"I jo dorm tota sola", aquest vers de Safo escrit després d´un fracàs amorós, em serveix per poder descriure´m a mi mateixa en un estat que no puc definir. Ja ho deia ella amb paraules ben triades: "la tragèdia contemporània és el refús de les societats d´ara mateix de comprendre, en el sentit físic i mental, l´irracional: la repressió de les Erínies, deesses de l´irracional, del passat arcaic, per la societat del progrés amnèsic. El problema candent i actual d´avui és la transformació de les Erínies en Eumènides, la civilització arcaica no ha de ser oblidada, menyspreada o traïda. Ha de ser integrada a la civilització nova per convertir-la en particular, concreta, històrica." Per què no t´escoltava ningú en aquell rotlo de cals Rodies, en aquella terrassa nocturna damunt un marge de Banyalbufar amb tota la mar antiga i encara amb palletes hemorràgiques de la posta de sol dins el mar? Et trobaven massa enrevessada, massa seriosa, massa clàssica: tot el que em seduïa. Eres l´encarnació del pensament dins una societat estiuenca de gent que només volia els vulgarismes de menjar, beure i parlar de coses tan inconsistents com els xafardeigs provincians de personatges de la política, del cinema o de la moda que ocupaven els titulars dels diaris i les revistes dels baixos. Tu resultaves exagerada i estrident. De vegades, quan veies que el teu auditori et mirava com si fossis una orada, cridaves. I fins i tot giscaves amb una miula que em feia riure com una nina petita davant les cares estupefactes dels qui t´escoltaven. "Per què, si vivim dos moments, no n´hi pot haver un per a la saviesa?" Llançaves aquest interrogant a la concurrència i quedaves tota sola. Mentida: n´Albert, un jove director de cinema, tenia la qualitat de contestar-te amb el seu discurs personal: "M´agradaria, Sol, atrapar-te amb diferents objectius la cara quan crides. També faria servir d´una forma excessiva els zooms amb els seus viatges llargs que s´aferren a les coses i les dilaten, els contracamps continus i falsament accidentals t´anirien bé perquè creen enlluernaments dins la càmera, seria en els instants més tremolosos, els moviments de càmera a la mà podrien ser continus amb tràvelings exasperats i muntatges falsejats per raons d´expressivitat. Hi afegiria ràcords irritants, inacabables aturades sobre una mateixa imatge, mesclaria super vuit i digital, seria l´hòstia! Tot un codi que neix de la teva intolerància a les regles, a aquesta necessitat de llibertat insòlita i provocativa que tens, aquest gust per l´anarquia, autèntic i deliciós." Tu quedaves un poc tocada després d´aquell torrenter de paraules en què les referències tècniques es mesclaven amb formes de fer de les quals tot et sonava molt llunyà. N´Albert et demanava com un infantó: "Sol, què són les Erínies?" i tu tornaves a la realitat, miraves la taula de la qual havien partit cinc o sis persones, pegaves una ullada a l´horitzó negre i amollaves: "Són forces desencadenades, arcaiques, instintives de la natura que sobreviuen. Són deesses, són immortals. No es poden eliminar ni matar. Han de ser transformades deixant-ne intacta la irracionalitat substancial. I de Malediccions es muden en Benediccions. No sentiu aquesta pau serena del tot o del no-res?" N´Albert la mirava fascinat i ella el treia de l´embambament: "Em pots dur un altre gintònic de larios? En qualsevol moment poden atacar les coloracions ideològiques i vull mè." Na Sol ho tenia molt clar en la utopia que defensava: fer possible la supervivència de la cultura antiga, màgica, irracional, les veus de la terra, del cel i del mar, en el si de la cultura moderna. Al final de la nit, quan ja quasi tothom s´havia retirat, encara pontificava: "L´harmonia entre la irracionalitat arcaica i la racionalitat moderna és impossible perquè la nova cultura tecnològica eradica cada signe del passat." Aquelles nits d´un estiu tan xafogós com passional somniava molt. "És la part salvatge de la carn", em repetia na Sol. "La nostra carn és un enigma que s´expressa com un enigma." En aquella època m´havia passat pel cap escriure una Medea. Na Sol ho trobava una impostura gegantina. "Entre totes les magnífiques heroïnes gregues has hagut d´anar a cercar la més assassina. L´has estudiada bé, a més a més d´haver llegit Eurípides?" Paraules seves que em provocaven inseguretat. Jo no li volia contar com avançava en aquell monòleg que feia per a una actriu. Na Pepa López m´havia demanat una peça nova, de baix pressupost per a ella, un director i un tècnic. Havia escrit molts de somnis de Medea per intentar comprendre-la, aglapir-la, fer-la meva i, també, fer-la enfora. Visions de Medea era el títol d´aquella plagueta en què recopilava la realitat obscura dins la qual sofria en unes nits terribles d´insomni i de gelosia: desmesuradament enamorada de Jasó, vivia una escena anterior al naixement en què el seu jo, dotat d´una capacitat infinita d´obeir unida a una capacitat infinita de rebel·lar-se, se sotmet a l´ésser sense cara que no la perdona i li imprimeix la marca d´una maledicció. La maledicció d´una diferència irreductible i irreversible, que reconeix la sacralitat mateixa dels actes i els ritus i la vida emocional lligats a una presència carnal salvatge, excessiva, sense mida. Aquell acte atroç i sense retorn, l´assassinat dels seus fills, seria provocat per un somni en què Medea esdevé sacerdotessa d´Hècate, la que realitzava sacrificis humans a la Còlquida. Aquestes visions d´escenes rituals seran les que inspiraran a Medea l´infanticidi per castigar el traïdor Jasó, l´home racional, en la seva carn més pròpia: els seus fills. Com és que quan et vaig llegir el text de Medea, Sol, deixares de costat les teves rialles desenfrenades, els teus crits violents i aquella exuberant vitalitat per quedar dins un silenci que feia ressonar la tragèdia? Va passar una bona estona fins que te´n recobrares. I molt a poc a poc digueres: "M´entusiasma aquesta dona acerba i transgressiva, d´una feminitat bruta i autèntica, estrangera i bàrbara, que cerca sense aturall una relació sagrada amb el món, que perdrà al mateix moment que s´enamora de Jasó. L´amor i la mort són molt a prop i són les dues fetes més humanals que tenim. En una transgressió definitiva de les prohibicions i els límits sacrifica els seus infants damunt l´altar d´un temps profà. Un monòleg perfecte: la néta del sol vestida d´ombra." Potser són aquestes les darreres paraules que vaig apuntar a la meva llibreta abans d´anar a dormir aquell vespre calorós d´agost de fa dos anys, sense sospitar res. I ara em puja una glopada de tristesa fonda que m´amara per dedins perquè foren les darreres paraules que em deixares, Sol, com a testament. Per què partires amb aquell excés de química que servia per donar-te vida i es convertí cop en sec en el braç immisericorde de la mort?
Post scriptum que no hi té res a veure: ja ha començat el XXXV Festival Chopin de Valldemossa! Avui, el pianista rus, Yevgeny Subdin, recordarà Alexander Scriabin entre d´altres compositors. A la Sala Capitular de la Cartoixa de Valldemossa es pot visitar tot el mes d´agost l´exposició Miratges de Pep-Maür Serra.
