Vaig en tramvia però no se sent el renou de les rodes relliscant dins el rails, les frenades, els trec-a-trec del grinyolar de la fusta pintada d´un groc fosc d´aquest embalum ple de finestrelles que acaba de sortir de la plaça de la Reina i avança cap al passeig de Sagrera amb un ritme intens, cadenciós, mesurat, calmós que em deixa mirar les palmeres altíssimes, l´esplendor daurat de la Llotja, les murades grisoses, el final brut de la Riera dins el port, els pins entorcillats de la Feixina, les motlures modernistes del bar Cuba, el trull feliç del mercat de Santa Catalina, la grandiositat de la plaça del Progrés, aquella capavallada vertiginosa cap a l´hotel Kursaal, el monument humil a Santiago Rusiñol, les pistes de tenis entre els ametlers, els ailants de l´Aigua Dolça i aquella pujada darrera cap a la plaça Gomila, que és ca nostra. El somni sempre comença així. Una passejada inacabable dins el tramvia de la infantesa amb aquelles parades significatives a cadascun dels llocs carregats de sensacions que em costa molt descriure. Com si els indrets amagassin secrets inconfessables que no puc recordar, com si tot jo fos una bolla que roda rememorant dins la foscor d´un blanc complet totes aquelles ombres que foren la sal i l´aigua de la meva vida. Vaig a veure la darrera dama del Terreno, donya Benvinguda Servera Farreras, i no vull deixar-me dur per cap altra persona que no sigui ella. Ella concentra molts de cossos plegats, i el de la padrina Joana potser en sigui el més viu dels morts. Bona era na Joana Payeres per cantar i contar, per fer vestits com na Cocó Chanel. I donya Benvinguda fou una clienta i amiga en aquest ordre tan exacte que sempre va practicar la saviesa natural amb l´elegància de les dones. La plaça Gomila seria un bon lloc per fer excavacions arqueològiques i intentar trobar les ruïnes, les restes o algun indici del bar Mónaco, del bar Mínim´s, del glamurós night club Tito´s, del bar Joe´s, del restaurant El Patio o de la casa modernista amb jardins i estàtues del doctor Anguera convertida ara en un gratacels repugnant on malviuen un grup d´after-hours degradats. Però no he vengut a fer un ubi sunt? d´aquell que fou el meu barri estiuenc de nin i d´adolescent. Assegur que encara quan agaf l´antic carrer Teniente Mulet i arrib al trenta-dos no puc deixar de contemplar una bona estona la casa de la padrina Joana. Sent una punyida forta enmig de l´esternó com si el temps m´hagués tocat fins al fons. Allà, en aquelles sales immenses amb mobles decó, en aquell menjador amb un llum de llàgrimes de vidre i un rellotge de pèndol, en aquella cuina amb uns fogons de carbó i una gran taula de pi, en aquelles cambres, amb llits de matrimoni i guarda-robes de lluna, des d´on es veia el castell de Bellver, el temps no existia. Un dia, unes hores, eren llavors xifra de l´eternitat. Quants de segles caben dins els horabaixes d´un infant? Record, ara que veig com els okupes i l´abandó han deixat només les parets mestres de l´edifici i les teulades, un capvespre, quan assegut a l´escala que baixava al jardí mirava la caiguda de la llum entre les fulles espesses d´una gegantina figuera coll de dama i escoltava el so de l´aigua d´un brollador que hi havia al costat d´una pèrgola per on s´enfilava un gessaminer florit. Allà, amb un llibre de poemes de Jorge Amado, que havia agafat de la biblioteca de mumare, entre les mans, i mig adormit per la remor de l´aigua i la calor estiuenca, amb els ulls ben oberts a la penombra, vaig descobrir com les hores quedaven immòbils, aturades, com si el temps suràs sense existir. No puc dir que dues llàgrimes em vessaren galtes avall quan pujava les escales del carrer de Rubert per encamellar-me cap al carrer del Dos de Maig, on a una vil·la del capcurucull m´esperava Donya Benvinguda, aquella senyora que vaig conèixer de bon de veres just quan tenia dotze anys, després d´un recital de poesia en el qual vaig participar per les festes de la Verge de la Salut, patrona del Terreno. El Terreno, aquest migdia un poc tapat d´agost i després de les darreres pluges, fa olor de terra banyada d´aquests jardins que han sobreviscut a la catàstrofe, fa olor de cuina de la padrina i de coca de trempó, fa olor dels berenars de pa amb sobrassada i de la cançó La vie en rose que surt d´un altaveu per darrere el bruc d´una tanca. I olor de tambor d´ametla. I sobretot fa olor de flors i de temps aturat. Mentre puig a poc a poc, perquè la costa és molt empinada i em falta l´alè, m´arriben sentors que el nas i el cap juguen a identificar: la flor de taronger és la més bona de reconèixer; després, en un altre tram de carrer em trob l´olor un poc cursi de les glicines que es mesclen amb l´aspror dels geranis i del pitòsporum. Puc veure una mànega que rega un pany de terra i amb el plugim fa pujar la frescor arranada de les herbes nobles i guaridores, el romaní i el moraduix, l´alfabeguera i la farigola i la sàlvia. Donya Benvinguda em donava unes tasses de sàlvia quan em notava un poc escanyat i em deia que aquella herba em deixaria la veu de baríton. I reia. I rèiem. Quan faig la volta per agafar el carrer del Dos de Maig m´arriba una bafarada de perfum de llorer que em fa volar el cap. Donya Benvinguda em va ensenyar a estimar-me. Crec que això va ser el tresor que amb la seva intel·ligència i dolcesa va saber fer-me veure, fer-me sentir, fer-me viure. Era una gran lectora de poesia i una contadora de records, les dues grans atmosferes en què em va introduir per guiar-me amb mà d´amiga i de mestra alhora, d´una mestra que es fa amiga i viceversa. Mentre camín, amb més energia em ve la imatge d´una de les darreres vegades que la vaig veure abans d´anar a estudiar a Barcelona. M´havia convidat a dinar. Hi havia altres amics, un professor, una escriptora, un matrimoni de músics. Després d´un magnífic àpat (record l´arròs sec i un gelat d´ametla, que eren unes d´aquestes olors que feien part d´aquell univers) baixàrem a prendre el cafè al jardí. Dins l´ambient distendit davall l´ombra verda d´un immens bellveure es varen perdre aquelles formalitats de la taula i tothom contava coses més personals. Quan ja havíem sentit les històries dels convidats, Donya Benvinguda, va començar a desgranar records amb aquella veu plàcida i generosa. Record un record que em va contar mumare per aquí mateix quan era petita. I pensau que record aquell record que ella recordava, el dia que „segons li contava la seva mare, recordadora també„, mossèn Cinto va venir a aquesta casa per donar les gràcies a la mare de de la seva mare, perquè el meu besavi de Barcelona, el pare de la mare de mumare, havia signat el dictamen pericial on afirmava que el mossèn no era boig. També em digué que al besavi li havia regalat un exemplar de Flors del Calvari dedicat i Les Floretes de Sant Francesc amb uns versos: Ab mà sacrílega el món / gravava sobre el meu front / l´estigma de la bogeria, / puix vós l´haveu esborrat / que l´apòstol de la Umbria / vos pagui la caritat. Quin gust poder recordar aquests versos recordats tants de cops! No me´n tem i ja som davant la taca hemorràgica de la gran buguenvíl·lea fúcsia i blanca que tapa mitja barrera de l´entrada de la casa de la dama del Terreno. Toc la campaneta tres vegades amb suavitat com si estigués a punt d´entrar en un altre món. I sé que una presència activa m´hi espera.
