La primera vegada que la vaig veure duia un maquillatge de crepuscle i parlava fluixet com si cada paraula li sortís de molt endins; cames llargues plantades dins unes sabates negres amb taló d´agulla, potent cabellera castanya, un vestit de seda carabassa amb un escot esplendorós (vaig saber que li havien hagut de tallar els pits per mor d´un càncer i aquelles sines magnífiques eren els fruits de la medicina reparadora); boca gran amb un joc de dents que cridaven al canibalisme; nuca vulnerable. No ens presentà ningú i, sense témer-me´n, estava asseguda al seu costat davall un fassers que pegaven a l´hortet ecològic que havia muntat na Caterina, cadascuna amb una copa de vi negre i parlant de la lectura. No estic segura que les persones sempre millorin gràcies al que llegeixen. Tampoc no estic segura que els escriptors que s´aventuren en els territoris més foscos de l´ànima en tornin sempre il·lesos. Un amic meu novel·lista va acabar ingressat a una clínica psiquiàtrica. Quan l´anava a veure em deia que es demanava contínuament si escriure el que es desitja és bo en si mateix. I jo afegia, o llegir el que es desitja. Sentia les teves paraules, Laia (ens havíem dit els noms davant una proposta meva uns minuts abans. No m´agrada parlar amb algú que m´interessa sense saber què nom. És una mania!) i no podia deixar de mirar els teus ulls. Hi havia alguna cosa commovedora en aquella forma de fitar-me com si fos l´únic ésser vivent damunt al terra. Crec que va ser això el que desencadenà aquell mecanisme que ja coneixia i em feia molta de por. Sen tia com el paisatge em travessava: era figueral i ametlerar, paret seca i call vermell i aquell fons d´horitzó en què la mar i el cel es feien u dins l´hora foscant. Aquell vespre per primera vegada després de molt de temps em sentia amb l´esperit un poc disponible. En novembre el cel sembla molt alt i em sembla molt trist. I tu, quin mes t´estimes més? També el novembre. Les postes de sol són plenes de núvols multicolora i sembla que no s´acaben mai, el cor em batega més aviat i tenc la impressió que torn més forta. Respir en l´aire una espècie d´energia i al mateix temps em trob com si esperàs alguna cosa, esper l´arribada de l´hivern vertader. En aquells moments vaig sentir que surava dins l´aire una olor dolça de fulles mortes. M´hauria agradat que aquesta conversa hagués tingut lloc en un altre moment i en unes altres circumstàncies. Havia anat a la festa de Caterina perquè en Josep m´havia insistit molt. Has de sortir un poc de la clínica. Necessites orejar-te. El coma de la teva germana pot durar mesos. Però vull estar devora si es desperta! I quan dorms a ca teva, no es podria despertar? Venga, et recolliré prest i així podràs tornar d´hora. Pobra germaneta meva atropellada per un motorista gat! Quan em venia al cap aquest pensament na Laia impregnava el meu univers com un somni que tomba sense renou, gota a gota. I el problema era que això no em semblava gens desagradable. M´hauria agradat que les coses quedessin sempre així. Era menys dur que pensar que ella desapareixeria del meu món. Sé que li vaig dir d´una tirada. Els instants de bellesa que neixen en els intersticis del temps em semblen vertaders miracles. Ella parpellejà un poc i sense deixar-me dir res més amollà: En el meu cas l´amor i l´imprevist van junts del bracet. M´entusiasma la gent que per les seves idees estranyes em sorprenen en el moment en què menys ho esperava. Fins i tot quan som vulnerable i estic esgotada, això és ver. No sé si empesa per un automatisme vaig contestar: és ben bé un capaltard de novembre, hi ha una olor de final de tardor. Era un d´aquells moment infinitament densos. I estava segura que aquell esclat provenia de la meva germana que estava en coma. Em moria de ganes de contar-ho tot a Na Laia. Però tenia por de rompte l´encantament d´aquella hora darrera per introduir un element tan intens, tan trist. Na Laia m´escoltà amb atenció i un encarcarament fort en la fesomia, com un rictus de dolor. Quan acaba el meu relat m´agafà la mà i em digué: Me´n record del passatge d´un llibre que vaig llegir fa estona. Deia que si s´escolta per atzar una música magnífica, la sentiràs de bell nou abans de morir. Un capvespre assolellat, el protagonista d´aquest llibre es passejava pel carrer i va sentir que sortia d´una tenda de discos una melodia tan bella que s´aturà una bona estona per escoltar-la. Allò és un missatge que li dirigeix el destí, per significar-li que la mort és present en el aspectes menors de la vida humana. Ell sap que en el moment de la seva fi sentirà ressonar els sons sublims d´aquesta mateixa trompeta. No sé perquè et cont això... Vaig pensar en el mòbil del meu germà. No s´ahvaia romput amb el xoc i quan l´havia mirat em vaig trobar que la darrera cançó que havia escoltat a l´Spotify era September d´Earth Wind and Fire i allò em posà la pell de gallina. La vaig posar. En el moment en què començava aquesta cançó tan malenconiosa na Laia digué: Pensa que ara això és com un record que no sap molt bé que n´has de fer. La nit havia caigut de cop i ens trobàvem allà, les dues, lluny del bull de la festa i entre el cant dels grins i el fru-fru de les palmeres. Na Laia va encendre una espelmeta que estava dins un pot de vidre. I vaig tornar veure els seus ulls grans i tendres que em miraven a través d´un somriure. Sents les fulles que cauen? No tenc cap poder sobrenatural però de totes maneres en una determinada època vaig començar a percebre coses invisibles. El temps s´estira i s´estreny. No et deixis atrapar per les seves urpes.
Aquella nit partirem plegades de la festacom dues amigues que fa estona que no s´havien vist i es retroben per casualitat. Tot era com un laberint i com un somni.el mecanisme de l´amor s´havia posat en marxa amb la suavitat d´un encontre, imperceptiblement.
