En el discurs que féu només fa dues setmanes el president Mariano Rajoy davant el plenari del Senat que havia d´aprovar l´aplicació de l´article 155 de la Constitució sobre l´autonomia de Catalunya amb la finalitat de retornar-la al bon camí, afirmà contundent: "Estamos ante una violación palmaria y evidente de las leyes". Per què "palmaria y evidente"? Era necessari posar dos adjectius que gairebé volen dir el mateix rere la paraula "violación"? L´adjectiu "palmaria" també vol dir evident, i manifesta, i indubtable, i òbvia, i notòria. La repetició de dos adjectius només pot tenir una explicació: la voluntat d´intensificar un significat. Intensificar un significat denota, emperò, inseguretat. Si Rajoy va dir que la violació, a més de "palmaria" era "evidente" és, probablement, perquè no estava segur que "palmaria" fos suficient perquè el creguéssim.
Cert és que el discurs era ple d´afirmacions que explicitaven de manera palmària la mateixa idea: la violació de les lleis. Havia dit que s´havien ignorat les lleis, que s´havia aprovat una nova legalitat i menyspreat el tribunal Constitucional, que s´havia celebrat un referèndum il·legal... Era la primera vegada que reconeixia la celebració del referèndum que havia negat sempre. I havia dit que s´havien pres decisions antidemocràtiques contràries a la llei, que, si la llei es trenca, també es trenca la convivència, que s´havia fracturat lla societat i dividit les famílies, que tot això havia tingut unes conseqüències molt greus, que els inversors es resisteixen, que... havien fet la santa voluntat de la majoria.
Tot just aprovada l´aplicació de l´article 155, un aplec de fidels rodejaren el senyor Rajoy i l´aplaudiren. Ho vaig veure per televisió. Hi ha una fotografia de l´escena que ha rodat per les xarxes: un grup de senadors se li acosten i l´aplaudeixen somrients. He de dir que aquesta fotografia em va fer mal. S´aplaudeix, quan algú imposa un càstig? Podien aplaudir aquells prohoms l´aprovació d´un càstig? No diré què pens d´aquest càstig, però he de dir que ningú pot alegrar-se d´un càstig, que no és honest aplaudir la imposició d´un càstig, ni decent. On és la dignitat de l´home que aplaudeix un càstig? És clar que han aplicat l´article 155 pel bé de Catalunya. Us recordau d´aquell refrany tan pedagògic: "Qui et vol bé et farà plorar". Doncs, no vull que em vulguin bé, si m´han de fer plorar. Amb aquestes paraules es justificaren alguns assassinats , durant la guerra civil. Vaig conèixer un capellà que afirmava, i es referia a la Marededéu, que una mare a vegades galteja el seu fill o li fot clatellades, per tal de corregir-lo. Així, aquells assassinats, eren les clatellades de la Mare.
L´escena dels honorables senadors que aplaudien somrients el càstig que tot just acabaven de dispensar em va portar a una altra situació dramàtica de la nostra història, potser una de les més vergonyoses. La matinada del dia en què afusellaren Emili Darder, Alexandre Jaume, Antoni Mateu i Antoni M. Ques, molta gent acudí al cementiri de Ciutat a veure´ls matar. Després que l´escamot hagué acabat la seva feina, molta gent que assistia va rompre a aplaudir. Què aplaudien? Em produeix vergonya, només de pensar que alguns dels nostres avantpassats varen actuar de manera tan indigna. Se´m podria dir que no és comparable l´aplaudiment d´aquell grup de senadors amb els aplaudiments d´aquella gent que acabava de veure morir a tirs quatre homes honrats. Potser no és comparable, però alerta a l´hora de començar a aplaudir. Inicies els aplaudiments tot palmejant les fantasies del senyor president i no saps què acabaràs aplaudint.
Després, en iniciar-se l´aplicació del decret, l´ex-lehendakari Juan José Ibarretxe afirmà que un cosa d´aquestes només podia fer-la un estat venjatiu, que en sentia vergonya i tristesa. No es tracta de dos substantius que tinguin el mateix significat. A la vergonya que sentia hi afegí la tristesa. No són el mateix, però els situà en el mateix camp semàntic. Un camp que denota desconhort, tribulació i ràbia.
