La primera setmana de juliol vaig anar de creuer amb la meva parella i sis bons amics. Mai no havia viatjat d´aquesta manera, i a dir ver tenia alguns prejudicis pel que fa a aquesta modalitat de turisme que com més va més força i adeptes té a l´hora de programar unes vacances tranquil·les i relaxades. No debades encara no fa gaire es considerava una forma d´oci exclusiva i selecta, només a l´abast de les classes benestants. Però amb el temps i la competència s´ha anat popularitzant enormement, fins al punt que l´estada d´aquests vertaders mastodonts de la mar s´ha convertit en una estampa habitual en la majoria dels ports més importants del planeta.
La destinació escollida per al nostre baptisme "creuerista" va ser el Bàltic. Crec que la vàrem encertar, bàsicament per dues raons: la primera, perquè al llarg de la seva costa suau i amable s´hi troben algunes de les ciutats més emblemàtiques de la denominada "Vella Europa" (Copenhague, Estocolm, Tallinn, Helsinki o Sant Petersburg); la segona, perquè durant aquesta època de l´any i com més al nord s´acosta la navegació es produeix el fenomen conegut com a "sol de mitjanit", que ve a ser l´equivalent al solstici d´estiu dels països nòrdics i que es caracteritza per una inusitada duració de les hores de llum solar durant el dia. Tant és així que, la jornada en què ens dirigíem a Sant Petersburg, sortírem a coberta després de sopar i restàrem meravellats en comprovar que a les onze de la nit feia una claror tant o més intensa que la que puguem tenir a les nostres latituds cap allà les vuit del capvespre de l´època estival.
Es tracta d´una curiositat meteorològica força remarcable, d´un component entre científic i màgic que el nostre bon amic i professor Xavier S. s´encarregà d´explicar-nos amb tota mena de detalls. Estàvem contemplant les "Nits blanques", una de les fites més excitants de la nostra travessia, atès que, des de la coberta del vaixell estant, hom podia veure simultàniament, a un extrem i l´altre de la mar, el crepuscle del dia que acabava i el naixement del que era a punt de començar. Romanguérem allà una bona estona, aliens al tràfec de les copes i de la música que ens arribava des del hall central de la nau, literalment embadalits davant el que ens semblava un dels espectacles més fascinants que ens ofereix, malgrat tot, el nostre malmenat globus terraqui.
Estocolm mereix ser vista des de la mar, passejant amb alguna de les barques que per un preu relativament assequible circulen entre les illes i illots que conformen el seu entramat urbà. Entre els edificis més notables destaca òbviament l´Ajuntament de la ciutat, pel fet de ser la seu del lliurament dels famosos Premis Nobel. L´atmosfera que s´hi respira és la pròpia de les ciutats nòrdiques: un entorn net i acurat i una gent pacífica i amable que no fa sospitar per res cap de les intrigues pròpies de les novel·les d´Stieg Larsson. Tallinn, capital d´Estònia, mereix perdre´s un parell d´hores per les seves places i carrerons, la pulcritud històrica dels quals li valgué, l´any 1997, la declaració de Patrimoni Mundial de la Humanitat per la UNESCO. Sant Petersburg és tan imperial com inabastable; mereix segurament bastant més que la breu excursió amb què ens haguérem de conformar i que ens permeté contemplar algunes de les celebritats de l´Hermitage „l´antic Palau d´Hivern de Catalina la Gran„ i la Catedral de Sant Pere i Sant Pau, on estan enterrats la majoria dels tsars russos, des de Pere el Gran fins a Nicolau II. La darrera ciutat de la nostra travessia fou Warnemünde, bella localitat portuària del nord d´Alemanya des de la qual es pot assolir Rostock, on a la catedral de Santa Maria es troba el major rellotge astronòmic d´Europa, una vertadera joia de l´art i la precisió.
Si hagués de definir en una sola paraula les característiques d´un creuer aquesta seria sens dubte comoditat. Una comoditat que, val a dir-ho, es fonamenta en una organització gairebé perfecta, on tota la tripulació i el personal de servei sap exactament el que ha de fer en cada moment. Tanmateix hom no pot deixar d´imaginar-se situacions a frec de l´explotació laboral, especialment entre el personal menys qualificat, que pot arribar a treballar entre 12 i 14 hores diàries durant els sis mesos que dura la temporada de creuers, dissabtes i diumenges inclosos. Aquest era el cas de Melissa, una de les nostres cambreres de taula, una dona filipina que tenia una filla de dos anys que havia hagut de deixar amb els padrins i amb la qual només es podia comunicar telefònicament o a través de Facebook. Vull dir que malgrat la vacança i l´esbarjo mai perdérem la consciència ni un cert sentit de la dignitat, les quals s´acreixien a mesura que ens arribàvem notícies sobre la consulta grega del passat 5 de juliol.
Unes notícies que, ben mirat, tenien molt a veure amb el somriure i l´amabilitat extremes de Melissa i Omar, els nostres simpàtics i entranyables assistents de taula.
