Només vaig dir: riure és una emoció que conté totes les altres: les llàgrimes pugen als ulls, la sang umpl les galtes, la suor davalla pel front, el cor enfolleix, ens sufocam. Aquella vella foto somniada fou un fil conductor d´emocions que no podia definir. Ella era Gloria Grahame amb una sabata d´argent entre les mans. És l´amor i el desig i l´incest i la traïció i la por i la còlera, i després d´haver esdevingut tot això aquella sensació que fa que la Grahame em sembla intocable com a talent i com a dona, com si estigués feta per ser una força amb la qual no es pot mesurar ningú. Sabia que allà hi havia una transferència de memòria: mirades, gests, una tensió, mans que buiden, mans que escriuen, mans que acaronen, mans que teixeixen, mans que ofeguen... La Grahame és implacable! Sé que em vaig despertar amb el sentiment d´una gran troballa. Esgarrapava indicis, per petits que fossin, i només sentia el so del vent entre les fulles, un reflex de crepuscle en un vidre, una mirada per la finestra damunt la ciutat, uns sostenidors en terra, el tors d´un home nu vist d´esquena. No arrib a trobar les paraules per poder dir aquell trencaclosques que m´envoltava quan em vaig despertar. Aquelles imatges contenien alguna cosa tan profunda més enllà dels mots que fins i tot ara, entre les boires de la primera llum, les sent quan allò que articulaven es dissipa com el fum d´una flama apagada. La fascinació i la por, es poden mesclar? M´ho havies demanat al principi de la festa amb aquella cara de no haver romput mai un plat. I jo havia tingut aquell atac de rialles que et va caure tan malament que quasi em deixares tirada. Sé que no vaig ser justa, ni coherent, ni lògica. Tu m´ho havies dit. Cal excavar davall la superfície, dins el pervers, l´obscur, l´inconegut. I quan jo sortia de botador tu semblava que no ho podies resistir. Hi havia una exaltació en els teus moviments que em va semblar exagerada, quasi falsa. M´hauria agradat que en aquell moment sonàs la música d´una estació de tren on hi ha dos enamorats que se separen per primer cop. Aquella situació de solitud sobtada que havies creat em produïa una atmosfera ofegadora. I delirant. Estava segura que partiries sense que me´n temés. Hi havia molta de gent en aquella sala de ball d´un altre temps, i això era perfecte per a qualsevol juguesca. Tu m´ho havies dit quan hi arribàrem: una cosa sense importància per a algunes persones pot ser, per a d´altres, tan cruel com la mort. En aquell instant del record va ser com si no tocàs en terra, com si em trobàs fermada dins un sac de plàstic en què l´oxigen començava a mancar. Em feia las impressió que no em veia ningú. Tu t´havies convertit en un buit negre que s´omplia a poc a poc d´absència mesclat amb les bellumes dels amics i coneguts que m´envoltaven com un terbolí lent. Aquell any havia estat terrible. Mon pare, que feia molts d´anys vivia amb un amant jove, s´havia mort, i m´havia deixat una petita herència que mumare va fer tota casta de maniobres per apropiar-se. La psicòloga m´havia dit unes frases que em quedaren gravades: els depressius tenen tendència a actuar amb més calma que els altres quan es troben sotmesos a una forta pressió o a l´amenaça d´una catàstrofe. Ja esperen que les desgràcies arribin. Tu havies aconseguit crear-me un costum que duia clavat en mi mateixa. El ritme del temps compartit que impregnava els nostres cossos s´havia convertit en un còmplice perillós. Ara, en aquest angle obscur de la sala de ball, podia filar per un replà de lucidesa quin era el meu estat: em trobava dins la paradoxa d´una intenció de fer el dol que precedeix o anticipa la pèrdua de l´objecte. Tot això em deu haver fet gastar el potencial d´energia d´una vida sencera. I em va entrar el delit de moure´m, d´amagar-me, de fugir a un altre lloc, a un altre temps. Em vaig aixecar com si em trobàs en un pont sobre un abisme, amb por de caure, amb por d´acubar-me. Però hi havia una força que em permetia fer tots els moviments que volgués amb cambra lenta. Hi havia massa gent perquè algú es fixàs amb el meu estat. Em vaig trobar pujant les escales cap aquell entresolat immens que dominava l´antiga sala de ball. El mirador era extraordinari perquè dins les clarors, espirejant, podia distingir cossos i cares amb una nitidesa quasi excessiva. Plovia, plovia amb un so plàcid, acaronador i tenia davant una d´aquestes imatges que s´esfilagarsen quan les intentes filmar dins el cervell perquè sembla que no són defora, que les duus dedins, que formen la matriu de tot allò que veus. La sensació lluminosa del cel entrava pels murs de vidre moderns, la llum exterior que s´afebleix a poc a poc, la lenta vinguda de la fosca i aquest crit, que només jo som capaç d´escoltar, se segueixen en mi en un altre moment més antic, un moment de la meva adolescència en què els ametlerars i els boscos, el color del cel, la mar, la seva mà sobre la meva espatla i la seva arrissada cabellera bruna, la seva cabellera olorosa, viva, pivoten encara ara, lentament, en l´opacitat del meu cos. Aquella mà que m´agafava per la cintura no era la del meu cosí Andreu. Aquell home ja era un desconegut que havia ocupat la pell d´aquesta còrpora exaltada, tan meva, que començava a sentir dins les orelles un zumzumeig mesclat amb la música electrònica que em feia entrar en un vertigen sec i serè. El clotell del meu cosí Andreu entre les mans tapades pels cabells reülls era un norai dins la tempesta. Quan més lluitava per no pensar, els pensaments esdevenien més vius, intensos, terriblement clars. I em va agafar un desig irresistible de mirar cap avall. I amb una emoció estranya, indefinible, mig d´horror, mig d´opressió desfeta, vaig enfonsar els ulls dins l´abisme. Tota jo em trobava penetrada d´un immens desig de caure, una tendresa dura per l´abisme, una passió absolutament incontrolable.
