No em direu que això no fou cosa de Santa Rita. Vet ací que la Gestora havia fixat dia 21 de maig, vigília de la festivitat de Santa Rita de Càssia, per a que es dugués a terme l´elecció del secretari general del Partit Socialista. No endebades les roses són el distintiu de la santa. I s´esdevingué que allò que a alguns els semblava impossible succeí en escreix. Les bases votaren la recomposició de la rosa. Els vells dinosaures havien donat suport a Susana Díaz, però no són gent devota i, possiblement, excepte el senyor Bono, ni tan sols ho creuen, que la santa pugui dur a bon terme un impossible.
Tinc un amic, el professor Ramon Bassa, que diu que la senyora Díaz s´assembla a una venedora de flassades. D´aquelles venedores i venedors que arribaven als pobles de la Postguerra decidits a embadalir la gent i a enroscar-los un caramull de flassades per quatre cèntims. Res no és impossible, si la santa decideix emparar el teu projecte.És bo de veure que Santa Rita estava a favor de Pedro Sánchez i que el va socórrer. Les històries que s´expliquen de la santa, segurament llegendàries, totes la relacionen amb les roses. Diuen que era a punt de morir -érem al segle XVI, i demanà que li duguessin una rosa del jardí del convent. Tot estava nevat i la terra era blanca com un llençol. Una monja sortí de pressa per si trobaria la rosa que la moribunda havia demanat. En trobà una sola que, enmig de la nevada, havia florit per a ella. Tanmateix, res no era impossible. No m´atrevesc a dir que aquesta rosa és la rosa roja del Partit Socialista, però ho he pensat.
Una altra llegenda la relaciona amb una història que igualment succeí a santa Elisabet d´Hongria. Portava a la falda un pa llescat i el repartia als pobres de la comarca. El seu home, que sovint tenia un mal dia, l´amonestava, es queixava que repartís el pa i li deia paraules de reny. Ella, que havia replegat la falda per a que no veiés el pa, decidí reobrir-la de bell nou i mostrar-li el contingut: la falda era plena de roses. Fou, i he de dir que quan ho sentia explicar a la monja de la meva primera escola em commovia, fou, deia: verge, casada, mare, maltractada, vídua i monja. El matrimoni li causà molts de patiments i he de dir que els pares havien cercat maridar-la quan encara era molt jove. Déu, que la volia per a ell, se´n va endur el seu marit i, un cop que fou vídua, decidí entrar en religió en un convent de monges agustines. Les monges li posaren entrebancs perquè no era verge, però de nit sant Agustí en persona davallà del cel i la transportà, tot i que les portes eren tancades, a l´interior del convent. En veure-ho, les monges l´acceptaren i consentiren que vestís l´hàbit del seu orde. També conten que Déu li va fer la gràcia de clavar-li una espina enmig del front i que era tan grossa com un estellicó, potser per dir-li que les roses, encara que siguin les roses aquelles que Virgili convida a collir, sempre tenen espines.
La militància del partit socialista també duia una espina clavada. Ben segur que, aquells que havien votat els socialistes no volien que governàs el senyor R. Per això agafaren les messions i galtejaren la Susana ben galtejada. Tampoc no hem d´oblidar que la batllessa de París, Anne Hidalgo, havia donat suport a Pedro Sánchez i, cap al final de la campanya, havia assistit a un dels seus mítings. Però és que, a París, al bulevard de Clichy, molt a prop de la place Pigalle -i potser això ho sabia Pedro Sánchez-, Santa Rita hi té una capella. Voltada de ciris que crepiten amb lentitud al centre de Montmartre, la santa fa i desfà totes les nits les roses impossibles.
