No sabia com li-ho podria explicar. Potser li contaria que somniava que em tapava la nuesa amb un vestit de mots. Riuria, com sempre, i em miraria com si fos d´allò més normal. Segur que aquesta endemesa era el resultat de les meves darreres lectures d´El llibre dels morts egipci: una banda llarga de papir tota plena de jeroglífics que es col·locava entre les benes de la mòmia per ajudar-la al gran bot a la vida eterna. Sabia que volia passar de l´ombra a la llum, de la invisibilitat a la visibilitat, del no-res a l´exposició. En el moment en què vaig travelar amb aquella bossa negra tota estampada de taxtes color d´argent, sé que pensava d´una forma obsessiva en les darreres paraules que m´havia dit la doctora Salvà: He observat amb molt d´interès que quan vostè parla del que estima, no sé de tot d´una si es tracta d´una persona, d´un animal o d´una cosa. Hi havia una capacitat inquietant i estimuladora en aquesta forma de no donar el subjecte de la meva estimació des del primer moment. Per què vol transvestir els seus orígens? Veig que fa una gran força per esdevenir amnèsic de si mateix. Rondar la seva vida pròpia com un fantasma a la deriva. Romput per un excès de vestits i d´accessoris per donar-se la il·lusió d´existir. Vestits per sortir de la fosca, posades en escena del seu cos de cada vegada més arriscades per provar-se que encara existeix, estratègies de seducció que desemboquen en un cul de sac. Per això, quan la bossa negra tota estampada de taxtes color d´argent s´enredà amb el meu peu dret vaig fer un alè perquè aquella troballa m´allunyava encara que fossin pocs minuts de la cantarella marejadora i enervant. Podria retrobar de bell nou una mica de serenitat i unes espires de joia? En aquells gests de recollir la bossa, mirar si hi havia algú a prop que m´hagués vist, posar-me-la davall el braç esquerre i partir cap al meu cotxe, hi ha el joc d´algú que necessita entreteniment sens falta abans de fer el bategot. La doctora Salvà no havia donat cap importància a les meves idees agòniques, i em va dir que eren efectes col·laterals de la medicació. Vaig embragar com si em perseguís la policia. Ho miraria tot en arribar a ca nostra. Durant el trajecte fins a l´Arenal per aquell passeig Marítim ple de retencions, em perseguien dues idees: la primera visita al doctor Solà de Barcelona quan em va diagnosticar amb paraules tranquil·les, en vostè hi ha una dona; i la segona idea, que era com una abella que em zumzumejava: és la bossa d´una dona, no en sents els perfum d´ambre i de gessamí? He de confessar que vaig intentar aparcar en un moment per manyuclar la bossa negra estampada de tatxes de color d´argent, emperò en el darrer instant, per mor d´un conductor malparit que em va fer una essa i em va prendre el lloc, vaig desistir. El temps s´allargassava i m´enterbolia el cap. En arribar a casa, vaig posar la calefacció a tota, em vaig treure la roba a l´habitació de matrimoni i vaig pujar despullat al meu estudi, que era un lloc sagrat per a tothom. La cova d´Alí Babà. Havia escampat el contingut de la bossa negra estampada de taxtes color d´argent damunt la moqueta rosa i un paisatge excitant s´estenia alguns metres davant per davant del meus ulls astorats. Estic segur que una erecció suau s´insinuà quan vaig decidir-me a agafar, amb els guants de làtex, la cartera negra amb un tancador daurat que estava romput. En veure els carnets ben ordenats, vaig saber que m´havia tocat la grossa. I en llegir el seu nom, Clara, vaig sentir un centpeus que em corria per l´espinada amb la intensitat d´un orgasme. Allò de bisexual i pluriorgasmàtic també em ballava pel cap, n´estic segur. Aquell somriure de dama de Marie Antoinette em seduí. A na Clara li agradaven les fotografies, perquè vaig trobar un àlbum de retrats de formes i èpoques diverses: Clara joveneta en blanc i negre amb una faldilla estampada de roses, Clara amb un camiser de popelín verd devora un home molt gran, Clara amb un vestit de vellut negre amb tres nines, Clara amb un abric de pell d´un vermell cirera amb un militar al costat. M´agradaria descriure com m´encisaren aquelles coses que m´enrevoltaven i que tenien la bellesa del desconegut aliè, això crec que era el que em feia brunzir de gust. Quan pintava amb el llapis de llavis de na Clara la palma del peu dret i comprovava la foscor suau d´aquells pigments tan vaselínics, em sentia transportat a una sala de bany on vaig ser feliç. Prémer l´ampolla de colònia, que semblava un diamant tallat, i sentir aquell nuvolet de frescor d´ambre i gessamí devora l´orella dreta, em va produir l´atac d´ofec que ja sabia. Sort que tenia el flitador a mà. Tot quant agafava, una polvorera, un llapis, una llibreteta, una pinta, un mocador amb dues inicials, un paquet de tabac, un fulard, un encenedor, un clauer en forma de lluna, tot es densificava com si fossin píndoles que em transportassin a llocs anteriors, que fins en aquell moment no havia tornat recordar. Totes aquelles coses desordenades que anava tocant, acaronant, sentint i deixant de costat, formaven un camp magnètic que m´amarava d´una excitació que coneixia massa bé. Aquells petits no-resos que ho fan tot, em deixaven com estormiat. Per què no ho tallares de cop? No ho sé, sí, ho sé. Perquè allò m´agombolava, m´acaronava, em donava un plus de gust, m´empenyia amb placidesa i tremolors cap a llocs familiars amb la intensitat devastadora dels records perduts. Dues ejaculacions donaren testimoni d´allò que vivia. Vaig recollir totes les coses i les vaig posar dins la bossa negra estampada de tatxes color d´argent. Em vaig treure els guants de làtex. Em vaig dutxar amb aigua freda. Vaig prendre tres pastilles. Em vaig vestir d´una estirada. Quan partia va sonar el telèfon i no el vaig agafar. Dins el cotxe vaig posar la bossa negra estampada de tatxes color d´argent al seient del copilot. Quan enfilava cap a Palma per l´autopista, vaig pensar amb James Stewart i els esforços que feia a Vértigo per recrear una dona a partir de la imatge d´una morta. Per què m´agraden tant els vestits jaqueta de color blau marí amb retxetes blanques com els que duia mumare? Na Clara vivia a un àtic que pegava damunt el barri del Puig de Sant Pere. Les claus de la bossa negra estampada de tatxes color d´argent funcionaven a la perfecció. A aquella mala hora ja no hi havia gens de trull, ni porter, ni gent. En obrir el pis, estava a les fosques. La claror de la plaça arribava per les grans vidrieres que pegaven damunt la badia. Quan els ulls s´acomodaren a l´obscuritat, vaig veure un gran retrat de na Clara damunt una xemeneia. En comanaria un com aquest de la meva mare. Mumare morta estrangulada quan jo tenia onze anys. El miraré moltes d´hores, com Dana Andrews mirava el retrat de Laura, aquella Gene Tierny que adorava. Perdut en els meus somiegs, no veuré com passen els minuts, ni les hores, ni els dies, ni els anys. No sortiré pus, perquè quedaré embambat amb les visions: mumare començarà a respirar, a parlar-me, a somriure´m, a acaronar-me el cap de seixanta-set anys, de vuitanta-cinc anys, de noranta-quatre anys, perdut en les seves al·lucinacions, perdut en les extensions inabastables del passat, perdut per les dones vives.
