Ser viu era una ocupació i una tasca. Ser viu i mantenir-me net, pentinat i alimentat és la tasca a la qual em dedic des que Maria de Gràcia, la meva dona, va morir fa un mes just. Com una pena o un dolor corporal que torna quan ja em creia que havia desaparegut, així apareix aquesta angoixa que se´m posa a la gargamella i no em deixa respirar. És la mateixa que vaig sentir quan ella va venir d´aquella revisió mèdica trivial amb la cara tota trasmudada, i em va dir, abans de donar-me la besada habitual: Tenc un tumor al pit dret. Va ser com si un assassí entràs a la casa i cop en sec em clavàs un ganivet al coll i em deixàs fred, estormiat, mort. No vaig dir res, sé que no vaig dir res, i em vaig aferrar a aquell cos que estimava tant i el vaig estrènyer amb els braços tan i tan fort que ella em va haver de cridar que m´aturàs perquè l´ofegava. I tots dos, alhora, com quan festejàvem i hi havia algun malentès entre nosaltres que es desfeia, ens posàrem a riure. Asseguts al sofà de la sala na Maria de Gràcia em va contar la feta fil per randa. La mamografia era molt clara: hi havia una excrescència com un ou de gallina. Record que la paraula excrescència en la boca de Maria de Gràcia em va petrificar. Crec que no la hi havia sentit dir mai. Jo no m´aturava de fer-li preguntes. Ho volia saber tot i tot d´una. Ella em tranquil·litzava amb la seva veu dolça i fonda com si el malalt fos jo. La doctora Ferrà diu que allò que més l´estranya és que jo no hagués sentit res, que no m´hagués descobert aquesta protuberància. Una altra paraula que no em sonava gens. I jo li he contestat que no m´havia fet gens de mal i que si havia anat a la revisió era d´una forma automàtica, perquè em tocava com cada any. M´ha mirat la mamografia de l´any passat i l´ha vista neta. Sé que analitzava cada paraula que na Maria de Gràcia em deia, i aquell neta em va fer mal. I ara t´has embrutat? Això va ser el primer que em va passar pel cap mentre ella em contava que ja tenia hora per a l´endemà. Li feien una biòpsia per analitzar si allò era bo o dolent. No, només em posaran anestèsia local, no passis pena. No estic gens regirada. I tu estàs tan verd que pareix que t´ha escopit la mar! I aquí tornava a riure amb aquelles dents magnífiques que semblaven voler esborrar totes les angoixes, totes les preocupacions, totes les ansietats. Des que la vaig conèixer a la festa d´aniversari d´un cosí meu, en Tomeu, al Mal Pas, em vaig enamorar de la seva manera de riure: era un signe de llum. I no em vaig torbar gens per a demanar-li si volia sortir amb aquell jove misser que feia de passant d´un dels millors notaris de Palma. Festejàrem quasi dos anys. Na Maria de Gràcia dominava quatre idiomes i després de fer estudis de comerç es va posar a fer feina a la cadena d´hotels Tramuntana. També li agradava cantar. Sí, a la festa d´en Tomeu, va interpretar acompanyada d´un guitarrista tota una sèrie de boleros d´aquells que em feien tornar beneit, especialment "El reloj", els brodava. I va ser llavors quan, sense esforç, vaig saber que era viu. Que allò era viure. Que allò era la vida. Els estímuls de la seva llum es convertiren en uns anys de festa. Ens casàrem a l´ermita de Pujalt, molt a prop d´allà on ens havíem conegut. Érem alguns familiars i els amics. Anàvem vestits amb vaquers i amb camises de flors. El capellà sense sotana ens va dir que l´única feina vertadera que teníem era estimar-nos. Record el mar de la badia de Pollença d´un blau quasi negre, i un cel Puríssima al cel. Sé que vaig tancar els ulls una estona i na Maria de Gràcia em demanà: No et trobes bé? Vaig contestar abans de menjar-me aquells llavis molsuts i vermells: som al cel. L´amor vertader comença amb una cosa compartida en silenci. Volíem tenir un fill. Però passaren dos anys. I fou quan vaig parlar amb el doctor Femenies i em va dir que calia que ens féssim proves. Els resultats foren clars. Na Maria de Gràcia s´havia de fer un tractament hormonal. Va ser com un miracle. Al cap d´un any va néixer na Bàrbara, que feia el nom de mumare. Sona el telèfon. No el vull agafar. No vull contestar a ningú. No vull recordar. Crec que fou quan na Bàrbara ja anava a l´Institut Ramon Llull que començares a cantar amb la Coral Nazaret. M´agradava que tornassis a cantar, però no podia suportar tants d´assaigs i algunes tournés que ens separaven. I a més a més hi havia els teus viatges de cada vegada més freqüents per motius hotelers. T´havies convertit en una executiva de confiança i tenies tot el món a les mans. De vegades quan l´acompanyava a Roma o a Cuba sentia la força del poder empresarial que exhalava. Torna a sonar el telèfon. No el puc agafar. No puc contar a ningú com he passat aquest any. La biòpsia va demostrar la virulència del càncer. Començaren amb una quimioteràpia que et deixava baldada. En un mes t´aprimares molt. I et varen caure els cabells. Quan em veies apurat em cantaves vou-verivous com si fos un infant petit. Després t´operaren. L´estada a la clínica Vistamar va durar massa temps. T´hagueren de repetir l´operació perquè trobaren uns ganglis afectats. Tu ho suportaves tot com una santa. Jo et deia: ets la meva santa i et faré una catedral. I tu tornaves a riure amb aquelles dents un poc engroguides i aquell rictus de tristesa que no et deixava per molt que volguessis dissimular-lo. Quan tornàrem a ca nostra em pensava que tot s´havia acabat i que reviscolaries amb moixonies i aviciaments. Tornares a recaure. T´hagueren de fer radioteràpia. Em record com t´era de difícil, dur i cruel, parlar. Jo t´estrenyia suaument entre els braços i tu xiuxiuejaves cançons. Crec que et morires així, dins la dolçor de la morfina i del meu bressoleig. Avui he intentat ordenar la correspondència. No he volgut obrir les cartes de condol. He tirat les cartes dels bancs. I entremig he vist una carta que venia de París i això m´ha encuriosit. Tu eres una enamorada de París i sempre que podies cercaves una excusa per anar-hi. Plegats ens férem tota la geografia d´aquella ciutat intoxicadora de felicitats. He obert el sobrecarta i hi he trobat una cal·ligrafia neta i clara. Estimada Maria de Gràcia, fa molt de temps que no t´he fet arribar quatre mots de lletra; no és per manca de ganes, tu ho saps, és allò de no posar-s´hi perquè voldries dir tantes de coses que totes les trobes pobres i vulgars. Jo t´enyor, però tu ja ho saps. T´estim tant que no sé si podré guardar la promesa que et vaig fer als jardins de Luxemburg aquell vespre de tardor quan acabàrem besant-nos damunt les fulles daurades dels plàtans. Et vull veure. Et vull tocar. Et vull sentir. Et vull estimar de més a prop. No tenc moral d´amor. La tens tota tu. I em mates amb el teu silenci tan prolongat, tan difícil. Per això avui m´he animat a escriure´t aquests mots per trobar una mica de coratge. Amb tot el meu amor. Sebastià. He llegit moltes de vegades aquestes paraules en carn viva. I no sé què fer.
