A Mallorca vaig descobrir el silenci de les pedres. La immobilitat i la immortalitat d´aquella matèria que ha precedit l´home (hauria de dir "els humans" per ser políticament correcte. Me´n fot! Som una dona vella i no canviaré les meves aradores per una correcció impostada), i el sobreviurà, s´oposen a les metamorfosis incessants del món botànic, zoològic i humà, que s´han d´adaptar a les proves a que els obliga el medi natural. Aquell viatge que havia organitzat el meu nét, en Salvador, em semblava l´inici d´una aventura incomportable. Podria escoltar de bell nou les vibracions de les pedres? Sabria que aquestes fusions, aquestes pressions, aquestes ruptures, aquestes empremtes de la matèria sobre la matèria han deixat dedins i a l´exterior unes traces que de vegades s´assemblen a una escriptura, i que, en efecte, transcriuen esdeveniments de milions d´anys anteriors als nostres? Crec que fou allà on vaig aprendre per una intuïció que no sé d´on em venia que en els arxius de la geologia ja hi havia present, disponible per ab operacions inconcebibles, el model d´allò que seria més tard l´alfabet. La crònica de les pedres està separada per una distància incommensurable de les nostres línies de lletres produïdes pel moviment del puny, esclau dels músculs, dels tendons i de les neurones. Aquella pedra que sospesava sabia que havia estat fang, sediment o lava. En aquella època en què encara era una nina innocent, i també perversa, cal dir-ho, sentia que l´obscura història del planeta consistia en canvis violents o lents, en recurrències, en metamorfosis, en cops de força, de vegades mancats o reeixits, igualment inexplicables. Sabia que les pedres, com nosaltres, estan situades a l´entrecreuament d´innombrables transversals que es retallen les unes a les altres i fugen cap a l´infinit, d´un nuu de forces massa imprevisibles per ser mesurables i que designam amb el nom de sort, atzar o fatalitat. Ara sé que alguna cosa d´inexplicable existeix en nosaltres al principi i es retroba a la fi, després d´un llarg eclipsi, més enllà de les circumstàncies exteriors que ens han enriquit, però també adulterat. Sé que tot esforç és, finalment, va, però tot esforç correspon a una necessitat essencial de l´ésser. Puc confessar que estic un poc regirada? Escric tot això a una plagueta d´espiral amb les cobertes vermell de pebre de cirereta que vaig trobar ordenant llibres, papers i andròmines de tota casta a la cambra diogènica. Pas un guster d´escriure preguntes que em vénen al cap com si res. Em passava el mateix quan la padrina materna, Dionísia, em va venir a cercar al col·legi de Lestonnac de Barcelona per dur-me a Mallorca a passar l´estiu. Mumare feia tres mesos que havia mort, mon pare estava destinat a Lleida d´inspector de mercats. I jo havia pegat un parell de coces a la Mère Superieure i m´havien expulsat immediatament. Què és el que permet una trobada? Per què em sent més atreta per un que per l´altre? Per a què serveix escriure si no és per desxifrar el món, per intentar veure-hi més clar? Per què cal formar frases per desespesseir l´ombra, mantenir el pensament en estat d´alerta i així poder avançar un poc? És en mi que la història pren cos. És el meu cos allò de què la història prendrà possessió. La padrina Dionísia tenia els cabells grisosos i una ona blanca i encrespada damunt el front que li donava un aire marcial. No va voler escoltar gaire els sermons de les monges i em va treure, ajudada pel seu xofer, d´una revolada. Era el juny del 36 i el país anava convulsionat pels quatre cantons. Aquella mateixa nit agafàrem una cabina de primera del Ciudad de Cádiz i l´endemà ja anàvem amb el vell hispano-suiza cap a Viderba. Ara, aquest viatge a Mallorca després de tants d´anys em treu de solc i m´alegra una cosa de no dir. Estic segura que em redonarà cos, em farà escriguera, em col·locarà dins una cambra d´ecos i ressonàncies de la infantesa a ca la padrina de Viderba, on malgrat els sembradors d´amnèsies sé que vaig ser molt perceptiva, molt viva, i no sé si una mica feliç. La tia Nita i en Feliu, el meu cosí salvatge, ens esperaven al final del caminal dels fassers, davant el portal rodó d´aquella possessió alta i quadrada de pedra maresa, Viderba, que ens pertanyia des de feia més de tres-cents anys, com deia la padrina quan es posava contadora de les glòries de l´avior, una avior local, encara que només fos del poble de Salern, on els Rius de Penya eren considerats senyors amb tots els ets i uts. Ara, quan baixam d´un taxi que ens ha duit des de l´aeroport a aquest extrem perdut damunt el mar a mil per hora, tenc una estretor a la boca del cor. Una allau de persones, de fets, de sensacions i d´aromes se´m tira damunt i em vol esclafar. Dic a en Salvador que no deixi cap maleta i partesc escapada cap al primer aiguavés. Em rep na Nadia, una equatoriana dolça que amb el seu home, n´Armando, fan de posaders perquè aquell casalot no caigui per avall. No puc treure´m del cap, mentre mir els quadres foscs, els mobles pesants i aquella atmosfera enllaunada dins el temps primer, la imatge de madò Pereta, la criada, cuinera, majordona i dama de companyia, tot alhora, de la padrina, amb aquells cabells negres i arrissats que li arribaven fins damunt els ulls i entre el quals et mirava sempre de biaix (en conten de grosses. Maten homes a les carreteres i als cementeris, han agafat molta de gent. És un desveri! I a la Península diuen que cremen esglésies i maten capellans i monges. Ai, Andreveta, son pare enmig de tot aquest infern!). He travessat el segon aiguavés, la sala de les aranyes de Murano i arrib fins a la lògia que pega damunt el fondal dels Muts i des d´on es veu tot el poble i l´illot de les Al·luleies. Deu ser ver que de nins vivim la vida sencera d´un glop per repetir-nos després estúpidament, cegament, sense cap sentit? En Fèlix era dominador i dolent, sort que li sabia les tresques i el duia per allà on volia. En una barca vella, amagada dins un coval de les roques viderbenques, guardava una antiga pistola del padrí, que havia mort a la guerra del Marroc, i una capsa de llautó amb els doblers que robàvem a la padrina, les cartes, els paquets de tabac, un ganivet i una llanterna. Tot ho tenia embolicat amb un hule negre perquè no agafàs humitat. I al fons hi havia una botella de conyac que havíem agafat de la cuina i que ens servia per engatar-nos quan estàvem molt avorrits. Aquesta és la meva darrera estada a Viderba: despulla podrida d´un món esbucat, exvot, relíquia, trast del no-res. Ca nostra! Crec que la setmana que ve se´n duen tot el mobiliari. L´ha comprada un noruec que vol omplir les parets amb la seva col·lecció d´art contemporani. Els taxadors han deixat una targeteta amb la descripció de cada cosa i el preu. Només amb això podria fer un llibre. En Salvador vol que anem a passejar abans que faci fosca. Faig com si no estigués cansada. I després de canviar-me aquella roba de viatge i posar-me còmoda, en Salvador i jo ens trobam davall els pins del jardí i anam cap als penya-segats. És el camí de Passatemps. I sense témer-me´n començ a contar a un Salvador que m´escolta embambat alguns dels secrets de família que no coneix ningú més que jo.
