Comença avui el Festival de Pollença (Claustre de Sant Domingo, 22h), que, després d´uns anys d´un cert eclecticisme torna als seus orígens musicals.
L´inici promet, sens dubte. Per la formació, la Simfònica, pel director, Àngel Gil Ordóñez, pel solista, Michel Camilo i pel programa, amb un monogràfic de compositors nord-americans del segle xx.
De l´Orquestra, poc nou a dir, només que cada dia ens sorprèn amb la qualitat dels seus membres i amb una programació interessant.
Del solista, dir que és un polifacètic intèrpret i compositor, que fluctua com pocs entre les dues aigües del clàssic i del jazz i que fou company artístic de les germanes Labéque, també relacionades amb la nostra orquestra, ja que la temporada passada han estat artistes destacades del nostre conjunt simfònic. Camilo és autor de Why not, un tema que han interpretat i enregistrat diversos artistes com els Manhatan Transfer i amb el qual aconseguiren un premi Gramy.
Del director hem d´esmentar que ja l´any passat dirigí a Pollença l´anomenada Orquestra del Festival en un programa dedicat a la música mexicana i que fa més temps es posà al davant de la Camerata Sa Nostra (quan Sa Nostra feia honor al seu nom) en un concert memorable a New York.
I pel que fa al programa, Gershwin i Bernstein. Del primer la poc escoltada però molt interessant Obertura cubana, amb un joc de ritmes caribenys prou suggerents i la Rhapsody in blue, tot un clàssic pel que fa a partitures per orquestra i piano solista. De Bernstein, l´Obertura de Candide, una opereta basada en un text de Voltaire i les Danses Simfòniques sobre "West side story", que no necessiten cap comentari , ja que només amb els primers compassos es poden entonar fins al final; és difícil aguantar tal peça musical sense entonar el Mambo, el tema Maria o Somewhere, una de les cançons més belles escrites mai per un musical.
(El mateix programa es podrà escoltar de nou demà divendres al castell de Bellver dins el cicle Estius Simfònics).
