Un col·lectiu de científics americans ha descobert que les sirenes no existeixen i ho han publicat en una revista de suposat prestigi. Deu ser veritat, que no existeixen. Tota la vida l´he esperat, el cant de les sirenes i mai s´han fet sentir. M´hauria agradat, com Ulisses, que m´ha- guessin fermat al pal major de la nau i m´haguessin cobert l´oïda amb un tap de cera. Mai no ha succeït. I ara sé que, molt pitjor que les sirenes et cantin, i et reclamin, i et convidin a suspendre el viatge, a renunciar a l´aventura, molt pitjor que no això és que les sirenes mai no et diguin res i no sàpiguen, tan sols, que la teva nau passa a prop d´elles.
No han dit, i per tant això pot dur-nos a una confusió, si les que no existeixen són les d´Homer -a l´Odissea, la sirena és una dona-ocell- , o les altres, les que tenen la forma de dona-peix i apareixen als contes de la meitat d´Europa. El problema ha derivat d´un documental que es va retransmetre per un canal de televisió en què es reconstruïa, a partir d´unes restes òssies que trobaren fa més de cent anys, el cos d´una sirena. El documental mostrava els presumptes ossos d´una dona-peix i alhora llançava una hipòtesi que ha trastornat la comunitat científica: Així, la dona-peix seria la conseqüència de l´evolució aquàtica d´un simi que va viure a les praderes africanes fa un grapat de milions d´anys, mentre que nosaltres els humans som el resultat de l´evolució terrestre. El problema està en determinar per què uns simis es llançaren al mar, s´habituaren a la vida marítima, evolucionaren en forma de peix, i varen quedar-hi, mentre els altres restaren a terra. L´explicació més probable seria que n´hi havia uns que tenien més calor que els altres i es llançaren al mar per refrescar-se. En el llenguatge quotidià dels pobles riberencs queda un residu d´aquell fet remot. Així, d´una persona, tant si és un infant com si és un adult, que li agrada estar molt de temps en remull, diem que "és com un peix", que "potser es transformarà en un peix", perquè tenim clavat en la memòria més remota el record d´aquell dia en què els nostres germans acalorats es llançaren a l´aigua per sempre.
Llavors, el fet que les sirenes siguin presents en l´imaginari de totes les cultures faria pensar que probablement no viuen soles, sinó que potser existeixen comunitats submarines de sirenes amb la seva vida pròpia, els seus costums i els seus amors. Existeixen, doncs, humans aquàtics? És mal de dir. Pens ara amb el Peix Nicolau, que apareix a les Rondalles de Mallorca, la història del qual Walter Map, un viatger anglès del segle XII, va sentir contar pels pobles costaners de l´estret de Messina i que, actualment, encara es conta a la ciutat de Nàpols. Aquest ésser seria un sirè: la meitat home, l´altra meitat peix. Però és evident, segons les conclusions d´aquells científics americans de què parlava, que tot això no és cert. Vull dir que les sirenes, tant si tenen mig cos d´ocell com si el tenen de peix, no existeixen ni han existit en altre lloc més que en la imaginació dels homes i les dones. És clar que potser són més reals les coses que existeixen en la imaginació que aquelles que configuren la realitat estricta. Són més atractives les que ens arriben dels confins de la realitat.
Vers la meitat del segle XIX es posaren de moda els espectacles de circ en què s´exhibien tota casta d´éssers estranys. Es volia fer entendre que la naturalesa no sempre s´ajusta a les pròpies lleis. I apareixien dones barbudes, nans, cossos mutilats, africans albins, nines que escaïnaven com ho fan les gallines. En alguna ocasió també mostraren una sirena. Era un enigma, però possiblement era una falsa sirena, un engany que tractava de satisfer la curiositat de la gent. No sé si el poeta Joan Alcover en va veure mai alguna. Potser només la va imaginar. En va escriure un poema que m´atreviria a qualificar d´eròtic. Arran d´una cala, un pescador seu a l´espera. És horabaixa i l´ombra s´allarga. Es llança a l´aigua. Ha vist el bust d´una dona nua, l´abraona i besa el seu llavi humit. Ella no l´oblidarà mai, aquell bes. El pescador tampoc. Ella sap, perquè la meitat del seu cos té la forma de peix, que mai faran l´amor.
