Diario de Mallorca

Diario de Mallorca

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Mitologies

Què diràs als teus fills?

Què diràs als teus fills?

Avui fa quinze dies. Aquest matí he sentit un empresari català que es queixava d´una possible revolució. Algú li ha dit: "Seria la revolució dels somriures". I ha respost un altre: "Després de les porres, no hi pot haver somriures". No m´agrada haver de posar l´accent en les porres, en les càrregues policials de dia primer d´octubre, als col·legis electorals de Catalunya. Les intervencions dels cossos de seguretat -sobre tot les de la policia i la guàrdia civil-, varen esser brutals, repugnants, doloroses i injustificades. La bèstia del franquisme tornava a sortir. No era difícil per a qui ha corregut davant els grisos reviure certes escenes que no arriben a desaparèixer de la memòria. La premsa internacional se n´ha fet ressò, també la d´aquí, i han parlat de violència d´estat. La gent -homes i dones, joves i vells- només volien votar. Portaven una papereta a les mans i es dirigien a les urnes. Defensaven el seu dret a votar. Qui pot dir que votar és il·legal? De sobte vàrem veure a través de la pantalla del televisor les envestides. L´impacte d´una pilota de goma a l´ull d´una jove durant l´actuació de la policia a l´escola Ramon Llull de Barcelona, vàrem veure com arrossegaven la gent cap a fora i la colpejaven, la gent que defensava les urnes. Vàrem veure com molts, homes i dones, ploraven d´impotència i de ràbia. Els observadors internacionals estaven esverats. Els periodistes no cessaven d´enviar titulars. Es va dir que la senyora Merkel havia demanat explicacions a Rajoy, en veure les imatges de la repressió policial que circulaven per les xarxes de comunicació d´un extrem a l´altre del món.

Enmig de tanta crueltat, una dona s´encarà a un guàrdia civil. Era una dona encara jove que s´hi afrontà amb duresa. Mirà als ulls del representant de l´ordre i li va dir: "Què diràs als teus fills i als teus néts? Com els contaràs la manera amb què heu exercit la violència? Com els diràs als teus néts que has pegat a una àvia, que n´has arrossegat una altra mentre l´estiraves pels cabells? Com ho contaràs això, als teus fills i als teus néts?" El clam d´aquella dona es produïa en un aroma de tragèdia. Era un crit de desesperació, també de vergonya. Què diràs als teus fills i als teus néts, quan els expliquis què ha passat avui, quan els hagis de dir que s´exercia la brutalitat sobre gent innocent i tu hi participaves?

La pregunta d´aquella dona em feia pensar en un tema que sovint ha ocupat les meves inquietuds: Quin és el relat que es fa el torturador, aquell que exerceix la violència per compte d´un estat? Què pensa, quan ha acabat la feina? Què es diu de si mateix? No crec que sia suficient justificar-se dient que seguia les ordres que li havien manat. Quina explicació es donaven aquells que formaven els escamots d´afusellament, durant la guerra civil? Què es deien aquells altres que anaven a cercar els homes d´esquerra i se´ls enduien a matar ran d´una cuneta? Devien tranquil·litzar-se de pensar que havien netejat les ciutats i els pobles de males herbes? Devien creure que havien fet la feina ben feta?

I què és, en aquests casos, la feina ben feta? Diumenge passat vaig tenir la percepció que aquells que duien a terme l´acció repressora s´hi recreaven una mica, en fer la feina. Vull dir que es deixaven endur per l´eufòria, que potser hi posaven una mica d´imaginació. I sé de cert que es tracta d´una de les pitjors perversions humanes: la d´aquell que afegeix pel seu compte una mica més de tortura, que a l´hora d´infringir un sofriment cruel a una pobra àvia que vol votar, hi afegeix un raig de creativitat.

Què diràs als teus fills, als teus néts? Els diràs que ets un home que complia el seu deure? Que eres com una màquina que algú comandava des de lluny? Què diràs als teus néts? Fa molts d´anys vaig conèixer un feixista que portava a l´esquena la culpa d´algunes morts, però mai no vaig saber què havia dit als seus néts, què els havia contat. Al final de la vida, tingué la dignitat de tornar boig.

Compartir el artículo

stats