M´arriben notícies de Catalunya. Em diuen que arreu la gent està trista. M´ho ha dit un amic que m´escriu des d´una petita població perduda en una vall entre rius i muntanyes. He pensat en la cançó de Jacques Brel Le Plat Pays. Em commou la seva veu, l´amor que hi destil·la per la seva terra. Le plat pays qui est le mien. Ens hi parla del mar, de les ones de dunes, dels roquissars, de les marees, de les boires, del vent que arriba de l´est, del ritme dels dies com a únic viatge. Ens hi parla d´amor. Dissortadament, es parla poc d´amor.
Em diu el meu amic que si obris qualsevol dels canals estatals de televisió, quasi només veus gent -comentaristes polítics, tertulians, periodistes, annalistes de l´actualitat, exegetes a les ordres de l´amo que els dóna farratge-, disposada a parlar malament de Catalunya. En parlen malament i enrabiats. Respiren odi. No saben que l´odi fa molt més mal a aquell que odia que no a l´odiat? Quin deliri! Li he dit al meu amic que només queda una única sortida: combatre la por, que la gent que m´agrada és aquella que es baralla amb la por, que lluita contra l´espant , que no s´acovardeix, que no s´aporuga.
I, per a mi, només hi ha una manera de lluitar contra la por: ésser capaç de riure. Contra les veritats totalitàries i hermètiques, contra la intolerància, contra la gent venjativa, només hi ha una manera de combatre: aquella de la qual Umberto Eco en deia la "guerrilla semiològica". En què consisteix? La guerrilla suposa una acció coordinada de fustigament. Doncs es tracta de combatre de manera coordinada per canviar el sentit dels missatges que comuniquen les televisions, que ens envia el poder. Hem d´entendre que tot allò que diuen mentre desbarren, només canviarà de sentit si som capaços de riure´ns dels missatges que pretenen transmetre. La guerrilla, a través de la força i el poder alliberador del riure. Si ets capaç de riure, guanyaràs la partida.
No és la primera vegada que la gent està trista, ni és la primera vegada que ha perdut les rialles. A la Grècia més antiga es contava que aquells que baixaven a la cova de Trofoni per consultar l´oracle, en sortien sense ganes de riure. Era tan poderosa l´experiència que suportaven, que perdien la capacitat de fer una rialla. Es deia que la cova estava connectada amb l´infern i que, sovint, havien de treure els visitants amb els peus per davant, com als cadàvers.
La pregunta que ara em balla pel cap no és en quin moment l´home descobrí que era capaç de riure, sinó en quin moment va perdre les rialles per primera vegada. Quin dia va ésser? Què havia succeït? Sabem que riure és una activitat intel·lectual. Riem, sobretot, amb la intel·ligència, quan som capaços de percebre que el món, a més de trist, és ridícul i absurd. Però el fet de perdre les rialles segurament és engendrat per la por. Per aquella por que, només amb la intel·ligència, podem combatre. La guerrilla desmunta el sentit i trenca la por.
També sabem que riure és un signe de vida. Però, és cert que és exclusiu dels homes i les dones? Riuen al carrer, a la plaça pública, al teatre, al cinema, a les tavernes, al mercat. És cert que només els homes i els déus són capaços de riure? I "la vache qui rit?" És cert que riu perquè la munyen?
Sempre havíem sabut que els animals no riuen, ni tampoc riuen les vaques. Però sembla que riure ja no és, com volia Aristòtil, propi de l´home. Hi ha animals que també saben riure: les rates, per exemple. I les serps riuen com el diable. I els moixos. Se´n riuen dels homes i les dones, els moixos. N´he conegut alguns que s´han rigut de mi. I les granotes. Però aquestes rialles són intel·ligents? No sabria dir-ho. Però també les rates, les granotes i els moixos riuen sovint per no plorar.
