Ha entrat la primavera i el plugim no cessa. Torna a fer fred. Per la ràdio diuen que les carreteres que pugen a la Serra són plenes de neu. Les previsions auguren que n´hi ha per uns quants dies, que, si de cas, aquells que es vegin en la necessitat de viatjar en cotxe als pobles de muntanya procurin anar proveïts de cadenes. És com si el temps natural s´adaptàs progressivament a la vida real. Caminam cap enrere. Hi ha un retrocés, quant a l´exercici de les llibertats polítiques i socials. La democràcia es refreda, de cada dia. És difícil transitar-hi, si no és amb un joc de cadenes. Aquest paral·lelisme entre el malestar de la naturalesa i el malestar en la realitat social no havia passat mai. I, si de cas passava, només succeïa a la literatura. Era normal, i encara ara ho és, que mentre els personatges del drama es desesperen de dolor i d´angoixa, caigui una tempesta i el cel rompi a plorar, mentre ploren els homes. Però això -ho he dit-, només passava a la literatura. Us recordau d´ Els cims borrascosos d´Emily Bronte , posem per cas? En els paratges boirosos de Yorkshire, sota el temporal, succeeix la història de venjança i odi, de passions desfermades. També a les tragèdies greques, sovint els grans conflictes humans es plantegen acompanyats de tronades i núvols. I, possiblement, l´exemple paradigmàtic del que dic és a Un hivern a Mallorca de la intrèpida George Sand. Mentre Chopin es desespera de por, ofegat per la febre, en una cel·la de Cartoixa, la tempestat fa recular els cavalls del carruatge en què viatge George i els seus fills pel camí intransitable que mena a Valldemossa, entre devessalls d´aigua i fang.
Només succeïa a la literatura. Enguany, amb l´entrada de la primavera entre pluges i neu, hem tingut ocasió de comprovar que, de bell nou, la naturalesa imita l´art. Caminam cap endarrere. Diuen que també ho fan els crancs. La naturalesa imita l´art i de cada vegada ens assemblam més a les novel·les de misteri. Els drets socials, les llibertats guanyades també retrocedeixen, com els crancs. Sí, com els crancs. I hem de conviure amb la decepció com qui habita amb el monstre. Aquest monstre furiós que ens acompanya. Quan era un nin que començava a obrir els ulls a la vida i assistia a l´escoleta de les monges, sor Victòria, la meva primera mestra, ens deia. "Siau bons al·lots, ara que arriba la primavera". Ella sabia que ens agradava acudir al camp a robar ametllons, albercocs verds, a omplir-nos les butxaques de nispros, a enfilar-nos als arbres i guaitar les butzetes dels nius dels ocells. Ens venia a dir que tot això eren pecats. Ni ella ni nosaltres no sabíem la llarga passió que ens esperava. A les portes de la Setmana Santa forçosament he de pensar en la mort i passió de la meva gent. Per vostra passió sagrada... El patiment dels pobles és sagrat, com la vida. I els feixismes larvats són un infern.
Ens queda, potser, la il·lusió que un dia arribaran les primaveres lliures, que sabem on s´amaga la llavor del nou temps, que, algun dia, l´eclosió de la primavera arribarà luxuriant de verdor i els arbres tornaran a treure brots tendres, que les flors ompliran de colors els sementers i retornarà l´esperança dels fruits saborosos, mentre el dia s´allarga i el sol creix. Enguany les flors han retardat la seva eclosió. Enyor aquelles flors boscanes que ompliren de groc. sobretot de groc, la meva infantesa: sordonaies, trèvol, roselles, estepes, cama-roges, espadelles, cards, albons, argelagues... Llavors, quan era un jove que acudia a festejar n´Alícia, les argelagues florien cada mes d´abril. Ella solia posar-se malalta, una mica de grip, i el metge l´obligava a estar-se al llit una setmana. Em parava pel camí a collir-li un brot d´argelaga florida i groga i l´hi portava. Llavors, el groc encara no era un signe de llibertat. Però era una invitació a la vida i un signe d´amor. L´amor, com el foc que crema, és "llama que arde con apetito de arder más", diu Sant Joan de la Creu. Potser la primavera tornarà a convidar-nos a viure l´experiència de l´amor que crema. "Dins un foc abrasador / està es cosset d´en Guiem...", diu una cançó antiga. És la vella il·lusió de collir les roses de la vida, d´aprofitar els dies que fugen, ràpids, de collir els fruits que la primavera ens anuncia. "Deixa´t besar / i si et quedava enyor / besa de nou, que la vida és comptada", escriu Joan Salvat-Papasseit. Sàpigues-ho que la vida és comptada. Malgrat el fred i la pluja, malgrat les inclemències, no perdis l´esperança dels dies bons.
