les absències vertaderes ni dels buits que no es tornen omplir pus mai més. Tu no descrivies, suscitaves sense aturall. El cafè on es refugia de la intempèrie íntima el protagonista de la novel·la, que rellegesc a tota, esdevenia una atmosfera calidoscòpica en què un androgin amb una vida caòtica, un transsexual enfonsat en els pantans de la solitud, una exballarina sarcàstica, un pensador febrós i audaç i una exmonja que teixia un cant de dol amb la delicadesa d´una condemnada a mort, entrecreuaven les seves vides exigües i singulars en un garbuix tan complicat com entendridor on tu sembraves les lloves malignes i els encisos tèrbols d´unes existències marcades i macades per unes nafres que no tenien tancall possible. Inventaves troballes rares, absurdes i precioses d´una elegància refinada i, alhora, brutalitzadores. Obraves per capil·laritat tota una sèrie d´efectes que em deixaven fascinat i evocador, siderat seria més exacte, i sé que em costava deixar les teves planes com si amagassin algunes de les potencialitats senceres del meu futur. No renegaves de les fetes de la història i repeties que eres un repescador d´excèntrics, de curiositats, d´autors, d´atzars, de reflexions inoïdes, de pensaments allunyats de les modes. Posaves en present les coses que havies passat, travessaves les trames, els personatges, els sabers amb la fondària lleugera del passejador que sap que no hi ha fronteres, o més ben dit, que les suposades fronteres són planters de novetats, de lectures creuades, de cambres de ressonància, d´ecos a punt de perdre´s. Eres deliciosament inactual en un moment en què tothom volia ser modern, cartografiaves èpoques obsoletes i les converties en material de futur que no s´atrevia ningú a contemplar de front per mor d´aquella fulguració perillosa que desprenien. Hi havia en aquelles pàgines una experiència mental i sensorial de retorn que creava sismes imprevists i m´estamenejava cordes interiors que ni sospitava. Aquelles violències narratives incontrolades, aquells furors que apareixien com llamps sobtats d´una tempesta que arriba quan tot és una bassa d´oli, em seduïen amb la intensitat del convers a una religió de convulsions i escatologies. Et vaig estimar com s´adoren les coses impossibles, com s´aprèn l´idioma de la fugacitat, et feies el món a la teva mesura i et fiaves de les il·luminacions, de les intuïcions més arriscades. Obraves amb aigua règia que dissolia les vulgaritats, les repeticions i els llocs comuns. Els teus fonaments i les teves parets mestres podien suportar tota casta de lletratrèmols i d´aproximacions radiogràfiques, fins i tot des de les perspectives més microscòpiques, perquè la dualitat de la teva natura et donava un candor que confegies amb una intransigència cruel, emperò, cegat per la teva carnalitat esplendorosa i per la teva veu acolorida de sentits, no vaig saber veure aquell mirall gegantí que ens separava en la música del temps, ni em vaig poder desempallegar d´aquella necessitat que tenia de la teva cadència que em contava les gateres de ser sol, la por del fracàs, l´obsessió de la mort i la temptació de l´odi. Per això, quan em deixares, vaig navegar pels temporals d´unes fantasmagories tenebroses en què les pintures negres de Goya eren els meus companys de viatge. Les bótes buides són les que fan més renou, em digueres el darrer capaltard grisós i trist que ens veiérem al cafè Almirall amb una brusquineua de fons. Pens que m´hauria estimat més que escrivissis amb un academicisme pompier, ridícul, i no m´haguessis deixat d´aquella manera, tirat com una llosca.

Compartir el artículo

stats