És el matí d´un dia d´agost i cau un sol de plom a Olímpia, entre ruïnes. Potser no hi ha un altre lloc més adient per a les grans reunions esportives que aquest territori resguardat de les ventades del nord per les muntanyes d´Acaia, al nord-oest de la península del Peloponès, i els penyals del sud que la preserven del xaloc africà. Només la brisa marina, suau, arriba al fons de la planura. Set camins conduïen a Olímpia, el més important dels quals, la Via Olímpica, recorria la ruta que va des de la ciutat d´Argos al riu Alfeos, entre temples, estàtues, tombes i marjades de flors. Conten que el riu Alfeos en desaiguar a la mar Jònica seguia essent per molt de temps un bram d´aigua dolça que es resistia a mesclar-se amb l´aigua del mar. Per aquests camins, cada quatre anys, aquells grecs baralladissos i dividits en petits estats que es configuraven entorn d´una ciutat se sentien agermanats pels jocs. Allí podies veure els parlamentaris d´Atenes, els generals espartans i els filòsofs, per uns dies no barallats entre ells, i la gent del poble, i l´alta societat hel·lènica que acudia a veure la gran festa olímpica. Més que a veure, a fer-se veure.
El reglament prohibia que les dones assistissin als espectacles competitius. Només va haver-hi un cas de transgressió: Ferènika de Rodes, perquè era filla d´un gran campió de lluita lliure i mare d´un altre campió, es vestí d´home i entrà a l´estadi amb un grup d´atletes. L´entusiasme pel seu fill va delatar-la: en veure que aquest havia girat d´esquena el seu contrincant, va córrer escapada a abraçar-lo, li va caure la disfressa i la descobriren. La falta era considerada greu i per això Ferènika podia esser condemnada a mort. Diuen que Hèrcules va baixar del cel per testimoniar a favor d´ella. La va reconèixer com a membre de la seva família i fou absolta, però el organitzadors volgueren assegurar-se que un cas com aquest no tornaria a repetir-se i donaren l´ordre que, d´ara endavant, tothom entràs nu a l´estadi. I hi cabien quaranta mil persones assegudes.
La primera carrera era la més popular. Els atletes havien de córrer dos-cents onze metres. Els espectadors cridaven embogits. I, en una ocasió en què va guanyar un jove d´Argos, en lloc d´aturar-se a la meta va seguir corrent fins a la seva ciutat, quasi cent quilòmetres lluny, a fi de portar-hi la notícia del triomf que havia obtingut.
Amb el temps, s´afegiren noves competicions: les carreres de cavalls, a l´hipòdrom, situat a prop del riu. Allí es feien les curses de cavalls i, a vegades, als poltres guanyadors els feien una estàtua de marbre, de bronze i, a vegades, d´or. I podia esser que els dedicassin una oda. A prop dels estadis sorgia tota casta d´atraccions: casetes de tir, endevinadores que llegien els astres, homes que es menjaven les flames de foc, d´altres que es menjaven una espasa. I teatres, i ball i, reservats per portar-hi una hetera i prendre una copa. Les heteres eren dames de companyia, però de pagament. També hi havia sales de conferències. No tot eren competicions esportives.
Hi pots veure, si t´agraden les ruïnes, el que resta del gran temple de Zeus, la figura del qual tallada per Fidias, fou considerada una de les meravelles del món, el taller de l´escultor, l´estadi, el teatre, el bosc sagrat...
Gràcies als oracles que escoltaven fervorosament, els comerciants tancaven grans negocis, els polítics conspiraven i mai no s´acabaven les intrigues. Per espai de més de mil anys el futur va gestar-se entre aquestes columnes, entre aquestes pedres ara llançades pel trespol.
