´Hier est demain´

Hi ha escenes del nostre passat que amb el temps, quan miram les coses que no podíem analitzar mentre les vivíem, prenen per a nosaltres una profunditat imprevista i plena de detalls que no podíem sospitar quan succeïen. Ja ho sé, que anava remogut. Ja ho sé, que no hi veia de cap bolla. Ja ho sé, que m´havia fotut una mala fi de cerveses i de xirris. Ja ho sé, que no controlava. Ja ho sé, que m´havia tancat amb pany i clau. Ja ho sé, que el cap m´anava a mil i una pistonades. Ja ho sé, que tenia ganes de manxar fins a esclatar-me. Ja ho sé, que no podia aguantar-me dret. Ja ho sé, que estava esparverat com una mala cosa. Ja ho sé, que era un perdedor dins aquella disco de merda, Demence, encamellat en una tarima d´on us podia veure d´esquena, n´Emília amb la llarga cabellera negra que quasi arribava fins a la moqueta color de sang, i ell, en Verropaquet, el lligador de lligadors, amb aquella embosta de carn entre les cuixes que ho enverrimava tot, abocat damunt el seu cosserrí, menjant-se´l amb golafreria com un bon grufador, i ella, que s´anava fent petita davall els seus abdominals de màquines del Sanson Institut entravessades d´anabolitzants. Ja ho sé, que vaig aclucar els ulls molta d´estona fins que em varen fer mal, i quan els vaig obrir ja no hi éreu. Ja ho sé, que tot podria haver estat el fruit verinós d´un miratge de primavera cap a la matinada davant la mar lluent de color vinós d´una alba que em feia mal com una destralada de lucidesa i desconhort alhora. Simplific grollerament propietats impenetrables. No gos dir tot el que les circumstàncies grollerament em suggereixen. Tenc la impressió terrible que tot el que respirava en aquella disco, Demence puta!, seguiria les seves lleis, flamejaria de riures per grans cercles, es commouria per plaques, sentiria per masses coses íntimes, tràfics secrets i s´elevaria cap a l´inconfessable. Em menjava la foto fixa de la cara encesa de n´Emília on bufaven la xafogor i el color, les amples espatles, el seu ésser negre daurat per les llums, la forma de tot el seu cos vestit i apuntalat per la columna d´en Verropaquet que s´enfonyava per aquella escletxa divina, el pou dels meus desigs, el xuclador suprem, la boca mútica que em feia perdre el sentit. Anava d´esma pels carrers amorosits per un cel blau elèctric, pegava per les cantonades, em semblava caminar dins el buit i trobava cada cop, instintivament, el camí, distingia les profunditats de les capes de la meva carn i sentia zones de dolor. Era un dolor tan fort que m´obligava a observar-lo, a concedir-hi una atenció suprema, a combatre´l amb les úniques armes que tenia a mà: afluixava ressorts, en tibava d´altres, deia, redeia, predeia, contradeia, maldeia fins a l´esgotament. No eren imatges allò que em mancava, sinó tot al contrari. Totes eren ingènues, com les que deuen tenir els orats que baven i no hi són tots. Cap imatge no acabava d´anul·lar la sensació de no entendre-hi res. El fibló de la gelosia no em deixava viure. No sé com hi vaig arribar. Agranava les merdes dels coloms per tota la vorera del safareig. Em vaig tirar de cap dins les algues d´aquell aquàrium foraviler i nedava de banda a banda amb frenesia com si participàs en un campionat contra rellotge en què no hi havia ni clepsidres, ni jutges, ni cap mesura comptable. Mentida. Em compt i em descompt per dedins. M´he passat tota la sortida del sol cercant-los. He anat al Zorbas, que tanca a les sis. Res. He passat pel Yorick, un after-hours de Son Espanyolet on en Sebas m´ha informat que s´havien pirat al Libidos, sense dir adéu a ningú. Na Rosella, que és una xafardera absoluta, m´ha intentat ficar mà mentre mormolava: Deixa-la fer! Ella ha estat la darrera que ha caigut entre les potes del Verropaquet. En tres nits l´amollarà. I sent com amb unes mans lleugeres fa recerques entre les meves pilotes. Em sabia greu deixar aquell gin tònic, emperò no volia acabar a l´apartament de na Rosella, tot ple d´infermeres de Son Espases. Com a darrera estació he anat al Riskaire, aquell xiringuito que arreplega la crème de la crème de les clavegueres nocturnes palmesanes: gent afadigada amb una disponibilitat i un oblit de si mateixos que no es poden tastar dins els ambients de dia. Pere, em dic a mi mateix, aquest aire tèrbol i ozònic alhora et fa mal. Un aire poc memorable, com desitjaria que fos aquesta nit terrible. Ned i em sent la panxa com si m´hi haguessin pegat amb una maça de ferrer. Em maregen unes vibracions trunyellades de fortor i d´innocència. N´Emília no m´ha telefonat com cada matí. Ni m´ha enviat un essaemaessa, ni un uatzap, ni un missatge miserable de veu. La promesa que ens férem, a ca una puta! Les gotes que em queien del front eren de suor i semblaven d´aigua. Les gotes que em davallaven per les galtes eren de llàgrimes i semblaven d´aigua. El pont d´aquella felicitat que feia dos mesos que vivia amb n´Emília s´havia abisat. I queia. Però necessitava convèncer-me que aquella passarel·la fràgil encara resistia. Com podia ser tan cruot que em volgués enganar d´aquella manera? Era com quan de petit quedava quiet al fons del corredor de ca nostra, en aquell racó estratègic on no em podia descobrir ningú, i mirava cap al buit molta d´estona. I sabia que no tovaria mai, que sempre seria com una pastota grofolluda i basta, pesada, que no trobaria mai ni una gota d´alè per enlairar-se. Fou en aquell moment que sortia atropelladament del safareig, quan vaig córrer cap al mòbil, el vaig agafar, vaig prémer el botó, vaig travelar i vaig caure des de molt amunt mentre sentia la veu de n´Emília que em parlava com si res no fos estat.