Diario de Mallorca

Diario de Mallorca

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Nessum Dorma

Novembre

És un bon temps per enamorar-se. Quan arriba novembre les ombres dels enamorats s'allarguen més que mai sobre els camins de l'illa. Si ho estàs, enamorat, i surts a passejar a posta de sol, veuràs que l'ombra et creix més enllà dels límits que imposen els teus ulls. Potser, fins a l'extrem de la línia de l'horitzó. O una mica més avall que l'horitzó, perquè la mirada d'aquells que porten als ulls la lluentor que confereix l'amor, quan arriba novembre, es desentén dels límits. Després de les primeres pluges, han madurat els raïms, els codonys, les magranes. Al jardí queda encara alguna rosa solitària, macilenta. Els arbres groguegen. El vell lledoner de davant la casa s'esbranca, poderós i savi, amb mil branquillons, mentre cauen les primeres fulles. Al trespol ara tenim una catifa de verdor mustia. Els dies s'escurcen.

Potser, perquè els dies s'escurcen i s'allarguen les nits, és un bon temps per enamorar-se. La tardor conté un estrany erotisme: els crisantems, les llumetes, el toc de les campanes, la mica de tristor que ens envolta construeix una emoció que ens excita. Enyorar la tristor és una manera de fondre's en el desig, en la suavitat d'una pell, en la llum que desprenen els cossos, en la bellesa d'un gest. Però millor si és un gest insolent. L'erotisme es troba, més que en la nuesa del cos, en el gest. En la llum de novembre, tan poderosa que ens fa reviure la inquietud, el deliri de les primeres vegades que vàrem fer l'amor. Quan et commou la llum que desprèn un altre cos, és que has descobert una nova forma d'enamorar-te. Sovint, això només succeeix durant aquest mes carregat de misteri que comença amb les campanes que toquen de mort.

'Perquè era novembre', una cançó de Lluís Llach dels anys noranta, conta l'emoció i els batecs que procura l'amor i ens diu la cadena de sensacions que desperta el contacte amb la "pell ardent de l'amant". Des d'on escric puc veure despenjar-se una a una les fulles del lledoner. Ho fan amb lentitud, quasi en ordre, com si esperassin a baixar que la que acaba de caure hagi tocat a terra. S'ha aixecat una mica de brisa i amb el ventijol cauen ara més ràpides, però no tenen pressa. Lentes que són, em transfereixen la seva calma i em fan pensar, potser perquè és novembre, en les vegades que em queden de veure brostar les fulles tendres: un brotó a la punta de tots els brots, devers Pasqua Florida, i llavors, tornar-les a veure caure una mica cansades en arribar novembre. Quantes vegades podré veure-les encara, en el temps de vida que em queda? No ho sé. Tampoc no sé les vegades que veuré els meus amics, ni les vegades que faré l'amor, ni les vegades que viatjaré a París, ni quantes vegades tornaré a acariciar la pell de l'amant, ni... Ni quantes vegades podré imaginar que acaricii la pell de l'amant. Si tot hagués de començar de bell nou una altra vegada, m'agradaria que fos dins el mes de novembre. Les campanes no paren de tocar, mentre cauen les fulles. Duc a dins meu el so de les campanes que m'ha acompanyat durant tota la vida, com un llarg, llarguíssim poema: les de quan era un nin espantadís, les campanes que seguiren vora meu durant l'adolescència fràgil, les de quan era jove i se'm trencava la vida en cada quimera. Els xiprers escolten.

Ha passat un home amb una dalla a les mans. Potser venia de segar les ànimes de les flors. He posat un disc de Maria Callas: l'enregistrament d'un fragment de Somnàmbula de Bellini. La veu apassionada, tendra, romàntica, plena de notes aèries. Una veu exiliada de la felicitat.

Mentre observ les fulles del lledoner tract de recordar aquelles coses que mai no existiren. N'hi ha tantes... Un univers inquietant, però seductor. Ho deixarem per a una altra vida.

Compartir el artículo

stats