De totes les ensenyances que vaig rebre referides a la festivitat que celebram o celebràvem dia dotze d'octubre, en aquell temps en què acudia a l'escola del poble, me'n va quedar una fixada a la memòria: en una ocasió, un mestre que s'agradava d'interpretar jotes aragoneses va rompre a cantar una quarteta en què venia a dir que la marededéu del Pilar no volia esser francesa: "la Virgen del Pilar dice / que no quiere ser francesa..."
Feia referència al temps de la Guerra del Francès. I els versos vibrants de la jota ens remetien a una de les històries que l'educació franquista havia convertit en un dels mites més poderosos de la Formación del Espíritu Nacional: la gesta bèl·lica d'Agustina d'Aragó, la defensora de la ciutat de Saragossa durant el primer setge de la guerra. Al costat d'altres dones voluntàries com ella feia feines a la rereguarda quan una granada va fer explotar la munició i matà els artillers. Això féu que la tropa francesa avencés i pogués aproximar-se de manera impetuosa. Llavors, Agustina agafà la metxa que encara cremava entre les mans del soldat moribund i disparà el canó. Hi va haver francesos per tot i la proesa fou considerada una acció èpica. Ho va qualificar d'aquesta manera el general Palafox, perquè no podia avenir-se de la mortaldat que l'acció prompte d'aquella dona havia aconseguit. Li varen retre honors, de primer li donaren medalles i una pensió de per vida, la nomenaren alferes d'artilleria, llavors sotstinent, més tard capitana, tanta era la fúria guerrera de la jove. Diuen que Lord Byron cantà la seva gesta i moltes ciutats organitzaren curses de braus, i banquets, i balls en homenatge seu. L'havien convertit en el símbol de la resistència contra els exèrcits napoleònics. Sobretot contra el que aportaven els exèrcits napoleònics: una nova forma d'entendre la justícia, la modernització de la societat, els drets de l'individu, l'abolició dels privilegis, el dret a l'educació, la limitació del poder religiós, l'esperit de la llibertat.
Un dia els mestres ens portaren afilerats de dos en dos al cinema d'en Pruna. Acudíem a veure Agustina de Aragón, la pel·lícula de Juan de Orduña i que protagonitzava Aurora Bautista. Tenia deu anys i he de dir que fou una experiència insuportable. A mi m'agradaven les pel·lícules de l'oest americà, amb indis que corrien com a bojos muntats a cavall. També, les de Charlot, les del Gras i el Prim i les que feien plorar, perquè la gent pareixia més feliç en haver fet una bona plorada. Ens varen fer un preu especial i l'entrada ens costà dos reals de pesseta, cinquanta cèntims. Així és que, aquell horabaixa, se suprimiren les classes i acudírem a veure la història d'aquella dona decidida i valenta que trencava els amors que tenia amb un jove que simpatitzava amb la causa francesa i s'enamorava d'un baturro. Tenia la veu esqueixada i dura, l'actriu. I la història que contava la pel·lícula venia a dir-nos que ens havíem d'enorgullir d'aquella gesta i havíem de saber que la dictadura feixista que l'enaltia era el millor dels móns.
Tampoc la 'Carmen de España' que cantaven les folklòriques volia esser francesa, alhora que renegava de la història que sobre la seva vida i els seus amors havia escrit Pròsper Merimée. Ens fa saber que és una dona valenta, però també "cristiana y decente·". I diu, finalment: "Yo soy la Carmen de España / y no la de Merimée". Poca gent devia saber qui era Merimée. I sé cert que hi havia qui es pensava que era una ciutat francesa, un poble perdut més enllà dels Pirineus.
El renec contra les idees de llibertat i justícia vingudes de França ha perdurat en el temps. Encara avui algunes d'elles no s'han incorporat a la vida col·lectiva dels nostres pobles. I sovint es revesteix l'obscurantisme larvat amb una falsa pàtina de democràcia.
