Entre els diaris endarrerits que he remirat, de retorn d'un viatge, els ulls han vingut a posar-se en la fotografia d'una barca descoberta dies passats a la costa d'es Cubells, sota el Niu de s'Àguila, molt a prop de cala Llentrisca, a l'illa d'Eivissa. És una barca de fusta pintada de blanc. Porta un nom escrit: "Samir", i un número de matrícula que ha fet pensar a les autoritats costaneres que la barca ha vingut d'Alger. La descobrí una dona a primera hora del matí, varada a la platja, amb la quilla encallada entre les pedres. La dona es va alarmar en veure que algú intentava robar-ne el motor i va donar avís. La barca era buida. No es veia ningú en tot aquell entorn, però es va dir que, molt a prop d'aquell lloc, havien vist vàries persones d'aparença nord-africana, que semblaven cansades, que...
A la fotografia veig un tros de mar clara, i veig l'escuma que fan les ones, i el nom de "Samir", un nom d'origen àrab. Tot fa pensar que hi ha hagut bonança a la mar, que la barca ha arribat tranquil·lament a la costa. Potser, els moviments suaus de l'embarcació embarrancada s'avenen amb el balanceig de l'aigua. No es veu ningú. No sé si el mar ha esborrat les petjades d'aquells homes i dones que arribaven cansats. Ni una sola ànima. Només la barca solitària damunt la platja.
M'agradaria saber qui és en Samir. Podria esser un príncep errant desprès d'un conte antic. Aquell rei mariner que s'emportà amb ell la jove que brodava flors en un mocador de seda, vora el mar. "Mariner, bon mariner, que portau seda? / De quin color la voleu, blanca o vermella?" Podria esser un personatge de Les mil i una nits, picardiós, atrevit, capaç de saltar la paret que encercla l'harem de l'emir. Podria esser un fugitiu de la justícia, un heroi de rondalla. No ho sé.
M'afigur que les persones d'aparença nord-africana que arribaren amb aquesta barca, cansats, desvalguts potser, eren uns pocs immigrants -tot els que cabien a la barca-, per als quals, aquesta vegada, la mar no fou un avenc tenebrós i hostil. Sovint ho és advers, el Mediterrani, per a aquells que s'atreveixen a arriscar la vida i deixar la pell enmig del mar. Es tracta d'un dels drames més vergonyosos que haurem viscut: Ho han deixat tot i cerquen fugir. De què cerquen fugir? Fugen de la fam antiga, de la pobresa, de la vella misèria que porten encallada a la sang. He de dir que em resulta difícil aguantar la mirada d'aquests homes, i dones, i nins desemparats que arriben, la nau en què viatgen a la deriva, morts de fred, morts d'espant. Sovint, pel camí, han vist morir ofegats alguns companys de viatge, han vist com es morien de fred enmig del mar, que es morien de por.
Hem hagut de veure les barques que naufraguen, la mort de centenars -els morts es compten per centenars i milers- d'homes i dones d'origen subsaharià desesperats, d'altres, rescatats amb vida... Han salvat la vida i poca cosa més. D'altres que es llancen a l'aigua convençuts que són a prop de terra ferma. Els hem vist viatjar amb barques pneumàtiques, quasi de joguina. I barques carregades fins a l'extrem, sense motor, sense combustible. Han recorregut milers de quilòmetres fins arribar a la barca i es troben sovint amb les màfies que juguen brut i els estafen, els roben els diners, els enganyen. Els hem vist amagar-se en el transfons d'un camió de càrrega. Saltar els filferros puats de Ceuta, de Melilla... Havien cregut que l'emigració era l'única forma d'aconseguir una vida digna. I esperaven, potser, que trobarien un pessic de solidaritat, de pietat, de justícia.
Esperen, encara, mentre els capitosts de la Unió Europea es reparteixen les quotes de solidaritat. Es poden establir quotes de solidaritat? Pens amb la mort de cada immigrant i la sent com una ferida vergonyosa, mentre mir la fotografia de la barca que ha arribat des d'Alger fins a es Cubells d'Eivissa. Samir no és un príncep de rondalla, ni un heroi de conte, ni un rei mariner. Samir és cada un d'aquests éssers humans que arriben des d'Àfrica a les costes d'Europa amb la il·lusió enganxada a la punta dels ulls.
