Com voldries que començàs? Una vegada i una altra em veig caminar tot al llarg d´aquests corredors, a través d´aquests salons, a través d´aquestes galeries, d´aquest edifici d´un altre segle, un hotel amb nom de mar, immens, excessiu, lúgubre, on uns corredors segueixen uns altres corredors, silents, deserts, amb una decoració tenebrosa i freda d´estucs, de marbres, de miralls negrencs, quadres de fons recremats (que mostren jardins a la francesa amb gespes geomètriques, troanes tallades en forma de con, avingudes de grava, balustrades de pedra, estatuària clàssica damunt peanyes de marès) i un altre cop columnes de fusta pintada de color de sang que enquadren fileres de portes, de cambres, de galeries, de corredors transversals, que desemboquen a sales desertes, sales sobrecarregades amb una ornamentació d´un altre segle. I duc dins la boca dues frases que amoll amb un ritme atonal i que són la banda sonora d´aquesta forma de dir tot quant podria constituir material del record que no voldria que s´esborràs en un no-res, com tant d´altre, com quasi tot: all is lost, nothing at all is lost. I tu com un eco repeteixes: all is forgotten, nothing is lost. Per què en anglès? Tot és perdut, res no és perdut. Tot és oblidat, res no és perdut. Era exactament així. Pos "exactament" en cursiva com faré amb totes les paraules que puguin prendre un parell de sentits. O aquells als quals jo, escrivent curós, sàpiga donar-los-els. On era? Ah! Sí, a l´hotelàs barroc i macabre on sura el desig i la pèrdua. I l´espera. Massa coses per a tan poca claror sobre els protagonistes que ara per ara queden ben amagats entre tant de cartó pedra. I la veu? És la veu d´un home. Sembla la veu d´un home. No hi ha cap ombra de transvestisme? Una veu descriu tot un paisatge laberíntic en què els únics plafons d´informació són aquells quadres socarrimats pel temps que permeten veure „finestres secretes„ com era el jardí a la francesa amb avingudes de grava e tutti quanti. I dos personatges quasi confusos entre els arbusts del clarobscur, una dona i un home, que parlen. T´agradaria que tornàs la veu monòtona i neutra d´aquest home del començament? I sales silents en què les passes d´aquell qui hi avança són absorbides per estores tan pesades, tan espesses que ni un sol renou arriba a l´orella, com si l´orella mateixa fos lluny, molt lluny del sòl, de les estores, molt lluny d´aquest decorat pesat i buit, molt lluny d´aquests corredors que travessen aquestes sales, aquestes galeries, aquesta construcció d´un altre segle, aquest hotel gegantí, luxós i lúgubre on corredors inacabables peguen a corredors deserts, sobrecarregats d´un decorat ombrívol i fred de panells amb motlures, marbres, miralls, quadres quasi negres (al mateix jardí a la francesa, ella i ell són devora una escultura de Dido i Enees damunt una peanya quadrangular; ella diu: Per què em mirau així?; ell respon: La primera vegada que us he vist ha estat als jardins de l´hotel Mediterrani. Tota sola, un poc apartada dels altres, dreta contra una balustrada de pedra damunt la qual havíeu posat una mà amb el braç mig estès. Estàveu girada un poc de biaix cap a la gran avinguda central i no m´heu vist venir. Només el renou de les meves passes damunt la grava han acabat per atreure la vostra atenció i heu girat el cap), enquadraments esculpits a les portes, fileres de cambres, de galeries, de corredors transversals que desemboquen a sales desertes sobrecarregades amb la decoració d´un altre segle en què les passes d´aquell qui hi avança són absorbides per estores tan pesades, tan espesses, que no arriba cap renou ni a l´orella pròpia... No sé si aquesta fórmula de recordar seria del teu gust. Potser hauries dit: És com beure el reflex d´un vi, perquè ens duim als llavis el reflex d´una copa. Eres així de clara. I hi hauries afegit: Caldria que prenguessis en compte els efectes sobre el lector d´allò que escrius. Per tot això que sé que em diràs, voldria poder escriure en una llengua monosil·làbica (i això no vol dir que tots els mots tenguin una sola síl·laba, sinó que tota síl·laba té un sentit en si mateixa); una llengua aïllant (sense derivació: cada paraula una creació nova); una llengua que comportàs quatre tons més un to neutre (el sentit d´una síl·laba depèn de la inflexió de la veu); una llengua en què tots els indicadors de circumstàncies i tots els modalitzadors són partícules independents, i l´ordre dels mots és per consegüent primordial car els lligams lògics no hi són precisats mai. Sí aquesta llengua existeix, és el xinès, que afavoreix la suggestió i permet fins i tot dissimular qui parla i a qui. Ah! Quin somni! Quina meravella! Quina cal·ligrafia de ficcions, d´invencions misterioses, d´exploracions apassionants, de paradisos verbals! Però no sé xinès. I intent amb el meu català més planer poder conservar aquella primera visió d´ella que se´m va clavar ben endins, gravada en el meu esperit, i que voldria quintaessenciar. I convertir en matèria comunicable. Per això no vull explicar res: mostr. Som el que veig, som el que sent. Som el que escric. Coneixia l´amistat: aquest pur intercanvi sense possessió, aquesta manera d´estar al món fonamentada en la discreció vigilant, dos valors morals sobre els qual es pot construir un art de viure. I tu eres una altra cosa. Puc dir l´amor? L´home del quadre del jardí ha avançat cap a la dona que es trobava devora l´estàtua amb un home i una dona. Ell s´ha aturat a una certa distància i l´ha mirada. Ella estava girada cap a ell, però semblava que no el veia. Ell la mirava més intensament. Ella no es bategava. Ell ha dit: Teniu un aire molt viu. Ella ha fet un somriure com a resposta. Per amollar alguna cosa ell ha parlat de l´estàtua. Us he contat que era un home que volia impedir que la dona seguís el camí perquè havia descobert alguna cosa, un perill segurament, i li demanava que s´aturàs. Ella ha contestat que era més bé la dona qui havia vist alguna cosa, però una cosa meravellosa, davant ell, i que la signava amb la mà estesa. Però això no era incompatible: l´home i la dona han abandonat el seu país i caminen dret davant ells. Acaben d´arribar damunt un penya-segat abrupte. Ell reté la seva companya perquè ella no s´acosti a la vorera, mentre li mostra la mar als seus peus fins a l´horitzó. No trobes que me´n desfaig bé, amb els esdeveniments? I els lectors segur que ja han caçat els personatges. No cal que els anomenis amb noms antics, Pirrus i Andròmaca, Helena i Agamèmnon, Dido i Enees. Ells són com tu i com jo o com qualssevol. No els donis cap nom. Ella riu. Ells podrien haver tingut tantes d´altres aventures! Un altra vegada em veig caminar, una vegada més, tot al llarg d´aquests corredors pintats en trompe l´oeil, a través d´aquests salons massa grans, a través d´aquestes galeries, d´aquest edifici d´un altre segle, un hotel de luxe demodé, fals, mausoleic, amb nom de mar, on uns corredors van darrere uns altres corredors, silents, deserts, amb una decoració tenebrosa i freda d´estucs, de marbres, de miralls negrosos, quadres de fons recremats (que mostren jardins a la francesa amb gespes geomètriques, troanes tallades amb forma de con, avingudes de grava, balustrades de pedra, estatuària clàssica damunt peanyes de marès) i un altre cop columnes de fusta pintada de color de sang que enquadren fileres de cambres que no s´aturen de portejar, d´habitacions immenses i buides, de galeries renoueres, de corredors transversals, que desemboquen a unes altres sales desertes, sales sobrecarregades amb una ornamentació d´un altre segle. I un cop més jo avançava tot al llarg d´aquests mateixos corredors, caminava des de feia dies, des de feia mesos, des de feia anys, des de feia una mala fi de paraules al vostre encontre. No hi haurà atur possible entre aquestes parets, no hi haurà repòs. Partiré avui vespre i us duré amb mi. No és així com va acabar tot?
