D ´això que us contaré fa molts d´anys. Llavors exercia de mestre en una escola d´un barri de Ciutat. Succeïa que teníem un equip de futbol i que l´horabaixa dels diumenges jugava amb algun altre equip de la seva categoria a vegades amb escassa fortuna, d´altres amb una mica més de sort. El nostre equip competia amb els altres equips i els diumenges que havíem fet un bon paper, perquè havíem marcat un esplet de gols a la porteria del contrari, érem feliços. Per molt que predicàs que no era bo competir amb els altres, que, si de cas hem de competir, ho hem de fer cadascú amb ell mateix, de res servien les meves paraules. Els al·lots volien jugar i volien guanyar.

No he de dir fins a quin extrem els pares estaven satisfets de veure que l´equip en què jugaven els seus fills guanyava un partit i quedava ben situat en la classificació general. Cada gol que marcàvem era una festa per a aquells pares orgullosos de veure els avenços esportius de la seva nissaga. I podeu pensar i creure que els més satisfets eren els pares dels millors jugadors: destres en el maneig de la pilota, veloços i àgils sobre la gespa o sobre el camp ras, amb més d´un bassiot vora la porteria. Vàrem tenir un porter tan encalabrinat amb la seva tasca que no mirava prim si havia de llançar-se al bassiot. I s´hi llançava, encara que la pilota es dirigís cap a l´altra banda de la porta. Li agradava fer-nos avinent que anava remull de fang i aigua bruta. I que hi anava per elevar la glòria dels nostres jugadors.

Succeïa, a vegades, que algun d´aquells jugadors, tan destres a l´hora de moure els peus i encalçar la pilota, era una mica dur de cap a l´hora de l´estudi. Les notes eren baixes i la capacitat d´esforç -de l´esforç necessari per al treball intel·lectual- era gairebé nul. Sovint en parlava amb els pares. Els deia que seria bo que ens hi entossudíssim, de fer-lo estudiar, el seu al·lot, de fer-li entendre que la preparació cultural i l´entrenament -també se´n podia dir entrenament- de les destreses per a adquirir la formació i el coneixement eren necessaris per a la vida. No vulgueu -els deia-, que els vostres fills siguin un tros de banc. I això ho entenien perfectament: un tros de banc equivalia a dir beneit, cap-clos, curt d´enteniment o turmassot. "Però, com és possible -em preguntava una mare-, que tingui el cap clos, si no hi té els peus? No diu que els peus obeeixen allò que ordena el cap?" "Però és que el cap d´aquest al·lot -havia de respondre-, només dóna ordres als peus. No en dóna a la voluntat d´estudiar".

Un dia vaig trobar una mare, tan orgullosa de com movia els peus el seu fill, que em va dir: "No el va veure ahir, el meu fill? Va marcar tres gols. Ell tot solet, els va marcar. Tothom m´ho deia, ahir horabaixa, al camp de futbol: Aquest fill teu serà en Maradona, en Pelé, en Cruyff, en Di Stefano... I jo vaig pensar: Per què ha de perdre temps en l´estudi?, que s´entreni que podria esser que l´agafàs el Barça".

En totes aquestes coses -no sé si n´he de dir pobresa mental-, vaig pensar l´altre dia en veure l´espectacle deplorable que succeí al camp de futbol d´Alaró, diumenge passat. Feia bon dia i el sol convidava a l´esplai i al joc. Jugaven dos equips d´al·lots. Els acompanyaven els pares. Dos jugadors discutiren sobre una jugada. I vet ací que aviat es féu present la violència física, la brega, les agressions, els insults. Allò que no som capaços de resoldre amb les paraules, ho tractam de resoldre a cops de puny. Els pares es pegaven com a moixos. Ho he pogut veure a través de la xarxa, com ho han pogut veure milers de persones: els pares que salten al terreny de joc, el cap calent, els punys enlaire, els pares que s´apallissen, i s´agredeixen, i corren i s´insulten. I no hi ha qui els separi. I tot eren cops de puny. I empentes. I nassos esclatats, i ulls de vellut, i orelles que pengen... Hi va haver ferits. I denúncies. L´àrbitre, que també fou agredit, resolgué suspendre el joc. Ara, quan tot just fa vuit dies, pens que aquest partit el vàrem perdre tots. També els que no hi érem. El vàrem perdre tots.