Feia referència a les empreses catalanes que han traslladat la seu social fora de Catalunya. No sé quantes són. Se les han endut a llocs que consideraven més segurs, menys arriscats. Ho deia el participant d´una tertúlia de televisió: "El diner és poruc". I afirmava que la gent que té diners no vol córrer cap risc. Quan hi va haver, no fa gaires anys, la crisi bancària i constatàvem que alguns bancs feien fallida i necessitaven el rescat públic, un amic em vingué a consultar: "Què hem de fer amb els quatre doblers que tenim arreplegats?" Li vaig dir, rebent: "Fotre´ls davall una rajola. Res més". No sé si se´n va anar satisfet amb la meva resposta, però li ho havia dit de cor. Davall una rajola, i prou.
Els vells mallorquins, d´aquells quatre doblers que tenien amagats, en deien "sa marrota". És una paraula encara viva, en alguns llocs de l´illa. També a Menorca. Ningú, tanmateix, em fotrà "sa marrota", deia la meva padrina. Però "sa marrota" era per a aquella dona un grapat de diners de la República que havia amagat dins el matalàs, per quan tornaria el règim constitucional. Ara hem après, ho deia un tertulià de la televisió, que "sa marrota" és poruga. El diner -podríem dir el capital- és poruc.
"Sa marrota" és poruga, però és poderosa. Terriblement poderosa. El poder del diner és quasi infinit, com infinit és el poder de Déu, perquè no té límits. Anselm Turmeda en va fer l´elogi i n´accentuà la perversió. "Diners de tort fan veritat, / e de jutge fan advocat, / savi fan tornar l´home orat..." Els diners poden capgirar el món i qui en té pot fer i desfer al marge de les lleis. Però a això, Turmeda ho deia al segle XIV. No sé si vol dir que les lleis són fetes perquè només les compleixin els pobres. I la pobresa, bé que ho hem sentit predicar des de les trones, és un camí de salvació; perquè és més fàcil -llegim a l´Evangeli de Mateu-, que un camell passi pel cós d´una agulla, que no un home ric entri en el Regne del cel. Dos segles més tard, Francisco de Quevedo tornava sobre el mateix tema. "Poderoso caballero es don Dinero". I afirmava de nou que els diners són poderosos, que la cobdícia humana és immensa, que aquells que posseeixen els diners -en diríem les classes dominants-, són enganyosos i corruptes.
Avui es parla del "nou capitalisme". Però segurament succeeix com ha succeït sempre: genera riquesa, però genera desigualtats. Creen riquesa, però no en són bons distribuïdors. No puc dir si aquest també és poruc ni si passarà pel cós de l´agulla. Sabem que cerca la rendibilitat a curt termini, l´optimització del benefici, destrueix l´entorn, oposa els individus i desequilibra els territoris. Sabem també que ha estimulat la immigració per fer pressió a la baixa sobre els salaris. I ha dinamitat la unitat cultural de les velles nacions. I ens ha dirigit els somnis. Des d´ara, la il·lusió és el shopping, res més que anar de compres. I regna el diner sobre el nou ordre, un rei enfollit i poruc. I sobre aquesta por ressorgeix el feixisme etern i salvatge, perquè el diner, a més de poruc, és agressiu. La bèstia sempre és a punt de reaparèixer.
Els centres comercials són les grans catedrals del nostre temps, l´única forma de cultura, l´únic espai ideològic que dóna el que havia promès. I anar de compres és com anar a missa. Cert és que arribar a formar part de l´elit extractiva és l´ambició de molts de joves.
Però el diner és poruc. I si aquesta por fos el símptoma d´altres pors més profundes, d´altres terrors? El cervell humà és un laberint d´incògnites. Sempre et pot sorprendre. I és agressiu. No hi ha res més perillós que l´agressivitat que es deriva de la por. M´espanta, quan s´uneixen ambdues condicions. Però això també succeeix amb les persones. Res no hi ha més perillós que un poruc en disposició d´agredir-te.
