Diario de Mallorca

Diario de Mallorca

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Confessions Llibertines

Cicatrius

He après a desconfiar de l´estil, que es pot convertir en una col·lecció de llocs comuns d´allò que un mateix ja ha escrit

Cicatrius

Ell parlava bé, amb una certa facilitat. No em cansava d´escoltar-lo. Sèiem a la vora de les algues seques i de la mar. No hi havia ningú en aquell caló sense nom on havíem arribat després d´una mala fi de voltes i revolts. Ell observava molt la natura de les coses, tot el que grella, tot el que vola, tot el que sent: els camps plens de ravenissa grogosa, els colors vermellencs de la terra plana dividida amb parets seques, els figuerals que perdien la fulla i aquell paisatge que esdevenia plàcid, clapat de pins, de garriga olorosa, de mates llentrisqueres d´un verd apagat, d´aritges espinoses, de coscolls tortuosos, d´ullastres arreveixinats, d´estepes bleneres, i d´aquelles roques tacades de líquens rovellats i de fonoll marí, un pano-rama que penetràvem com en un tràveling llarguíssim i que descobríem recobert per un amfiteatre de niguls blancs però amb les panxes molt negres. Ell sabia i deia els noms de cada planta, de cada arbre, de cada lloc: Can Miraprim, Can Llaneres, Can Colomí, Can Bonic, Can Cantenidormen... Em demanares: Creus que plourà? No et volia contestar. No sabia dir res davant l´allau dels teus mots que descrivien els punts cardinals d´aquella geografia de sensacions. Després vaig amollar: m´agradaria que esclatàs una tempesta molt forta i així ens podríem amagar dins aquella cova que hem deixat enrere. No et fan por les ratapinyades? Jo agafava una grapada d´algues mesclades amb arena gruixada amb copinyes petites per dedins i la llançava amb força cap a l´aigua. Ell mirava el terbolí que aquella acció breu i seca havia provocat damunt la superfície transparent. Sí, vaig dur un diari quan començava a estudiar Medicina a Barcelona. Hi apuntava quasi tot allò que m´impressionava, em feria, em tocava, em feia exaltar, m´entristia, em devorava... Sempre he tingut molta de voluntat. I cada vespre, abans de colgar-me, agafava la plagueta d´espiral i amb una ploma que havia estat del meu padrí patern, que va ser metge de Montuï-ri, confegia narracions, digressions, pensaments, els dois de tot el dia. Sabia que el llenguatge era la casa de l´ésser i escrivia amb molta de cura. I escrivia records incandescents d´un passat que com un astre viu m´omplia la cal·ligrafia d´ecos, de ressonàncies, de nostàlgies de la infantesa. Els records em feien companyia. Volia, en acabar la carrera, engatjar-me amb els Metges sense Fronteres. I ja m´imaginava recorrent països d´Àfrica on em dedicaria a curar, a salvar gent de l´horror previsible on acaba la podridura d´aquest món. Estudiava com un fanàtic, feia pràctiques a l´Hospital Clínic, els professors m´empenyien cap a la recerca, però jo m´estimava més infantar salut. Vaig abandonar el diari quan vaig conèixer na Rosa i me´n vaig enamorar com un boig. No podia escriure. Tot em semblava fluix, fals, forassenyat, estúpid. Na Rosa era una companya de curs. Ens passàvem el dia plegats, estudiàvem plegats, anàvem al cinema plegats, parlàvem molt. Algunes nits ella quedava al meu pis fins a la matinada i després l´acompanyava al seu pis entre les resplendors acarabassades de l´alba. Ens descrivíem l´un a l´altre. Dèiem el color dels ulls. La finor de la pell. La dolçor d´un mugró quan l´acaronava. La dolçor de la mà. Ella em parlava i jo la mirava. Jo la mirava amb els seus ulls. Passaven els mesos. Estava al cel. Escoltàvem l´un a l´altre el batec dels nostres cors, dels nostres pensaments. Na Rosa li deia que no havia sabut abans d´ell ser tan desitjable, d´un desig d´ella mateixa que ella mateixa podia compartir. Na Rosa em deia que tenia pànic. Les converses eren de cada vegada més llargues. Dies sencers. Nits senceres. De paraula, per telèfon, per escrit. Ens escrivíem cartes inacabables, impossibles. Jo creia tot allò que ella em deia. La creia. A poc a poc ens acostumàrem a ser feliços moltes d´estones. Passen mesos, passen anys, dos, tres anys, més, quants ja no ho sé. Han començat a caure gotes. Ell em diu que caldrà cercar aixopluc. Jo li contest que podem banyar-nos. Ell em fita com si fos una orada. Mir cap a ell. I a través d´ell també. I encara molt més lluny d´aquell horitzó cendrós. Més enllà de la fi. Veig sense veure-hi. Sí, és això, diu ell, i em dóna la mà. Per ajudar-me a posar-me dreta. Aquella mà m´enrampa i m´aferr als seus dits per no caure. Tota jo tremol. Ell es tem de la meva emoció, de la meva commoció. Estic regirada. Com si em trobàs en un xuclador. Allunya´t de mi, dic amb un aire un poc melodramàtic. Sé que estic a punt de plorar. Però les gotes de pluja em salven, es confonen amb les llàgrimes. Tu sembla que no vols ser conscient d´on surt el meu amor. Amor? Eternitat! Com si et defensassis d´una batalla. Com si et blindassis d´unes bombes inexistents. Com si tinguessis por de morir desfet pels traus que t´obren els meus llavis damunt la pell salada, lletosa, extrema... Anem cap a la cova de les ratapinyades, dius en un sospir. Començam a caminar aviat damunt l´arena. Tu m´arrossegues com si jo fos la despulla d´un naufragi. Jo intent deslliurar-me de la teva força. Tu fas com si no et temessis de res. I corrs perquè ja fa aigua de clauet. No vull anar a la cova. Tenc por. I entre els milers d´homes que hi ha al món m´he hagut de trobar amb ell. Pobre petit amor de l´adolescència llunyana... M´envoltarà amb els braços i ja estaré perduda. Però voldria saber el final de la història. De la història amb na Rosa. De la nostra història. No ens queda res més ara com ara que matar el temps. Falten set hores per al teu avió. Ho he dit per fer-te mal, per fer-me mal. Quin gaudi hi pot haver sense dolor? Em fas mal. Fes-me´n sempre. Ara som una dona que és feliç amb el seu home! Ho he cridat amb tota l´ànima. I jo som un home que és feliç amb la seva dona! De tu vull el dolor d´haver-te estimat com un tatuatge a la cara interior de les parpelles. Així et veuré quan ja no hi vegi. M´havia tapat amb l´americana i la cortina d´aigua era de cada vegada més espessa, més violenta. No vull pensar en la teva partida. Vull sentir-la sols. Passarà el temps i la sentiré encara. Pensaré en aquesta història com en l´horror de l´oblit. Crec que t´estim. Ho he dit sense pensar. M´has posat els llavis entre els cabells que regalimaven, com si em volguessis beure. Has dit fluixet: na Rosa em va abandonar per un metge molt important. Em volia morir. Vaig provar el suïcidi. T´he dit: és una història simple, brutal, antiga. M´has dit: no et vull perdre. Tenc por, he contestat. De no veure´t pus, de no trobar-te pus, d´oblidar-te. Ens hem aturat de cop. Ell m´ha mirat als ulls plens de pluja. Ell m´ha estret fort amb els braços i m´ha besat molta d´estona. No hi havia cap diferència entre els seu cos i el meu. Ah! Del bé, no en queda res; el mal, però, et signa la pell i dura sempre.

Compartir el artículo

stats