L´amor és la història més antiga del món, però les vides no són tan diferents per molts segles que les separin. Sol, a la terrassa, que domina el port de Palma ple de lluminàries i la Seu convertida en un pailebot encès que avança sobre ciutat, mir amb delectació i somnieig aquesta zona negra i gran del mar solcada d´alguns punts lluents. Amb el renou de fons de la nit i la gran cúpula del cel on les llàgrimes de sant Llorenç cauen sense que les vegi mai, sent la separació de n´Inge amb la serenitat d´un figura de marbre. El masoquista que duc dedins posaria al lector de compactes la veu de Gianna Nannini amb aquella cançó, "Aria", que va ser la banda sonora del nostre llit més apassionat i enfollit. Just quan n´Inge la posava, jo ja sabia que volia festa i començava a enravenar. Crec que com el ca de Pavlov ara em podria passar el mateix i fer-me un solitari a la seva salut. Després de dos anys i mig junts i havent-nos embarcat en una nova vida, en una nova feina, en unes noves amistats, em va dir que "ja no sentia el mateix", gran frase per a un adéu que m´abocà al desconcert i la fúria i em va submergir en un dolor lent que he anat anestesiant a base de no pensar-hi i d´una química forta. Els primers dies vaig començar a intimar amb l´abisme. Al principi el veia lluny i, si bé l´intuïa, fins ara no n´havia reconegut mai ni el color ni la forma. És com un pou llarg, estret, fondo i d´una voluptuositat que em desconcerta. Tampoc no m´hi vull enfonsar i per això tampoc no m´importa gaire fins a on arriba. Però hi persistesc nit rere nit. A mig camí del possible final, no me´l puc treure de damunt. Supòs que, al capdavall, és el que m´agrada i, a voltes, també em diverteix. Però ja sol passar-me això: enmig de la sensació més amarga puc acabar sentint-me genuí. No havia estat mai tan conscient de les meves emocions, dels interrogants que generen els interrogants, de les acrobàcies sobre el buit. No es mou res al meu costat i faig petits gests que semblen més viscuts que els del dia: encendre una cigarreta, escriure a mà en aquest quadern com en els vells temps o agafar el text de la Fedra d´Espriu que em va regalar fa uns dies na Tiana, l´única amiga coral de bon de veres, quan li vaig anar a contar el meu desastre. Crec que les paraules de Fedra et poden fer una bona companyia, em va dir amb aquell somriure tan enigmàtic que sap posar en els moments més transcendentals i que a mi sempre em deixa desarmat per a qualsevol resposta. I afegí que per a ella els personatges tràgics eren uns bons propiciadors de la felicitat. Quan la vida et fa mal és que no t´has fet prou gran, insistí. Com podia ser que aquella dona damunt la cinquantena, casada des de feia més de vint anys amb el meu amic Tòfol, un hoteler que es passava el dia viatjant cap a Mèxic i Santo Domingo amb aquelles secretàries que eren descaradament les seves amants pogués dur un equilibri vital tan nítid, tan estatuari. Si no fossis una dona casada, amb marit i tres fills, et demanaria per festejar. Es va posar a riure com una descosida i em va dir que allò que li agradava de mi eren aquestes sortides de to tan de comèdia de boulevard, tan encantadorament seductores, tan falses. Quan va amollar la paraula "falses" em vaig posar molt seriós i la vaig tallar. Em pots dir el que vulguis, però no et consentiré mai que una cosa vertadera la qualifiquis de falsa. T´he dit tota la veritat. I la mirava fixament a aquells ulls de moixa, immensos, que m´embolicaven amb uns vapors malva que sempre m´havien impressionat. Na Tiana es va recuperar del meu assalt visual, va agafar amb aquelles mans tan delicades el llibret de la col·lecció Raixa i començà a llegir: "En nostre plet, Hipòlit, la part millor fou meva. / Sóc l´Art que et dóna vida. No concedeixo treva / al vell anhel que sento, que dic amb tendres mots, / ben coixos dins del ritme pervers d´aquests versots. / Recordaré per sempre com riuen els teus llavis / i els ulls negres i dolços, però no pas tan savis / que mai endevinessin la causa d´aquell foc / dissimulat a penes pel meu inhàbil joc. I tu, distret atleta, no sospitaves res! / He suportat ben sola el feixuguíssim pes / de l´amor impossible, de força sobrehumana, / jo sola, una princesa d´educació pagana / que a la dissort trobava només una sortida: aquest tan lamentable destí de suïcida". Després hi va haver un silenci llarg. I la vaig mirar amb molta de tendresa, com es miren els paisatges impossibles, com s´escolta la música terminal de les absències. A mi Fedra m´ha fet molt de bé, afegí d´una forma tan poc afectada com qui diu "vols un gintònic?" A vegades pens que tenc un foll dedins que em pren les regnes del cervell i em duu per on vol. Per això quan m´he reunit amb aquella colla d´homes amb els quals ens trobam cada mes al restaurant Samos per menjar-hi uns arrossos secs de xuclar-s´hi els dits, només pensava en distreure´m. I he quedat de pedra quan a les postres l´home de na Tiana ens ha comunicat una jugada que li vol fer. Organitzarà un sopar d´estiu a la finca de Miramar i hi durà la seva actual xixisbeia, na Irina, una russa espaterrant. Em fa molt de morbo que la meva dona servesqui la meva amistançada. No ho trobau extraordinari? Tothom li ha alabat la feta i jo l´he mirat amb cara de prunes agres. He passat tres dies fent-hi voltes. I em vaig decidir a quedar amb na Tiana. No podia consentir que a aquella amiga un animal li fes una malifeta així. Ens veiérem al Varadero, aquest bar sur-mer on no havia vist mai cap conegut. Li vaig dir que no contàs a ningú la nostra cita. Estic intrigada, què passa, per què tant de misteri? Li vaig contar fil per randa les intencions dels seu home. Es va trasmudar, i els ulls, tan malva, s´ompliren d´un fons de tristesa. M´agafà les mans i em donà les gràcies. Em va calfredar d´emoció. No passis pena. Et penses que no conec en Tòfol? No sabia com m´havia de disculpar i ella em renyà. Ets un amic de bon de veres i ho seràs sempre. Al costat del seu golf negre vaig veure que els ulls li espirejaven quan em besava just davall cada galta. El sopar de Miramar va anar com un rellotge. Na Irina, amb uns cabells llargs molt negres, una mirada d´un blau fosc i un cos de model dins un cenyidíssim vestit lilós de la Cortana, va ser molt admirada. Na Tiana hi va fer de perfecta amfitriona, com sempre. I va intimar moltes d´estones amb na Irina. En Tòfol les miraves plegades i reia amb alguns amics. Jo no li vaig mostrar gens de complicitat en tot el temps. Hi havia un conjunt al jardí i ballàrem melodies dels setanta. Quan tocaren "Ma vie" d´Alain Barrière vaig treure a ballar na Tiana. Em va dir que estava molt contenta i em va mostrar, somrient, aquelles dents carnívores tan blanques. Sé que vaig beure molt. Quan la gent partia ningú no trobava na Tiana per acomiadar-se´n. Ni na Irina. En Tòfol estava esmaperdut. Després de cercar-la pertot sense èxit va trobar una nota damunt el llit de matrimoni. Na Tiana li deia que no es preocupàs per ella perquè havia partit amb na Irina a fer un viatge llarg. Ara viuen plegades a Son Bellatrís, una possessioneta de Pollença, i són felices.
